Del Mar Aral, que es troba tocant la frontera entre Kazakhstan i Uzbekistan, a la part de l'Àsia Central que fou territori de l'antiga Unió Soviètica, s'ha dit que és una de les tragèdies mediambientals i humanes més greus del planeta. Al 1960, era el quart llac més gran del món -una espectacular massa d'aigua, amb una superfície al voltant de 67.000 km2, que estava capacitada per aguantar moltíssimes indústries comercials marítimes i pesqueres-. Als volts del 1993, la seva superfície disminuí al voltant del 5%, el seu volum descendí en un 73%, la salinitat es triplicà , el transport es finalitzà, els peixos varen morir i el mar quedà dividit en dues basses molt més petites.
Què va passar i perquè?
Des de temps immemorials, el Mar d'Aral ha sigut alimentat per les aigües dels rius Sir-Daria i Amu-Daria. No obstant, als anys 50 i 60, la Unió Soviètica decidí augmentar espectacularment la producció de cutó fluix mitjançant l'expansió de la regió d'Àsia Central dels cultius de regadiu. El primer pas fou construir un canal de 1.280Km de llarg per desviar grans quantitats des del riu Amu-Daria fins la part del sud del desert del Kara Kum.
Com a conseqüència, es construí una complexa xarxa de 20 envasaments i 60 canals que regaven, amb aigua dels rius esmentats, 7,7millons d’hectàrees de terres de cultiu, d'una de les regions més seques d'Àsia.
Aquests rius que feien de nutrient al mar Aral amb uns 50 o 60km cúbics d'aigua dolça per any, fins el 1985 es quedaren totalment secs. Posteriorment, han existit petits caudals que han sigut insuficients pels efectes de la disminució d'aportaments.Els devastadors efectes del desviament del cabal són fàcilment apreciables en els canvis de mides i forma del Mar d'Aral. Els antics ports, amb vaixells, ara inútils, queden a 32km de la retrocedida línia de costa. Les riques peixateries, que un dia varen produir 160 tones /dia i subministraven del 10 al 15 per cent de les captures de peix d'aigua dolça de la Unió Soviètica, actualment han desaparegut per complert, degut a que la salinitat és pràcticament igual que a l'oceà. El volum ha disminuït aproximadament el 75%, igual que el nivell de l'aigua, que ha descendit més de 16 metres a la massa principal. El fons del mar, ara sec, sotmès a forts vents, ha sigut la font de núvols gegants de pols i de sal que han arrasat i espatllat les collites de regadiu.La devastació del Mar d'Aral era completament predicible i demostra com de fàcil i ràpidament les activitats humanes poden alterar l'ambient a la seva cerca d'un recurs.
L'execució anunciada de Jang Song-thaek, oncle del líder nord-coreà i considerat número dos del règim, ha despertat temors que el país comunista entri en un període d'inestabilitat i porti a terme noves provocacions. Després del veredicte de pena de mort emès per un tribunal militar, Jang va ser ajusticiat dijous, van informar els mitjans oficialistes nord-coreans, que van dedicar al polític des de tota mena d'acusacions i insults fins a una humiliant fotografia camí del patíbul.L'ajusticiament de Jang, així com la ràpida i violenta manera que Pyongyang l'ha portat a terme i divulgat, han provocat la preocupació que es generi un clima d'inestabilitat dins del règim més opac del planeta, on cada moviment està imbuït d'un alt secretisme.
A Corea del Sud, el Govern es va afanyar a expressar la seva "gran preocupació per allò succeït" i va assegurar que està "preparat per a totes les possibilitats", en referència a l'hipotètic cas d'una acció militar del país veí o qualsevol succés que pugui causar tensió.Mentre alguns observadors parlen d'una hipotètica lluita de poder a l'Estat, altres consideren que a Kim Jong-un només li queda eliminar la resta de la facció minoritària de Jang en una "sagnant purga" que continuaria en les properes setmanes o mesos, va indicar l'analista polític sud-coreà Shim Jae-hoon.
Una altra incògnita que ha sorgit després de l'execució és si les relacions de Corea del Nord amb la Xina, país del qual depèn econòmicament, es veuran deteriorades, ja que Jang era un dels principals promotors dels acords comercials i financers amb l'únic soci important de Pyongyang.
"Advertència" al mónEl català Alejandro Cao de Benós, únic funcionari estranger de Corea del Nord i delegat especial del nord-coreà Comitè de Relacions Culturals amb l'Estranger, va assegurar que l'execució és una "advertència a qualsevol", sense importar la seva posició, que intenti destruir el Govern de Pyongyang
 |
| Com a l'època de la URSS s'han manipulat imatges on sortia l'oncle de Pyongyang |
Els carrers de Kíev tornen a bullir malgrat el fred d'Ucraïna. Defensors i detractors del president, Víctor Ianukóvitx, han pres una vegada més el carrers en una crisi que ja entra en la tercera setmana. En el rerefons, la decisió de Ianukóvitx de no firmar el tractat d'adhesió ofert per la Unió Europea. Per contra, el govern ucarïnès d'aquest país frontissa entre Rússia i Europa occidental s'ha apropat encara més al Kremlin malgrat la contestació popular.
Milers d'opositors, fins a 200.000 segons algunes fonts, omplen la plaça de la Independència per exigir la dimissió del govern, l'alliberament dels detinguts durant les protestes i el càstig als comandaments que van ordenar la violenta actuació policial d'ara fa una setmana. Els opositors també demanen la creació d'un govern tècnic per negociar l'acord d'associació econòmica amb la Unió Europea i la convocatòria d'eleccions anticipades
L'exprimera ministra, ara empresonada, Iúlia Timoixenko, ha estat present a la rebatejada com "Euromaidán", o plaça d'Europa, a través d'un manifest en què ha instat els congregats a no rendir-se ni fer cap pas enrere en la lluita per no caure en una dictadura corrupta. Timoixenko també ha acusat el govern de tenir les mans tacades de sang.
Els impulsors de la protesta l'han anomenat la Marxa del Milió, com a deferència al nom que porten les manifestacions dels últims anys de l'oposició russa contra el govern de Moscou. Alerten que durant la jornada es poden desencadenar actes de violència i demanen als manifestants que no caiguin en les provocacions ja que aquesta seria l'excusa perfecta del govern ucraïnès per declarar l'estat d'excepció.
En menys nombre, unes 3.000 persones, els defensors de Ianukóvitx i el seu Partit de les Regions s'han renuit davant de la seu del Parlament ucraïnès. El partit al govern vol que es desbloquegin els edificis governamentals i que es desocupin l'Ajuntament i les seus dels sindicats. També que es desallotgin el centenar de tendes de campanya que ocupen la plaça de la Independència, escenari el 2004 de la prodemocràtica "revolució taronja", a favor de traslladar les aliances del seu país cap a l'oest.
 |
| Milers de persones ocupen la plaça de la Independència de Kíev |
Pel motiu que sigui, sembla que la percepció pública de l'skate ha anat canviat amb el pas dels anys . Els skaters que surten a la televisió ja no són una colla d'paios odiosos que esnifen cola , són joves respectats que construeixen skateparks gràcies al Google ads. Però l'esport , o més aviat la cultura que va de la mà de l'esport , sí que era vista com una amenaça .En els vuitanta , abans de la caiguda del mur de Berlín, els comunistes d'Alemanya de l'Est -també coneguda com la República Democràtica Alemanya - considerava l'skate una amenaça . Aquest nou entreteniment provenia dels Estats Units , i per tant representava un perill . Per això , la Stasi (el Ministeri per a la Seguretat de l'Estat ) va començar a monitoritzar la comunitat skate per destapar qualsevol acció il·lícita .No va passar molt de temps fins que el suposat perill (l'skate) va arribar als mitjans de comunicació del país . Un reportatge en un programa de notícies aconsellava als pares de família , "ser responsables de protegir els nostres fills i la joventut del skate " .El cineasta alemany Marten Persiel va produir un " documental híbrid" sobre la història del skate a la RDA anomenat This Ain't Califòrnia. El documental va ser estrenat l'any passat a Alemanya i veurà la llum en cinemes fora del país el mes que ve . La pel·lícula va ser criticada durant la seva estrena a causa de les múltiples reconstruccions de la situació i al fet que el personatge principal mai va existir, però Marten em va dir "totes les històries de la pel·lícula són reals " . Ell simplement va fusionar les històries per crear el personatge principal. I en un "documental híbrid " això no és un delicte .Vaig parlar amb Marten sobre la seva pel·lícula , l'estraperlo d'skates i els grups punks formats íntegrament per agents del servei secret .
VICE: Hola , Marten. Per què vas triar explicar aquesta història?
Marten Persiel : Vaig estar vivint a l'estranger durant molt de temps així que em vaig distanciar de la meva identitat alemanya. Se'm va acudir la idea de fer una comèdia per riure de tots els aspectes estúpids dels alemanys -com la seva falta d'estil i com de maldestres són per ballar- i , és clar , com més a l'Est vagis , més maldestres són. L'skate m'ha acompanyat tota la meva vida , així que vaig decidir fer una pel·lícula d'alemanys amb skate. Em va semblar una idea original , però després d'investigar vaig descobrir que certament existia una escena de skate a l'Alemanya de l' Est.
Hi va haver una mica de polèmica després de l'estrena de la pel·lícula a causa de les teves reconstruccions . Com combines històries reals per crear personatges nous ?
Una gran part de la polèmica va ser perquè, si ets un cineasta -o si fas una pel·lícula que no entra en festivals- et quedes estancat en les seccions de documental o ficció . Aquestes són bàsicament les úniques dues opcions. Jo ho veig de la següent manera : imagina't que hi ha dos banys, un per a dones i un altre per a homes, arriba un hermafrodita i ha de fer servir un, quin farà servir ? Faci el que faci, la gent s'enfadarà amb l'elecció. Això és bàsicament el que va succeir amb el nostre projecte.
Foto por Harald Schmidt
El teu pel·lícula és un ésser hermafrodita?
Sí , una cosa així. És una història real amb personatges fabricats. És un documental perquè és una història veritable de la mateixa manera que les entrevistes i les fotos. Però també té ficció , perquè vaig fer servir eines cinematogràfiques del cinema de ficció: reconstruir personatges .
El que més em va agradar de la pel·lícula va ser descobrir l'oposició de la República Democràtica Alemanya a l' skate. Quins motius tenien?
La història i els motius podrien dividir-se en tres parts. Primer, l'skate era considerat un producte d'Estats Units , i per tant subversiu i perillós. Després va ser considerat un esport nou, de manera que si arribava a les Olimpíades haurien d'entrenar la gent per practicar correctament. També es van adonar que els skaters eren unes persones molt difícils d'organitzar i no col·laboren , així que van tornar a la seva primera opinió, així que van tornar a odiar l'skate. Hi ha una part en la pel·lícula on s'explica que l'skate és un esport egocèntric i individualista. Això no està malament , oi? Em refereixo a ser egoista en el sentit que un fa exactament el que vol.
I clar la RDA no va acceptar això.
Exacte. Ser individualista no encaixa en un sistema totalitari .
Creus que l'estat va intentar convertir els skaters en un equip olímpic i així tenir-los controlats?
Sí i no. Crec que va ser més una reacció al fet que no podien aturar la popularitat de l'esport. Era massa tard per frenar-lo, així que van haver de involucrar-se i ser vistos com els guanyadors d'aquesta nova tendència. Van fer el mateix amb la música; un dels grups punk més populars estava format íntegrament per agents secrets.
Apa aquí! Te'n recordes de com es deien?
No, però recordo que els van fer molta promoció i es van tornar molt populars. Bàsicament ho van fer per infiltrar-se i controlar l'escena de música alternativa. Hi ha un munt d'històries interessants d'aquest estil. Vaig estar molt temptat a incloure-les en la meva pel·lícula, però vaig decidir no fer-ho perquè volia cenyir-me a la història principal.
Aleshores , quin accés tenien els xavals de l'Est a la música occidental ?
La situació era semblant a l'actual , està Alemanya i està Berlín , són dos universos diferents . Si vivies a l'Est o a Dresden no tenies accés a la música occidental . Però si vivies al Berlín occidental sí tenies accés a la televisió occidental. Pel que sembla, la gent de l'Oest traficava cassets l'Est i els venia per molts diners
També traficaven amb taules d'skate? En el teu pel·lícula surten dos traficants , Titus i John Haak.
Sí, en Titus és el noi de l'Oest. Encara està viu i bàsicament és el padrí de l'skate alemany en aquesta part del país. I John Haak podia viatjar perquè el seu pare era finlandès i Finlàndia tenia un acord diplomàtic amb banda i banda d'Alemanya, així que ell podia entrar i sortir quan li donés la gana. El que ell feia era omplir la maleta amb revistes de pornografia i a sota hi posava les taules . Quan els guàrdies obrien la maleta, només veien porno .
Això seguia passant fins i tot després que la RDA comencés a fabricar taules de skate?
Sí Les taules de skate que es fabricaven a l'Est eren una merda. Els dissenys eren espantosos.
No vull fer cap spoiler de la teva pel·lícula però la teva documental acaba revelant que la policia secreta monitoreaba els campionats de skate a Alemanya .
Sí , recaptaven informació pel simple fet de fer-ho. És com l'escàndol de la NSA, en el cas que haguessin de investigar un cas, ja tenien tota la informació i les dades recaptats, d'aquesta manera és molt més fàcil. El que feien eren identificar els líders dins del grup, també van intentar infiltrar-se en l'escena de l'skate. No estaven interessats en arrestar a ningú, més aviat volien saber tot el que estava passant.
Després de la caiguda del mur, com va canviar la situació? Els skaters es van unir?
Van ser pocs els que es van unir i van seguir fomentant l'escena del skate . Diversos van abandonar l'skate, van perdre l'esperit .L'skate va ser molt especial per l'Est, era una pujada d'adrenalina practicar un esport prohibit. Els joves estaven plens d'energia. Després de la caiguda del mur, tot es va perdre: l'emoció , l'adrenalina , el prohibit... tot es va esfumar . Tot era molt més divertit quan era il·legal .
La CUP no podrà mantenir encara temps el seu panarabisme totalment anacrònic al segle XXI. Fidels ideològicament a una esquerra antiquada, hereva de la guerra freda que encara somia dividir el món entre bons i dolents, entre Est i Oest.
Si Stalin hagués mort més d’hora, Israel formaria part dels bons i no pas Palestina, i la paraula Sionisme no seria sinònim de «feixisme jueu», com ho va decidir ell i ell sol, el petit pare (assassí) de pobles. En osmosi total amb la ideologia panarabista, els líders de la CUP, porten la petita barbeta islàmica, el keffieh i es treuen la sabata quan no estan contents. Saben que el Keffieh era l’uniforme militar de l’exèrcit musulmà de Hitler que va tornar a posar de moda Arafat?
Fins aquí res de més greu que un folklore per a nens de casa bona. És mes greu quan defensen el port del Burka. Llegeixo al Segre: «Segons la CUP, prohibir el burka seria estigmatitzar les dones musulmanes» i a l'E-Notícies «La CUP considera que el burka no atempta al dret de les dones» Quan el lloc normal d’un partit d’esquerra o d’extrema esquerra seria al costat de les dones dels països musulmans que lluiten en contra del burka, sense cap ambigüitat i fidels als ideals d’un feminisme heretat del 68. Què diuen les dones de la CUP? Són estranyament mudes! Què dirà demà la CUP, que es vol solidària de totes les lluites dels pobles oprimits del món? Que dirà al poble amazigh en lluita contra el panarabisme que els oprimeix i els condemna a desaparèixer? Saben que els amazighs són cada dia més pro Israel? Què diran als palestins cristians que acaben de desaparèixer de Palestina, assetjats pels musulmans? I als Druses, als beduïns, que prefereixen entrar a Tsahal que patir les persecucions dels palestins musulmans? I a les dones violades i per això apedregades a Gaza? Dues alemanyes van voler solidaritzar-se amb Gaza travessant el país amb bicicleta. Han acabat a la presó, pobres, no sabien que a Gaza, a les dones els prohibeixen la bicicleta, com pràcticament tot. Hi ha una extrema esquerra que considera que el racisme antidona (racisme de gènere) és el racisme més acceptable de tots. Si ahir cridaven al boicot en contra de l’apartheid a l'Àfrica del Sud, avui criden a la solidaritat amb Gaza on les dones són esclaves i considerades com a infrahumanes. Per la meva feina he passat un dia sencer a prop del Palau de Justícia de Perpinyà on hi havia una manifestació de propalestins vinguts de tot França per assistir a un judici en contra de la crida al boicot dels productes Israelians. He pogut parlar tranquil·lament amb tothom, en cap moment he viscut la histèria anti Israel que es viu a Catalunya.
Aquesta histèria anti Israel, a Europa, només existeix a Espanya i a Catalunya, segurament hereva d’Isabel o de Francisco Franco. És la mateixa histèria que l’anticatalanisme tronat, groller, visceral i totalment irracional que es pot seguir als fòrums oberts d’Internet.
Catalans! Caldrà fer un pensament, no pot durar. A Girona, recordant la nit dels vidres trencats, s’agredeix regularment una llibreria hebraica. No és l’extrema dreta espanyolista, no. Malauradament ve de l’extrema esquerra independentista catalana. Si continua encara un poc, aviat els Països Catalans tindran l’insigne honor de tenir les dues llibreries més agredides d’Europa, la 3 i 4 de València i l'hebraica de Girona. I per acabar voldria recordar als meus amics catalans que si Israel s’ha solidaritzat discretament amb la lluita del poble català per la seua independència, Palestina ho va fer descaradament amb Espanya i els unionistes. Cada dia els militants de base de la CUP tindran més difícil aguantar el panarabisme del seus líders. I les dones de la CUP? Continuaran callades encara molt de temps?
Francesc Millet i Simón, el considerat el principal inspirador de les Milícies Pirinenques, després anomenades Regiment Pirinenc nº1 i de les que en va ser un dels capitans, va morir executat després d’una farsa de consell de guerra per part d’uns oficials republicans de l’Exèrcit de l’Est que depenia del govern central republicà el 1937, quan després d’uns forts combats amb moltes baixes no va aconseguir que el seu batalló conquerís una cota que prèviament havien perdut a l’Alt Aragó. Algunes informacions diuen que això succeí el 30 de juny de 1937 i altres que el 5 de novembre de 1937, cosa de la que en parlaré després, però les dues versions coincideixen en les circumstàncies.
L’opinió general dels veterans ex pirinencs és que l’execució va ser causa de l’animadversió que tenien molts comandaments de l’Exèrcit Republicà de l’Est afins al PCE i al PSOE cap els considerats separatistes catalans.El Regiment Pirinenc nº1 va arribar a tenir uns 2.000 membres el març de 1937 i 1.000 d’ells portaven uns mesos lluitant al front del Pirineu Aragonès quan a finals de maig de 1937 el govern central republicà va acabar amb el poder real del Consell de la Generalitat i els va integrar a tots dins de l’Exèrcit de l’Est dispersant-los en les diverses Brigades Mixtes al mateix Pirineu Aragonès. Els altres 1.000 van anar als diversos fronts de guerra.Van ser la primera força especialitzada en la guerra en alta muntanya a tot l’Estat Espanyol, van ajudar a entrenar a altres milicians republicans d’arreu de l’Estat que s’incorporaven al front del Pirineu Aragonès i van inspirar als mateixos franquistes que crearen posteriorment una força Alpina per fer front als Alpins republicans, cosa reconeguda per ells mateixos.Curiosament els que més han elogiat militarment als Pirinencs catalans en posteriors escrits són els alpins franquistes que es van enfrontar a ells, a diferència d’alguns sectors del bàndol republicà adversaris polítics seus, cosa que per altra banda és una constant històrica el que les diferents faccions del bàndol republicà es desprestigiïn entre elles pel sectarisme de les seves diferències polítiques mútues, sobre tot pel que fa a aquells republicans que odiaven tot el que feia olor a independentisme.A partir de juny de 1937 però, sota comandaments del govern central republicà, encara que no lluitaven sota la seva estratègia inicial de ser un exèrcit català, la majoria van estar en forces de xoc tant en el Pirineu com en altres fronts.A continuació les circumstàncies de la creació de les Milícies Pirinenques, del seu desenrotllament i de l’assassinat del capità Francesc Millet.
Poc temps després de la declaració d'hostilitas entre Rússia i el Japó en 1904, dos joves revolucionaris poloneses desembarcaren a Toquio. Propasaren al Gavern Japonès de finançar la revolta de la població polonesa de les regions Oest de la Rússia de llavors, revolta que afavoriria l'avançantent japonès a l'Asia. Aquests dos joves eren Josep Pilsudski, actual ministre de la guerra i dictador efectiu de Polònia, esdevinguda independent, i Titus Filipoviez, avui ambaixador de Polònia a Washington.
Els centres oficials japonesos s'interessaren moltíssim per ço exposat per aquests dos joves, sobre els sentiments de la joventut revolucionària polonesa. No obstant, abans d'acordar allò que demanaven aquells conspiradors per al seu pla agosarat, volgueren contprovar si tenien vertaderament darrera d'ells un nucli de població i opinió prou important. Mentre aquestes gestions tenien lloc, un tercer home polític polonès arribava també a Toquio. Aquest recent arribat va posar en guardia el Govern japonès contra els dos primers afirmant que la majoria de la població polonesa era contrària a l'actuació revolucionaria que preconitzaven. Era aquest home Roman Dmowski, el gran cabdill del partit nacional demòcrata, que, 15 anys més tard devia anar a representar la Polònia a Versalles i que fins avui mateix és l'adversari de l'actual ministre de la guerra i dictador polonès. La seva veu trobà eco a Toquio, i el projecte d'aliança polonesa-nipona fallí.
* *
El jove diputat de Wilna, Mackinvicz, ha anotat en un labre recentnent aparegut —una abra original i ineravellosament escrita, que obtingut un gran èxit- el perill creixent que representa per l'Europa Occidental el veïnatge amb els Soviets, perill pel qual, segons l'autor, tots els altres problemes haurien de passar a segon pla. La fallida de les temptatives inicials pels polonesos en vistes d'arribar a un acord econòmic amb Alemanya, la continnació de la guerra de duanes entre Polónia i Alemanya, asseguren una llarga difusió a aquesta opinió. D'altra part missatges amicals arriben de la part de Moscou; per exemple, llavors del discurs de Molotov. Així, el desig dels polonesos d'arribar a un pacte difinitiu de no agressió antb Rússia, sembla que va a consolidarse. Altrament, altres conflictes entre Polónia i els països situats a l'Oest de la frontera russa, no són precisament perquè Varsòvia desitgi cap conflicte amb la U. R. S. S. En l'interior mateix del país, les relaciions deis poloneses amb els ucranians són, després dels darrers actes de terrorisme, força violentes. A totes aquestes dificultats s'ajunta el conflicte amb Lituània i una seriosa dificultat amb Letònia amb maotiu de la qüestió de les minories nacionals. La constitució d'un front únic rus-polonès quedarà encara molt temps en el domini de lo irreal.
Però, quines són en definitiva les intencions del mariscal Pilsudski? Estarà novament disposat com en la seva joventut, a rependre els seus plans polítics de 1904? Es per la seva decisiva influència política que han fallat les negociacions amb Rússia? Ningú no ho pot dir, sobretot ara que el mariscal enraona poc i es deixa veure menys. Sols alguns amics triats parlen amb ell. El públic quasi ni el veu. En la Festa per la Independancia de l'11 de noventbre, Pilsudski no es va mostrar ni als oficiais i soldats més fidels que anaren davant son palau amb atxes enceses. Pilsudski, resta l'esfinx de la política polonesa que té la clau de tot el futur de l'Europa Oriental.
(De "Vossische Zeitung", de Berlín.)
EMMANUEL BIRNBAUM
 |
| Podeu llegir tot el diari aquí |
Com no podia ser d'altra manera , havíem de treure a la palestra a algun gilipolles de la setmana. Bé, aquest gilipolles bé podria ser gilipolles del dia, de la setmana, de l'any o de l'últim lustre. Parlem de David Fernández, primer de llista per les CUP, el nou xiringuito de l'esquerra independentista catalana per jugar a l'electoralisme més ingenu en nom de la " Unitat Popular", aquesta gran estratègia (sic) per implantar el socialisme als Països Catalans. Us sonarà perquè des de fa cinc mesos ronda pel Parlament repartint "justícia social " entre el poble treballador català amb heroiques gestes com donar un " sí crític " a la Declaració de Sobirania impulsada per CiU - ERC que advoca pel dret a decidir del Principat de Catalunya i la seva integració a la Unió Europea , en peu d'igualtat amb la resta d'estats capitalistes membres . Però escoltin , ¡ que el "sí " era "crític " ! Que quedi clar que representa "l'alternativa d'esquerres" . També és conegut per portar alguna samarreta cridanera ( com veiem , no només li fa la competència a la valenciana Mónica Oltra per abastar un espai polític equivalent ... cal cuidar-se per dins , i que això es noti per fora ) o per utilitzar demagògicament noms com el de Guillem Agulló o el d'alguna víctima mortal dels desnonaments . Ja saben , amigues i amics : la llagrimeta , eina d'atracció perfecta , que frega el sensacionalisme remenant les vulgaritzades emocions del model de vida burgès . Panem et circenses . Sobretot circenses.
Doncs bé , aquest és David Fernández . I , pel que sembla , no només no es creu el vell discurs (ja de per si edulcorat , romàntic , revisionista en la seva teoria i reformista en la seva pràctica ) del "socialisme " de l'esquerra independentista catalana : el seu compromís amb el feminisme i l'emancipació de la dona és , directament , una broma pesada . I vet aquí el tema que ens mou a homenatjar amb ràbia a aquest gilipolles de la setmana: Fa cosa de quatre anys aquest energumen , com a membre històric de l'Ateneu Popular La Torna , un espai polític independentista del barri de Gràcia (Barcelona) , va ser l'encarregat de lliurar-li a mà una carta d'expulsió a una de les dones que formaven part de la torna. No, amigues i amics. Aquella dona no havia gestionat malament el treball en aquell espai , ni havia robat diners de la caixa, ni acostumava a treure l'entrepà al pati als seus companys indepes . L'únic que va fer aquesta dona va ser denunciar públicament una agressió sexual per part de dos membres de La Torna. En un extens dossier sobre el cas que inclou el seu testimoni, del qual extraiem unes línies amb les que aquesta dona va definir l'agressió que havia patit , perquè us feu una idea del vergonyant i fastigós de la situació:
"És fort trobar-me a dos amics (cal deixar clar que uns minuts abans dels moments que narraré a continuació encara els considerava amics) enmig d'una festa (que jo creia espai de confiança per a mi ) que em subjecten un per cada braç amb un evident abús de força , i per tant , exercint sobre mi una important dosis de violència física : es llancen sobre mi a la vegada i em arraconen cap a una paret , i mentrestant em comencen a ficar mà d'una manera clarament llimac . Alhora exerceixen sobre mi una important dosis de violència verbal : mentre em comencen a dir guarrades diverses ( comentaris desagradables sobre el meu cos , i sobre el que volen fer, mentre riuen amb cara de porcs ) . És clar , que mentrestant jo flipo i només puc pronunciar , amb l'estat de xoc que genera una situació d'aquesta envergadura exercida per dos suposats amics : "si és una broma , pareu " , al que ells responen " sí que és una broma , però tu sí que estàs bona " , i segueixen fent el mateix . Imposant el seu desig sexual a la força. M'estic sentint agredida . Fins que reacciono i me'ls trec de sobre a empentes , amb el pànic , el fàstic i la decepció en el cos . Sento impotència per haver hagut de viure aquests 5 minuts de merda gratuïtament . Tot seguit em queden mirant seriosos , sense pronunciar ni un "ho sento" , ni un " se'ns ha anat l'olla " ... ni res . Un d'ells encara té la cara de dir : "però com no et vols liar amb mi, si vas estar liada amb aquell pringat durant tant de temps ! " ( Referint-se a una persona amb la qual havia estat feia 6 anys ) . Evidentment , no valia la pena respondre una sola paraula davant tal judici patètic ."
Des d'aquest humil bloc no podem entendre quina mena de fems tenen al cervell personatges com David Fernández per gestionar d'una manera tan fotudament masclista una situació de vexació per motius de gènere tan greu . Una persona que, suposem , es considera feminista , i en un ambient on es tendeix a decorar el discurs polític amb tints pretesament feministes, no hi ha manera d'entendre que un problema d'aquesta gravetat es gestioni volent posar, entre moltes altres coses, la versió de l'agressor a l'altura de la de l'agredida. Com qui juga a les pel·lícules de jutges: paraula contra paraula, contrast de versions, testimonis i informació, coherència dels relats i altres mecanismes calcats de la justícia burgesa. Tot això per determinar si hi ha agressió o abús, i determinant, per si això no fos suficient, que no hi va haver agressió . Estimat David Fernández , a veure si t'assabentes d'una vegada ( i li diu als teus amics masclistes , aquells dos porcs agressors que s'han anat de rosetes gràcies a la hipocresia i la doble moral que utilitzes) que la manera que té la Justícia institucional de gestionar la violència de gènere és, en efecte, violència de gènere. A veure si aprenem d'una vegada que, en tots els casos, només l'agredida té dret, poder i autoritat moral per definir la seva agressió com a tal. O potser el patró que dirigeix el seu obrer també decideix el grau d'opressió? Ridícul , oi? Doncs tal qual és la teva ridiculesa, David Fernández .Per si queda algun dubte, deixem alguns fragments de la carta que David Fernández li va lliurar a la dona agredida:
"Hem anat adquirint els elements necessaris per analitzar el tema amb tota la perspectiva i rigor: hores de contrast amb gent que era a la festa , hores de converses amb cada part, testimoni directe de les companyes amb les que has anat parlant durant tot el procés, contrast de les diferents versions que vas donant a gent concreta, a mesura que passa el temps... Tampoc volem perdre de vista en cap moment que ens coneixem molt bé mútuament " .
"Ells neguen qualsevol agressió . La gent que va estar a la festa , també . Les persones que van estar parlant amb tu des de l'endemà fins abans del Badia , també neguen qualsevol tracte d'agressió sexual per parlar d'aquest assumpte " ."La Torna s'ha reunit per contrastar tota la informació a què ha tingut accés i lamentant profundament haver arribat on mai havia d'haver arribat exigeix: l'autocrítica i disculpa per la teva part per unes acusacions injustes i desproporcionades contra el teu col·lectiu [ ... ], les disculpes públiques als dos companys per difondre unes acusacions false , fruit d'una situació que cap dels tres vau saber gestionar i que han pres unes dimensions absolutament desproporcionades i fora de lloc ".
Després d'això , La Torna publica una carta on dóna resposta a l'assumpte, fent èmfasi, entre altres coses , a la " agressió " que un dels dos porcs masclistes va patir una nit a mans de la dona agredida mesos abans . Senyores i senyors , veiem que també us cal comprendre la diferència entre " agressió " i "resposta a l'agressió " .
FontPrivatitzar el conflicte, violentar doblement a la persona agredida fent-la passar per mecanismes de "solució " absolutament humiliants, desqualificar per la seva valentia amb paraules com " histèrica", "boja", "agressiva" o "feminazi", expulsar d'un determinat grup de afinitat (política , personal , familiar ) , aïllar ... Tots ells, mecanismes de sanció social que s'utilitzen com a complement als mecanismes de sanció jurídica . El més lamentable és que qui faci ús i gala d'aquests mecanismes siguin autoproclamats "feministes " de pal com vosaltres . Si com a "socialistes" deixen que desar , com "feministes" fan fàstic i pena .
