El racisme de SOS Racisme

Omar Djellil havia estat un militant de SOS Racisme, a França. Ell ens explica que, les instruccions donades per l'oficina nacional d'aquesta associació, exigia als seus membres que no tractessin els casos en què les víctimes són persones de raça blanca.

DéFrancisation

Des d'aquest blog sempre hem denunciat la discriminació que fa l'organització SOS Racisme, a més a Catalunya ho patim per doble ja que la discriminació per ser catalans i la deixadesa d'aquesta organització és continua, però per primera vegada ho fa públicament un ex-militant.

Acte de les Joventuts d'UNC contra SOS Racisme. Crònica

Daniel Stringer, agredit per ser anglès i europeu

Un aprenent de xef a qui han deixat lluitant per la seva vista després de ser brutalment apallissat al decurs d’un presumpte “atac d’odi” avui demanava “per què jo?”. Daniel Stringer-Prince, de 17 anys d’edat, va rebre repetits puntapeus i cops per una torba de fins a 8 persones després de caure en ser empaitat a Hyde, Manchester. Al decurs de la pallissa va patir una fractura de crani, les dues conques dels ulls trencades i fa front a la possibilitat de que calgui reconstruir el seu pòmul dretà amb una placa metàl·lica. (…) La colla d’agressors eren tots asiàtics i la policia està tractant l’incident del dissabte nit com un crim d’odi racista.

[A trainee chef left fighting for his sight after being brutally beaten in a suspected 'hate attack' today asked 'why me?'. Daniel Stringer-Prince, 17, was repeatedly kicked and punched by a mob of up to eight people after falling over as he was chased down in Hyde, Manchester. In the beating he suffered a fractured skull, two broken eye sockets and faces having his right cheek rebuilt with a metal plate. (...) The gang of attackers were all Asian and the police are treating the incident on Saturday night as a race hate crime.]

Un altre cas de racisme immigrant contra els europeus que, sortosament, la policia ha decidit investigar com a tal. Potser front l’alarma social, el latent enfurismament de la gent, que la repetició de casos com aquest estan generant. Perquè la paciència, malgrat l’adoctrinament immigracionista on s’insisteix en tractar de culpable a l’europeu i de víctima a qualsevol que no ho sigui, sempre s’acaba esgotant.

Font: Taranis

Tommy Robinson, líder de la Lliga de Defensa Anglesa, ha estat brutalment apallissat per mafiosos musulmans

Musulmans d'origen pakistanès van tendir a Robinson un parany el 23 de desembre. Encara que l'agressió va ser brutal no va patir fractures òssies, però, la família espera el resultat d'un escàner que determini si hi ha lesions cerebrals.
La premsa britànica ha mantingut un sepulcral silenci respecte al "incident", cosa que no deixa de ser sorprenent, ja que Robinson és un activista summament conegut a Gran Bretanya. Segons ha declarat el líder de la LDI, la policia no està molt "interessada" a actuar en els casos en què la víctima d'un acte racista és un nadiu britànic, no obstant això, les forces de seguretat estan obligades a iniciar una exhaustiva investigació sobre aquest assumpte, que podria haver tingut un desenllaç fatal, ja que Robinson ha estat objecte d'un rigorós seguiment per part d'una violenta banda mafiosa ben organitzada.

 Fa només uns dies, un jutge va declarar la innocència d'unes senyoretes somalis de confessió musulmana que havien atacat salvatgement a una jove londinenca al crit de: Puta Blanca! La seva Il · lustríssima considerar que la borratxera de les filles d'Al · là havia de considerar com una eximent completa, ja que no estaven habituades al consum desmesurat d'alcohol.
Els pakistanesos que covardament es van acarnissar amb un Robinson inerme, en el cas de ser detinguts, també podran afirmar en el seu descàrrec que estaven beguts perduts el dia dels fets i que la víctima els va provocar. I, per descomptat, no és descartable que alguna il · lustríssima britànica, tan docta en estupidesa com els seus homòlegs espanyols, emeti una fàtua assumint aquesta grotesca defensa.
Els mahometans han arrossegat a Wilders als tribunals, han assassinat a un cineasta holandès, han intentat degollar a diversos caricaturistes, han incendiat els locals d'un diari satíric i, ara, linxen a un destacat dirigent de la LDI oposat a la islamització d'Europa , mentre li desitgen una agradable Nadal a cops i li recorden que Al · là és molt gran. Evidentment, aquest desig de "pau" islàmica dirigit a Robinson de manera tan contundent és una advertència, un avís, perquè tots els infidels prenguem nota de les conseqüències de la nostra dissidència i adoptem la suïcida, però més còmoda, actitud de submisos dhimmis. Però els fills d'Al · là, com tots els totalitaris, s'equivoquen.

 Font

El sistema es torna boig: S'acusa a un noi amb síndrome de Down de realitzar un "atac racista" contra una pakistanesa a Escòcia

Sense complexos de ser escocès!

Com pot el meu fill ser racista? es preguntava la mare de Jamie, un noi amb síndrome de Down i l'edat mental d'un nen de cinc anys incapaç de comprendre plenament els càrrecs de "racisme" i "assalt racista" que se li atribuïen, i molt menys d'entendre les seves conseqüències .
Per Fiona-que viu a Cumbernauld, Lanarkshire (Escòcia), amb el seu marit James, de 46 anys, un contractista de telecomunicacions, i la seva filla Stephanie, de 17 - la paraula "malson" és poc per descriure el martiri que van passar durant aquells set mesos de 2008, immersos en un procés mediàtic, judicial i burocràtic que mai s'haguessin imaginat. La situació és tan esperpèntica que seria risible si no fos pels greus perjudicis implicats a la família. La seva història també serveix com a exemple preocupant de fins a quin punt la correcció política i l'extremisme delirant de l'antiracisme institucional poden pervertir el concepte de justícia, i convertir incidents menors en muntanyes.
El que va començar com un simple contratemps entre Jamie i una noia pakistanesa quan jugaven en una zona adaptada per a individus amb síndrome de Down, aviat es va convertir en una investigació penal de set mesos en què el fill de Fiona va estar a punt de ser empresonat.
Jamie té 18 anys, però ni tan sols sap lligar-se els cordons de les sabates, necessita ajuda al bany, no se li pot deixar sol a casa, i dorm cada nit esperant que la seva mare el tapi al llit. Els esdeveniments que van portar a l'angoixa a aquesta família van tenir el seu inici en un altercat amb una noia de la mateixa edat, també alumna en el departament de classes especials del col · legi Motherwell en Lanarkshire, on tots dos reben classes.
Els fets
Els dos nois amb síndrome de Down estaven jugant, es van irritar l'un amb l'altre, van discutir, el noi va empènyer a la noia i li va dir que se n'anés del seu costat. La noia hi va dir a la mestra. Els dos van ser separats i es va informar als seus respectius pares del contratemps. Tenint en compte l'edat mental d'ambdós, aquests fets no tenen més transcendència que qualsevol baralla entre dos nens de cinc anys en un parc infantil. I aquí s'hauria d'haver quedat l'assumpte.
No obstant això, la família de la noia es va posar en contacte amb la policia i es va obrir una investigació sobre això. Una setmana després, Jamie va ser acusat de racisme i d '"atac racista".
"La nostra família ha estat sotmesa a una terrible pressió per res", diu Fiona. "És completament ridícul que les autoritats presentessin càrrecs en contra del nostre fill, que no només era innocent, sinó incapaç de comprendre aquesta problemàtica. Quan la policia va venir per parlar amb Jamie, ell els va donar la benvinguda amb un gran somriure i una encaixada de mans. A mesura que li llegien els seus drets i li preguntaven, ell els donava les gràcies per venir a veure-ho, i assentia en tot el que li deien. "Les persones amb síndrome de Down sovint assenteixen simplement per complaure a altres persones. "Us adoneu que no entén el que està passant?" Li va preguntar Fiona als policies, els agents es van sentir incòmodes i van admetre que no tenien formació en el tractament de persones amb necessitats especials, "però el procés oficial per llavors ja havia entrat en acció. A partir d'aquest moment, semblava que no hi havia res que el meu marit o jo poguéssim fer per aturar-lo. "
La notificació
Està clar que a Fiona li cau la bava pel seu fill. Quan recorda aquests set mesos se li omplen els ulls de llàgrimes, però ella es considera una lluitadora que fins i tot va deixar l'acadèmia de perruqueria per dedicar més temps a la cura dels seus fills. Era, diu, l'única cosa que podia fer donades les circumstàncies.
En dues ocasions-quan Jamie tenia deu mesos, i quatre anys-va passar per greus problemes mèdics que auguraven el pitjor. "Els hospitals s'han convertit en una segona llar per a mi durant aquests anys", diu Fiona. "M'he passat setmanes, fins i tot mesos, al costat del llit de Jamie, però no m'importa el que els metges diguessin, sempre he sabut que portaria de nou al meu fill a casa. Gràcies a Déu, que sempre m'ha donat la raó, negant-se a rendir-fins i tot quan els metges van dir que no hi havia esperança ".
Des de la seva adolescència ha millorat molt en salut i Fiona ha vist florir al seu fill, que assisteix a un curs d'habilitats en Motherwell College, "el que em fa estar orgullosa d'ell. Té amics, és sociable i xerraire i adora la seva germana. El no té cap historial de violència ni de baralles, al contrari, és molt tranquil i sempre té bon humor ". Per això a Fiona li va estranyar tant quan el seu fill va ser acusat d'un incident al col · legi: "El 4 de setembre, vam rebre una trucada dient que havia tingut una baralla. Vaig parlar amb ell, i ens va dir que no va pegar a la noia, però que sí la va empènyer. No vaig prendre el cas a la lleugera i li castigar sense videojocs per uns dies ".
"Jo li vaig creure quan va dir que no li va pegar", explica James, el pare del noi, "però no sóc un pare lax que faci concessions per la seva discapacitat. Així que li vaig renyar i li vaig deixar clar que amb els altres estudiants cal portar-se bé, que no és bo discutir ".
L'assumpte va quedar enrere, però passats uns dies van ser notificats pel col · legi que la família de la jove havia contactat amb la policia, i que aquesta havia preguntat als altres estudiants i al personal de la universitat.
"Mama, no deixis que em portin lluny"
"Vaig parlar amb Jamie sobre les acusacions de" assalt racista ". En un primer moment, tot l'assumpte era tan ridícul que no m'ho podia creure. Jamie està lluny de ser racista. No sap distingir les diferències de color de pell. Però el col · legi va dir que la policia vindria a entrevistar a Jamie, i jo vaig acceptar, pensant que no passaria res. Jo volia que Jamie entén que no era bo tenir altercats amb altres estudiants, i vaig pensar que la visita de la policia l'ajudaria a entendre bé aquest fet. No obstant això, després de l'entrevista de la policia, uns dies més tard Jamie va ser acusat de racisme i d'assalt.
"Em vaig espantar i vaig pensar que era una bogeria, Jamie ni tan sols entén les coses com amunt i avall, si una porta està oberta o tancada. El meu marit va comentar que hauríem d'haver insistit en el retorn dels oficials amb una persona especialitzada en el tractament de persones amb necessitats especials, i potser potser podríem haver detingut l'assumpte a l'acte. "
Els mateixos agents van dir que el cas probablement no arribaria a res i que explicarien a la procuradoria fiscal que Jamie tenia síndrome de Down. No obstant això, poc després de la visita, la família va rebre una carta de la procuradoria fiscal dient que les autoritats tenien evidència suficient per acusar a Jamie. Va ser llavors quan es va desencadenar l'infern per a aquesta família: "Vaig llegir la carta amb les mans tremoloses, jo estava plorant a llàgrima viva", diu Fiona, "vaig trucar a l'oficina del fiscal cinc vegades, però ningú parlava del meu cas. Vaig anar a la policia, i ningú semblava saber el que estava passant. Hauria estat capaç de riure davant tant caos i incompetència de no ser pel fet que jo sabia que, als 18 anys, Jamie és tècnicament un adult. Estava aterrida que realment pogués acabar a la banqueta en un judici per alguna cosa que no va fer. "
"Van ser mesos en què vivim amb molta pressió. El punt més baix va arribar quan estàvem veient la televisió i Jamie va començar a plorar. Em va trencar el cor perquè em va fer sentir com si jo li hagués fallat ". Va aparèixer en pantalla l'escena d'una presó, i Jamie va dir entre sanglots: "No vull anar a la presó, mare, si us plau, no deixis que em portin lluny". Fiona va descobrir entristida que el seu fill no era del tot inconscient del que passava malgrat els intents dels seus pares per distreure'l de l'assumpte. "Al llarg d'aquest malson m'he esforçat a posar un somriure i actuar amb normalitat entorn a Jamie, per protegir-lo de tot el que estava succeint. Però aquesta nit, mentre sanglotava en els meus braços, no vaig poder evitar plorar. Temia que Jamie pensés que no podríem protegir-lo, li vaig dir que no anava a anar la presó, que tot sortiria bé, però ni jo mateixa estava ja segura que tot fos a sortir bé. El meu instint natural de mare, especialment d'un nen amb necessitats especials, era tractar de protegir-lo de tot al seu voltant, i allà estava, lloranda perquè estava espantada. "
No va ser fins a set mesos després de l'incident inicial quan la família va rebre una breu carta de la Procuradoria fiscal on es retiraven els càrrecs de l'acusació.
Després de mesos de tensió i por, l'oficina de la procuradoria va emetre una petita disculpa formal per les molèsties causades durant aquest temps. Tots els càrrecs van ser retirats, però això, diu Fiona, no és suficient, i havia de explicar perquè aquestes situacions no es tornin a donar.
Aquesta família no només va rebre fredor burocràtica, confusió, i manca de comprensió en les seves relacions amb el sistema legal mentre eren torturats durantes aquests set mesos, sinó també el temor que Jamie sempre tindrà una taca en la seva reputació com a resultat de ser acusat de res .
Víctimes de la bogeria de la correcció política.

FONT: Alerta Digital

Alberto Granados Garmendia .-

Salvador Iborra: la mort gens casual d'un poeta

VilaWeb reconstrueix les últimes hores d'Iborra, assassinat el 29 de setembre a Barcelona · Va discutir amb els mossos mitja hora abans de morir denunciant els nois que el van matar pel robatori d'una bicicleta

 

En Salvador va donar vint euros al taxista que havia de portar el seu amic, en Xavi, a casa, a Sants, i es van acomiadar. Era el 29 de setembre, a la plaça de Sant Jaume, cap a les sis del matí, i encara era fosc. Va ser un comiat trist, perquè no havien pogut recuperar la bicicleta d'en Xavi, robada uns quants minuts abans, i que ell necessitava per tornar a casa, com cada nit. Ja no s'havien de tornar a veure mai més. Abans de la sortida del sol, a les 6.15, en Salvador Iborra, poeta i mestre de trenta-tres anys, moria assassinat ben a prop d'allà, al portal de casa seva, al número 12 de la Palma de Sant Just, apunyalat per Saodi M. i Zakari X. M., els lladres de la bicicleta. La policia diu que l'assassinat no es podia ni preveure ni evitar, però els fets fan pensar altrament i que alguna cosa, o tot, va fallar.

Just mitja hora abans de l'assassinat una parella de mossos d'esquadra havia estat al mateix punt on van matar en Salvador, avisada per ell mateix. En Xavi i en Salvador van discutir amb els agents pel robatori de la bicicleta i van assenyalar Saodi M. i Zakari X. M. com a responsables. Eren les 5.40. I era la quarta vegada, pel cap baix, en tres mesos i mig, que una parella de mossos d'esquadra visitava el número 12 de la Palma de Sant Just, per la telefonada dels veïns, alarmats per la inseguretat creixent en aquella escala.

Principal 2a, centre d'operacions de delinqüència

Al segon segona, s'hi estava en Salvador, autor de la primera trucada, i de l'última, a la policia. Saodi M. i Zakari X. M., dos joves d'origen marroquí de divuit anys i vint-i-un, amb un cúmul d'antecedents diversos, havien entrat il·legalment, des del mes de juny, al principal segona, convertit des d'aleshores en un centre d'operacions de petits delictes i de tràfic de droga. La resposta de la policia, a cada visita, era sempre la mateixa: sense una ordre judicial no s'hi pot fer res. Una ordre judicial que, per una altra banda, el propietari de la finca havia demanat el 14 de juny, dos dies després de l'ocupació --i tres mesos i mig abans de l'assassinat.

Aquell 29 de setembre en Xavi i en Salvador havien tancat junts el Thales, un bar: en Xavi, com a últim treballador i responsable del local, i en Salvador, com últim client. Eren quarts de quatre de la matinada, però van continuar la conversa a casa d'en Salvador, a una setantena de metres del bar, encara una hora més, escoltant 'La mort du Cygne' de Maude Sabourin i parlant dels nous poemes d'en Salvador, que comptava publicar reunits en un llibre. Poc abans de les cinc es van acomiadar, però en baixant l'escala, estreta i dreta, en Xavi ja es va adonar que la bicicleta, que havia deixat a l'interior de la finca, al cancell, sense lligar, ja no hi era. Qui es podia imaginar que a aquella hora i a dins de l'escala, algú la robaria? Va avisar en Salvador i van rastrejar plegats el barri, esperant un cop de sort. La porta del carrer no sempre tancava bé, cosa que els va fer pensar, en un primer moment, que potser algú els havia seguits i s'havia endut la bicicleta tan bon punt ells havien entrat al pis.

'A la plaça de George Orwell, hi solen revendre les bicicletes robades', els va dir algú que a aquelles hores encara vagava per la ciutat. Però res. A la plaça hi havia una sola ànima, d'aspecte inofensiu, que no havia sentit parlar de cap bicicleta aquella nit. Va ser aleshores que, a en Xavi, li va venir al cap que en baixant l'escala havia sentit que es tancava de cop la porta del principal i alguna corredissa. Llavors en Salvador va lligar caps. I tot tornant cap a casa va explicar al seu amic totes les vicissituds que s'havien viscut a l'escala d'ençà del mes de juny, quan els dos joves immigrats havien ocupat el pis. Sorolls a hores intempestives, visites estranyes, conflictes amb els veïns, entrades i sortides pel balcó escalant per una canonada i trucades a la policia.

Veïns per força

Saodi M. i Zakari X. M. havien esbotzat el pany del principal un diumenge a la matinada. Era el 12 de juny, vigília del dilluns de la segona Pasqua, que a Barcelona era festiu. Hi havia pocs veïns. Ningú no els va veure entrar, però van fer prou rembombori perquè en Salvador mateix els sentís i fes la primera trucada als mossos d'esquadra (l'endemà al matí) i perquè un veí del primer pis, un artista japonès que fa vint-i-quatre anys que s'està a la mateixa finca, en Koichi, sortís al replà.

En Koichi va tornar a trucar als mossos d'esquadra, infructuosament, dilluns a la matinada, perquè continuava sentint sorolls estranys al pis just a sota del seu. I a migdia va decidir de picar personalment a la porta del principal segona. Ningú no el va voler obrir, però la insistència va fer que finalment un dels dos joves obrís la porta i, en un pobre espanyol, li digués que eren els nous llogaters del pis. L'administrador de la finca va desmentir l'endemà mateix a Koichi que hagués llogat el pis a ningú. I aquell mateix dia, a les 17.54, el propietari va denunciar l'ocupació del pis als mossos d'esquadra. Segons la policia, aquesta denúncia va passar immediatament al jutjat, on encara l'han d'atendre.

Arriben els mossos, són les 5.40

Quan en Xavi i en Salvador van picar a la porta del principal segona ja era un quart de sis tocat. Hi havia llum, cosa poc habitual, car al pis no hi dormien. Almenys no pas cada nit, segons els veïns, que tenen per segur que el feien servir, sobretot, per al tràfic de drogues, especialment d'heroïna (al barri se n'havia disparat el consum els darrers mesos). Com que, malgrat la insistència, ningú no els va obrir, van tornar a telefonar als mossos d'esquadra i van esperar-los al carrer, per poder controlar tant la porta com el balcó, situat sobre del portal, un parell de metres a la dreta, i impedir que es poguessin escapar.

Al cap de vint minuts un cotxe patrulla amb el llum de la sirena encès va aturar-se gairebé davant el portal, ocupant l'amplada del carrer, entre la fusteria del mateix número 12 i el taller d'orfebreria que hi ha just davant. El blau de les sirenes il·luminava les parets. A més de ser estret i un cul de sac, la Palma de Sant Just té uns fanals pobres i de llum groguenca, que, més que no pas il·luminar, formen grans clapes ocres a terra, mullat sovint a la matinada pel servei de neteja municipal. El llum del principal no es va apagar ni un moment, però els dos agents van tornar a dir-los el mateix, que sense una ordre judicial, no hi podien fer res; i que la denúncia del robatori de la bicicleta s'havia de fer presencialment a comissaria, amb el número de sèrie.

Van discutir durant un quart i en Salvador els va recordar que no era ni la primera ni la segona ni la tercera vegada que els veïns avisaven la policia per les coses que passaven al principal. I els va retreure que en tres mesos i mig encara no haguessin estat capaços d'actuar. Tot i amb això, els mossos se'n van anar.

Mentrestant, ja s'havien fet gairebé les sis, i en Salvador va acompanyar en Xavi a la plaça de Sant Jaume perquè agafés un taxi. Sentint-se impotent i responsable de la bicicleta, li va dir que li'n compraria una de nova i li va oferir els diners que portava a sobre. Però en Xavi els hi va refusar repetidament dient-li que potser acabaria apareixent (feia uns pocs anys ja li havien robat dues bicicletes més) i que no se'n preocupés. L'estira-i-arronsa entre l'un i l'altre es va acabar amb en Salvador donant els vint euros, no pas a en Xavi, que no els volia, sinó al taxista. En Xavi no havia de veure mai més la bicicleta, però en Salvador, i una veïna, sí, pocs minuts després.

Per l'esquena

Dels deu minuts que segueixen, no n'hi ha testimonis vius, tret dels assassins, tancats a la presó a l'espera d'un judici que començarà dilluns. Però tot indica que els fets són aquests: en tornant a casa, a la cruïlla entre la Bella Fila i la Palma de Sant Just, en Salvador va poder veure com Saodi M. i Zakari X. M., o potser només un dels dos, sortien del portal amb la bicicleta. Cinturó negre de taekwondo com era i endut per la ràbia d'una nit en doina, va exigir-los que els la tornés. Van discutir i, per l’esquena, l'un li va clavar dues punyalades al ronyó dret amb un ganivet de cuina. També tenia ferides, però no de ganivet, a la cara i al braç.

Eren les 6.10 i una treballadora del convent de les Dominiques de la Presentació arribava amb ciclomotor, al carrer de la Bella Fila; cada dia a aquella hora aparca a uns quatre metres del portal d'en Salvador. El va trobar malferit a terra, sol, estirat, però amb prou forces per a dictar-li el número d'urgència a què havia de telefonar. Mentre es treia el casc i agafava el telèfon de la bossa, va poder veure, amb sorpresa, com un jove amb texans i samarreta blanca es despenjava del balcó del principal. Duia un ganivet de cuina llarg i lluent a la mà. Un cop a peu de carrer, sense mirar-la, es va ficar el ganivet als pantalons, va agafar la bicicleta que hi havia a terra i va fugir, passant-li pel costat, en direcció a la plaça de Sant de Just. Mentre ella, immòbil i glaçada, demanava una ambulància, el fugitiu no va pas anar gaire lluny, perquè pocs minuts després, quan el carrer ja era ple de gent, el va veure amagat entre els tres testos rodons i metàl·lics amb petites palmeres que hi ha al mateix carrer, entre el portal i la plaça, a una trentena de metres, observant l'enrenou a distància.

Va ajudar en Salvador a incorporar-se. Ell li demanava que no li deixés de parlar i que l'ajudés a doblegar els genolls. 'Si m'estire i em desmaie, em muir', deia. La família argentina de la finca de davant, que va baixar amb tovalloles per mirar d'aturar l'hemorràgia, li va fer companyia; les tovalloles no van servir de res. L'ambulància va tardar, hi ha qui diu que massa. Va aparcar a la cantonada dels carrers de la Bella Fila i de Ciutat: a diferència del cotxe dels mossos d'esquadra, era massa ampla per a circular per aquells carrers. Ja no es va poder endur en Salvador a l’hospital. Ja era mort.

Tot plegat passava el 29 de setembre. Aquell mateix dia a la tarda els mossos d’esquadra detenien un dels dos delinqüents. I l'endemà, l'altre, a Mollet. Eren vells coneguts de la policia.

SALVADOR, DESCANSA EN PAU

Apallissat per ser blanc

p

Un pare de tres fills va ser colpejat fins ser reduït a polpa sanguinolenta per un grup de fins a 15 brètols que van robar-li el seu anell de noces i el telèfon mòbil. Joseph Frederic, de 38 anys, va ser colpejat fins acabar al terra abans que la banda li donés repetides puntades de peu i saltés sobre el seu cap. Frederic, que venia de visita des de França, havia assistit a la festa d’aniversari d’un amic de la família prop del Centaur Social Club a Langley Green, Crawley. (…) L’única descripció que Frederic va ser capaç d’oferir a la policia és que, segons creu, tots els agressors eren negres.
[A father-of-three was beaten to a bloody pulp by a gang of as many as 15 thugs who stole his wedding ring and mobile phone. Joseph Frederic, 38, was punched to the ground before the gang repeatedly kicked him and stamped on his head. Mr Frederic, who was visiting from France, had attended a family friend’s birthday party near the Centaur Social Club in Langley Green, Crawley. (...) The only description Mr Frederic was able to offer police is that he believes all the attackers were black.]

En cas contrari, d’una colla de 15 europeus apallisant en grup un negre,  un fet així no passaria desapercebut pels mitjans. En especial pels seus polemistes més abrandats. Però quan parlem de racisme immigrant contra els nadius europeus llavors això canvia. Topem amb un dels pitjors i més perillosos tabús existents. La violència racista contra els europeus és un fet molt més habitual del que aquests se’n fan ressó. Potser no volen que es palesin els conflictes que genera l’imposició de l’artificial projecte d’enginyeria multi i intercultural sobre els europeus?

Font: Taranis

El genocidi bòer

Interessant treball de recerca d'un alumne de primer de batxillerat sobre el genocidi bòer, el podeu llegir clicant aquí

Què és un bòer? 

Els afrikaners o bòer (també anomenats bòers, afrikaanders, afrikaaners,burghers o holandesos del Cap) són un grup ètnic d'origen germànic assentatsen els territoris de Sud-àfricai de Namíbia. Històricament, la identitat d'aquest poble ha pivotat sobre dos elements fonamentals: la llengua afrikaans, derivada del neerlandès, i la religió calvinista

Dins el treball podreu veure una entrevista a Henrik Holappa en català. A continuació la presento en anglès, l'idioma en que es va realitzar:

1. Could you briefly tell me how was your childhood and if you had aproblems with the authorities ?

I grew up in a Northern-Finnish city called Oulu. My childhood was happy.When I got to be 15 years of age, I started to get interested in the 2nd WorldWar and history, as well as political themes. After my mandatory military service(2004-2005) I was involved with the Finnish populist party the "True Finns", but Iresigned from the party because of its liberal views of nationalism. In June2005, a group of Black Africans kidnapped, and gang-raped a 30 year oldwoman in Oulu in a horrible way that made me to protest the rape in my article"Multiculturalism - an Impossible Vision". The Finnish Secret Police (SUPO)detained me in August 2006 and questioned me about the article. Later inJanuary 2007, I was arrested again about my views expressed in articles anddiscussion forums. In May 2008, the police in Oulu informed me that I wascharged with "violation of freedom of speech", that could have given me total of4 years imprisonment.

2. His life was marked by revelations made on the Internet. What are theserevelations? Where  did the information  get   published?

---- The information was released on separate Internet websites, and in aGerman magazine called "Deutschland in Geschichte und Gegenwart". Themagazine's publisher, Wigbert Grabert, was sentenced to 3 months probation

and the fines of 3,000€ for publishing my article.

3. As a result sought exile in the United States, a country where anypolitician afraid to find shelter. How was it received? He had a problemwith the authorities?

I was detained in America and sent to prison in Batavia, New York, where Ispent 87 days in the special housing unit. I was allegedly arrested by the ICE(Immigration and Custom Enforcement) based on the suspicion of visa violation.The FBI told me while I was in prison that I was arrested because of my politicalthoughts. I have given a detailed information about my time in America and inprison in my E-book "Wrongfully Accused - Three-Hundred and Twenty-Eight

Days in America" that can be purchased for 1,5€ at my off 

icial website for thebook:http://www.henrikholappa.com

 

 73

4. My school work is related to the Boer genocide, and I discovered thatno organization that protects minorities cares for them. Could it bebecause it are European people?

The Swedish Resistance Movement organized a demonstration against theBoer genocide in South-Africa in Stockholm on April 17, 2010. Thedemonstration received a large attention by the public - in Sweden and South-Africa - and elsewhere. However, the Swedish Resistance Movement havebeen the only organization that have come a step ahead with this pressingsubject. I also briefly touched the subject in my interview with an Americanpolitician and author Dr. David Duke. However, the world's community do notpay attention so easily on genocide that is directed against the white people ofSouth-Africa, because the media has trumped for years about the evilness ofSouth-African apartheid system. There are, however, people that are awakingup to the issue and hopefully the South-African whites will get help and thegenocide can be stopped. Just after the fall of the apartheid government ofSouth-Africa 50,000 whites have been killed by the Black inhabitants of thecountry.  That  is  certainly s  hocking!

5. If you had to give a message to young Europeans, what would it be?

I would ask the young Europeans to stay true and loyal to their ideas andthoughts they might have. I have personally gone through times when I havedecided to stand behind my thoughts and have gotten to be persecuted. Butonce you decide to fight for those ideas you consider the highest, no one caneventually stop you. ALso, I would suggest the young Europeans to live healthylives, having children, education and work. Times are changing, and the newgeneration of leaders of countries must step forward. Most of all, I wish the best for all and staying legal and true!

 Thanks for the interview. 

regards, 

Henrik  Holappa

Guerra contra l’europeu a Hackney, Londres

 Article del blog Taranis

Hackney: (…)Els brètols, alguns de fins a 8 anys d’edat, van forçar el conductor a aturar el bus doble en llençar-hi ampolles de xampany robades d’un Tesco proper. Uns 40 passatgers -alguns duent nadons xisclant- van sortir corrent per les sortides. Varis dels passatgers van caure al terra al decurs de l’estampida alhora que uns 20 homes negres duent passamuntanyes i conduent BMX’s els empaitaven. Mentre corrien, una dona cridava: “Ens amenacen amb grans pals. Correm per salvar les nostres vides. Què els hem fet? Som gent innocent que només malda d’arribar a casa”. Arreu els esvalotadors sembla que tenen com objectiu la gent blanca.

[Hackney: (...)The thugs, some as young as eight, forced the driver to stop the double-decker by pelting it with champagne bottles stolen from a nearby Tesco. About 40 passengers – some carrying screaming toddlers – burst out of the exits and sprinted away. Several commuters fell to the ground during the stampede as about 20 black men wearing balaclavas and riding BMXs chased them. As they ran, one woman screamed: 'They are threatening us with big sticks. We have to run for our lives. 'What have we done to them? We are innocent people just trying to get home.' Elsewhere rioters were said to be targeting white people.]

Les ciutat amb disturbis anti-autòctons van en augment, un dia França, l'altre Alemanya, Catalunya (Salt i Perpinyà), Grècia, Anglaterra... sempre amb l'ajuda de l'esquerra implantada des del bonisme.

James víctima d'un atac d'una banda.

Un adolescent necessita tractament a l'hospital després que ell i dos amics van ser atacats per un grup d'uns 20 joves asiàtics. James Howard (14) havia estampat al cap i va patir una fractura al nas, dos ulls de negre, i els talls al cap, braços i mans, en l'atemptat poc després de les 7 pm diumenge. Els seus dos amics, d'entre 14 i 23, també van ser traslladats a l'hospital, on van ser atesos per talls a la cara i cremades.

La mare de l'adolescent lesionat, Angela, va dir: "James estava maltractades sense sentit. Es estampat al cap i és un caos absolut. "Sembla que s'ha anat diez rondes amb Mike Tyson i ell està absolutament devastada. És por a la mort i no crec que mai sortirà de nou. " L'incident va ocórrer al carrer Victoria, Chadderton, com James muntava la bicicleta a casa d'un quiosc local, flanquejat pels seus dos amics a peu. La Sra Howard (34), va dir que els atacants va fer comentaris racistes i va deixar empremtes al cap del seu fill i l'esquena, i li van robar la bicicleta, el seu telèfon mòbil i les seves sabates. Ella va dir: "Podrien haver matat el meu fill. Si jo pensés que el meu fill era capaç de fer alguna cosa com això els portaria a la policia a mi mateix. " 

La família ha viscut a Chadderton durant 16 anys, i la Sra Howard, i el seu marit, Joe, també tenen dos fills, d'entre vuit i 12. Un comerciant va portar els nens a, i James va trucar al seu pare, que va portar als tres directament a l'Hospital Royal Oldham. Els doctors volien mantenir James a la nit, però el jove sorprès volia anar a casa per estar amb la seva família. Ella va dir: "Estava en el lloc equivocat en el moment equivocat. Les persones que el van atacar no són nens i una cosa que s'ha de fer abans de que alguna cosa va malament dràsticament a Oldham. " Els joves eren tots d'uns 20 anys. La policia va dir que es van enfrontar llavors perseguit James i els seus amics, i es va desencadenar una baralla, quan el van aconseguir. Es va dir que un dels delinqüents es va sentir fer un comentari racista. Perdoneu el català emparat, però està traduit automàticament.

Font de la notícia: http://www.oldham-chronicle.co.uk/news-features/8/news-headlines/36911/james-victim-of-gang-attack