dijous, 17 de maig de 2012

Que qui la FAI la pagui


Manresa està recordant aquests dies un dels seus fills més il·lustres, el periodista Josep Maria Planes, assassinat per escamots anarquistes l'agost de 1936, durant el terror revolucionari que va acabar d'empènyer aquest país a la catàstrofe total. Planes, d'Acció Catalana, liberal i catalanista, era, probablement, el periodista estrella del moment. Àcid com Xammar, diletant com Sagarra, dandi com Rossend Llates, reporter com Bellmunt, elegant com Soldevila, va moure's en el triangle perfecte del gran periodisme a casa nostra: el diari La Publicitat, la revista Mirador i el setmanari d'humor El Be Negre. Periodistes que es gronxaven entre el catalanisme i el cosmopolitisme, i que sentien el seu ofici com un compromís absolut de llibertat, tant personal com de país.

Fa uns dies el senyor Xavier Díez parlava d'ell en aquest diari. Venia a justificar gairebé com inevitable que gangsterisme i anarquisme acabessin anant de bracet en un país de profundes desigualtats, i que Planes “a causa dels prejudicis de classe, no comprengué la magnitud del fenomen llibertari”.

M'ha sorprès sempre com aquest enlluernament del “fenomen llibertari” acaba portant els seus defensors fins a justificar-ho tot, inclosa la vida humana. En l'estela de l'Homenatge a Catalunya d'Orwell, periòdicament, historiadors que encara ara admiren la “revolució anarquista catalana” acaben trobant sempre un argument o un altre per justificar els crims i les brutalitats comesos pels llibertaris, com si hagués estat quelcom ineluctable, necessari, fatídic.

Menys Orwell i més Sales. Menys revolució social i més adonar-se també de la lluita nacional soterrada d'aquells moments. No era només “burgesos contra obrers”; era, també, una revolta inspirada per un profund sentiment anticatalanista. I encara, va ser el moment per passar comptes amb els qui més havien batallat per la veritat, fos on fos, costés el que costés.

Planes va pagar amb la vida el seu compromís amb la veritat. A Xammar, un escamot l'anà a buscar a l'Ametlla, però es trobava a Berlín. Joaquim Ventalló, director de La Rambla, on Tísner va publicar també uns articles sobre l'assassinat dels germans Badia, va salvar la vida per segons, exiliant-se. Paco Madrid, amic íntim de Layret, que havia denunciat el pistolerisme patronal dels anys 20, era segrestat pel Cojo de Málaga a la Cerdanya i només la intervenció directa de Lluís Companys va evitar la tragèdia. I un llarg, massa i tristament llarg, gairebé inacabable, etcètera.
Una de les manxetes d'El Be Negre feia: “Que qui la FAI, la pagui.” Encara ho estem esperant.

Font: Avui

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters