Orgullós de ser comunista

El diputat Boada (Iniciativa) va dir ahir al Parlament que se sentia orgullós de ser comunista i de que li diguessin “soviètic”. Si aquest país fos una mica seriós i no aquest femer relativista i socialdemòcrata el senyor Boada ja avui dormiria a la presó acusat de enaltiment del genocidi. No hi ha hagut a la Història cap totalitarisme més abassegador i sanguinari que el comunisme, més sectari, criminal i assassí. Que el senyor Boada digui que se sent orgullós de ser comunista i soviètic és perfectament equivalent a què algú digués que se sent orgullós de ser nazi i del Tercer Reich. El bonisme amb què es tracta i es considera el comunisme és completament impresentable i impropi d’una societat i d’un país amb memòria. El comunisme és el càncer més letal que ha patit la Humanitat, i no només pels milions de vides que ha segat i que sega encara sinó per la misèria que deixa al seu pas, per la destrucció de l’economia i de l’esperança, per com asseca les ànimes i anul·la l’home. En un país normal el senyor Boada seria a la presó per apologia del pitjor crim que s’ha comès mai contra la Humanitat. I en un país normal qualsevol Parlament s’hauria col·lapsat d’indignació sentint les seves paraules. Però estem tan podrits per dins, i tan desorientats i tan vençuts, que ni l’insult més gros ens commou i som matèria totalment trepitjable. El Parlament demostra cada dia i a cada sessió la seva inutilitat, i la representació que s’hi fa és una farsa de fira ambulant amb la dona barbuda i la cabra, el venedor de pòcimes i el faquir, etcètera. Ahir, restant impassible davant la barbaritat que Boada digué, va demostrar també que és una cambra de diputats o bé molt ignorants o bé molt indignes. O bé totes dues coses, que és el més probable. L’esquerra, que sempre ha estat totalitària i que mai no ha idexat de ser-ho, que sempre ha estat mortífera i que si els deixessis tornarien a la txeca, l’esquerra amb les seves mentides i nosaltres amb la nostra deixadesa davant d’aquestes mentides devalua i devaluem el debat públic i allò que fa que ens puguem considerar persones fetes i dretes, mereixedores de tal nom i dignes de la nostra espècie. Si no plantem cara, i no els plantem cara i ens alcem contra la seva barra i la seva monstruositat, ens acabarem tornant tan cínics i miserables com ells, tan còmplices del crim com ells, tan mesquins com ells. Som a un pas d’aconseguir-ho. Des del fons de l’abisme, el seu cau de desfeta moral ens espera, sinistre i tenebrós, per confondre’ns amb la pitjor mena de gent que habita el planeta. Salvador Sostres