divendres, 18 de novembre de 2011

Salvador Iborra: la mort gens casual d'un poeta

VilaWeb reconstrueix les últimes hores d'Iborra, assassinat el 29 de setembre a Barcelona · Va discutir amb els mossos mitja hora abans de morir denunciant els nois que el van matar pel robatori d'una bicicleta
 
En Salvador va donar vint euros al taxista que havia de portar el seu amic, en Xavi, a casa, a Sants, i es van acomiadar. Era el 29 de setembre, a la plaça de Sant Jaume, cap a les sis del matí, i encara era fosc. Va ser un comiat trist, perquè no havien pogut recuperar la bicicleta d'en Xavi, robada uns quants minuts abans, i que ell necessitava per tornar a casa, com cada nit. Ja no s'havien de tornar a veure mai més. Abans de la sortida del sol, a les 6.15, en Salvador Iborra, poeta i mestre de trenta-tres anys, moria assassinat ben a prop d'allà, al portal de casa seva, al número 12 de la Palma de Sant Just, apunyalat per Saodi M. i Zakari X. M., els lladres de la bicicleta. La policia diu que l'assassinat no es podia ni preveure ni evitar, però els fets fan pensar altrament i que alguna cosa, o tot, va fallar.

Just mitja hora abans de l'assassinat una parella de mossos d'esquadra havia estat al mateix punt on van matar en Salvador, avisada per ell mateix. En Xavi i en Salvador van discutir amb els agents pel robatori de la bicicleta i van assenyalar Saodi M. i Zakari X. M. com a responsables. Eren les 5.40. I era la quarta vegada, pel cap baix, en tres mesos i mig, que una parella de mossos d'esquadra visitava el número 12 de la Palma de Sant Just, per la telefonada dels veïns, alarmats per la inseguretat creixent en aquella escala.

Principal 2a, centre d'operacions de delinqüència

Al segon segona, s'hi estava en Salvador, autor de la primera trucada, i de l'última, a la policia. Saodi M. i Zakari X. M., dos joves d'origen marroquí de divuit anys i vint-i-un, amb un cúmul d'antecedents diversos, havien entrat il·legalment, des del mes de juny, al principal segona, convertit des d'aleshores en un centre d'operacions de petits delictes i de tràfic de droga. La resposta de la policia, a cada visita, era sempre la mateixa: sense una ordre judicial no s'hi pot fer res. Una ordre judicial que, per una altra banda, el propietari de la finca havia demanat el 14 de juny, dos dies després de l'ocupació --i tres mesos i mig abans de l'assassinat.

Aquell 29 de setembre en Xavi i en Salvador havien tancat junts el Thales, un bar: en Xavi, com a últim treballador i responsable del local, i en Salvador, com últim client. Eren quarts de quatre de la matinada, però van continuar la conversa a casa d'en Salvador, a una setantena de metres del bar, encara una hora més, escoltant 'La mort du Cygne' de Maude Sabourin i parlant dels nous poemes d'en Salvador, que comptava publicar reunits en un llibre. Poc abans de les cinc es van acomiadar, però en baixant l'escala, estreta i dreta, en Xavi ja es va adonar que la bicicleta, que havia deixat a l'interior de la finca, al cancell, sense lligar, ja no hi era. Qui es podia imaginar que a aquella hora i a dins de l'escala, algú la robaria? Va avisar en Salvador i van rastrejar plegats el barri, esperant un cop de sort. La porta del carrer no sempre tancava bé, cosa que els va fer pensar, en un primer moment, que potser algú els havia seguits i s'havia endut la bicicleta tan bon punt ells havien entrat al pis.

'A la plaça de George Orwell, hi solen revendre les bicicletes robades', els va dir algú que a aquelles hores encara vagava per la ciutat. Però res. A la plaça hi havia una sola ànima, d'aspecte inofensiu, que no havia sentit parlar de cap bicicleta aquella nit. Va ser aleshores que, a en Xavi, li va venir al cap que en baixant l'escala havia sentit que es tancava de cop la porta del principal i alguna corredissa. Llavors en Salvador va lligar caps. I tot tornant cap a casa va explicar al seu amic totes les vicissituds que s'havien viscut a l'escala d'ençà del mes de juny, quan els dos joves immigrats havien ocupat el pis. Sorolls a hores intempestives, visites estranyes, conflictes amb els veïns, entrades i sortides pel balcó escalant per una canonada i trucades a la policia.

Veïns per força

Saodi M. i Zakari X. M. havien esbotzat el pany del principal un diumenge a la matinada. Era el 12 de juny, vigília del dilluns de la segona Pasqua, que a Barcelona era festiu. Hi havia pocs veïns. Ningú no els va veure entrar, però van fer prou rembombori perquè en Salvador mateix els sentís i fes la primera trucada als mossos d'esquadra (l'endemà al matí) i perquè un veí del primer pis, un artista japonès que fa vint-i-quatre anys que s'està a la mateixa finca, en Koichi, sortís al replà.
En Koichi va tornar a trucar als mossos d'esquadra, infructuosament, dilluns a la matinada, perquè continuava sentint sorolls estranys al pis just a sota del seu. I a migdia va decidir de picar personalment a la porta del principal segona. Ningú no el va voler obrir, però la insistència va fer que finalment un dels dos joves obrís la porta i, en un pobre espanyol, li digués que eren els nous llogaters del pis. L'administrador de la finca va desmentir l'endemà mateix a Koichi que hagués llogat el pis a ningú. I aquell mateix dia, a les 17.54, el propietari va denunciar l'ocupació del pis als mossos d'esquadra. Segons la policia, aquesta denúncia va passar immediatament al jutjat, on encara l'han d'atendre.

Arriben els mossos, són les 5.40

Quan en Xavi i en Salvador van picar a la porta del principal segona ja era un quart de sis tocat. Hi havia llum, cosa poc habitual, car al pis no hi dormien. Almenys no pas cada nit, segons els veïns, que tenen per segur que el feien servir, sobretot, per al tràfic de drogues, especialment d'heroïna (al barri se n'havia disparat el consum els darrers mesos). Com que, malgrat la insistència, ningú no els va obrir, van tornar a telefonar als mossos d'esquadra i van esperar-los al carrer, per poder controlar tant la porta com el balcó, situat sobre del portal, un parell de metres a la dreta, i impedir que es poguessin escapar.
Al cap de vint minuts un cotxe patrulla amb el llum de la sirena encès va aturar-se gairebé davant el portal, ocupant l'amplada del carrer, entre la fusteria del mateix número 12 i el taller d'orfebreria que hi ha just davant. El blau de les sirenes il·luminava les parets. A més de ser estret i un cul de sac, la Palma de Sant Just té uns fanals pobres i de llum groguenca, que, més que no pas il·luminar, formen grans clapes ocres a terra, mullat sovint a la matinada pel servei de neteja municipal. El llum del principal no es va apagar ni un moment, però els dos agents van tornar a dir-los el mateix, que sense una ordre judicial, no hi podien fer res; i que la denúncia del robatori de la bicicleta s'havia de fer presencialment a comissaria, amb el número de sèrie.
Van discutir durant un quart i en Salvador els va recordar que no era ni la primera ni la segona ni la tercera vegada que els veïns avisaven la policia per les coses que passaven al principal. I els va retreure que en tres mesos i mig encara no haguessin estat capaços d'actuar. Tot i amb això, els mossos se'n van anar.
Mentrestant, ja s'havien fet gairebé les sis, i en Salvador va acompanyar en Xavi a la plaça de Sant Jaume perquè agafés un taxi. Sentint-se impotent i responsable de la bicicleta, li va dir que li'n compraria una de nova i li va oferir els diners que portava a sobre. Però en Xavi els hi va refusar repetidament dient-li que potser acabaria apareixent (feia uns pocs anys ja li havien robat dues bicicletes més) i que no se'n preocupés. L'estira-i-arronsa entre l'un i l'altre es va acabar amb en Salvador donant els vint euros, no pas a en Xavi, que no els volia, sinó al taxista. En Xavi no havia de veure mai més la bicicleta, però en Salvador, i una veïna, sí, pocs minuts després.

Per l'esquena

Dels deu minuts que segueixen, no n'hi ha testimonis vius, tret dels assassins, tancats a la presó a l'espera d'un judici que començarà dilluns. Però tot indica que els fets són aquests: en tornant a casa, a la cruïlla entre la Bella Fila i la Palma de Sant Just, en Salvador va poder veure com Saodi M. i Zakari X. M., o potser només un dels dos, sortien del portal amb la bicicleta. Cinturó negre de taekwondo com era i endut per la ràbia d'una nit en doina, va exigir-los que els la tornés. Van discutir i, per l’esquena, l'un li va clavar dues punyalades al ronyó dret amb un ganivet de cuina. També tenia ferides, però no de ganivet, a la cara i al braç.
Eren les 6.10 i una treballadora del convent de les Dominiques de la Presentació arribava amb ciclomotor, al carrer de la Bella Fila; cada dia a aquella hora aparca a uns quatre metres del portal d'en Salvador. El va trobar malferit a terra, sol, estirat, però amb prou forces per a dictar-li el número d'urgència a què havia de telefonar. Mentre es treia el casc i agafava el telèfon de la bossa, va poder veure, amb sorpresa, com un jove amb texans i samarreta blanca es despenjava del balcó del principal. Duia un ganivet de cuina llarg i lluent a la mà. Un cop a peu de carrer, sense mirar-la, es va ficar el ganivet als pantalons, va agafar la bicicleta que hi havia a terra i va fugir, passant-li pel costat, en direcció a la plaça de Sant de Just. Mentre ella, immòbil i glaçada, demanava una ambulància, el fugitiu no va pas anar gaire lluny, perquè pocs minuts després, quan el carrer ja era ple de gent, el va veure amagat entre els tres testos rodons i metàl·lics amb petites palmeres que hi ha al mateix carrer, entre el portal i la plaça, a una trentena de metres, observant l'enrenou a distància.
Va ajudar en Salvador a incorporar-se. Ell li demanava que no li deixés de parlar i que l'ajudés a doblegar els genolls. 'Si m'estire i em desmaie, em muir', deia. La família argentina de la finca de davant, que va baixar amb tovalloles per mirar d'aturar l'hemorràgia, li va fer companyia; les tovalloles no van servir de res. L'ambulància va tardar, hi ha qui diu que massa. Va aparcar a la cantonada dels carrers de la Bella Fila i de Ciutat: a diferència del cotxe dels mossos d'esquadra, era massa ampla per a circular per aquells carrers. Ja no es va poder endur en Salvador a l’hospital. Ja era mort.

Tot plegat passava el 29 de setembre. Aquell mateix dia a la tarda els mossos d’esquadra detenien un dels dos delinqüents. I l'endemà, l'altre, a Mollet. Eren vells coneguts de la policia.
SALVADOR, DESCANSA EN PAU

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters