dimarts, 28 de febrer de 2012

Tenim un problema amb la immigració



Si jo fos un alcalde valent deixaria d'empadronar immigrants sense papers. Això no vol dir que no pugin rebre assistència sanitària en cas de malaltia, per descomptat. Però és una contradicció flagrant que l'Estat prohibeixi l'entrada il·legal d'immigrants i els ajuntaments els hagin d'empadronar només amb el passaport en vigor i un contracte de lloguer. Els ajuntaments no són també Estat?.

Això ja és el que va fer l'Ajuntament de Vic ara fa dos anys. Però llavors el rebombori polític i mediàtic va ser tan gran que va haver de recular. El PSOE va fer pinya en nom dels principis de l'esquerra: Zapatero, Fernández de la Vega, Rubalcaba van saltar al coll de l'alcalde, Josep Maria Vila d'Abadal, sense pensar-s'ho, malgrat que havia estat un decisió de tot l'equip de govern, format per CiU, PSC i ERC.

Però sospito que ni Zapatero ni De la Vegada ni Rubalcaba han estat mai a Vic, ni tan sols en campanya electoral. A la capital d'Osona s'hi ha d'anar un dia de mercat. I el dimarts, no el dissabte que està ple de forasters. Només l'aleshores el ministre José Blanco va admetre certa "incongrüència" en una legislació que, d'una banda, obliga a expulsar els immigrants sense papers i, de l'altra, a empadronar-los.

El resultat és prou conegut: a les darreres eleccions municipals la ultradretana Plataforma x Catalunya va convertir-se en segona froça política, després de guanyar un regidor -de quatre a cinc- mentre que el PSC ha esdevingut una força minoritària amb només dos -en va perdre la meitat-. Els socialistes fins i tot van quedar per darrera de la CUP pel que fa al nombre de vots.

L'actitud de la premsa més progressista també va ser gairebé unànime, començant per algun diari que ha hagut de tancar ara la seva edició en paper. Público va obrir la seva portada el 13 de gener del 2010 amb el titular: “Los xenófobos ven legitimitadas sus tesis por la medida del equipo de gobierno de CiU, PSC y ERC”.

El País, per la seva banda, va editorialitzar sobre l'efecte Le Pen a Osona. A l'Ara un subdirector molt proper a ERC -m'ho va admetre ell mateix quan treballava a la Com- escrivia que Vic havia enarborat el "fantasma xenòfob" i a El Periódico Joan Tapia afirmava que la dreta havia acabat copiant el discurs racista.


De fet, posaria la mà al foc que les direccions de Nicaragua i de Calàbria van fer recular les seves respectives agrupacions locals pressionades precisament per aquesta opinió publicada, que no és el mateix que l'opinió pública. Hi havia una crònica al diari del Grupo Zeta que començava així: “Va ser difícil aconseguir-ho, però després de diverses hores d’insistència telefònica, hi va haver resposta: socialistes i republicans van censurar el polèmic pla que van aprovar els seus coreligionaris locals, mentre que les altes esferes de CiU van optar per no pronunciar-s'hi”.


Només alguns opinadors es van atrevir a dir que, amb la immigració, calia fer alguna cosa. Perdonin si me'n deixo cap, però paga la pena recordar el valor de Pilar Rahola, Jordi Basté, Salvador Cardús, Vicent Sanchis, Miquel de Palol o Manuel Milián Mestre -ja veuen que n'hi havia de tots colors- per anar a contracorrent.


Fins i tot va haver-hi un exalt càrrec del tripartit expert en seguretat, Ramon J. Moles, -que havia estat secretari general de Medi Ambient amb CiU i d'Universitats amb Esquerra- va gosar publicar un article a La Vanguardia (”Vic: la paja en el ojo", 15 de gener del 2010) en què exposava que “es lícito y obligado que un ayuntamiento intente ajustar su prestación de servicios (dicho de paso: insuficientemente financiadas por Estado y Generalitat) a su padrón porque a ello le obliga la ley”.


No cal dir que la política en matèria d'immigració no la podem deixar en mans dels ajuntaments, però són els primers que reben l'impacte de la immigració -a hores d'ara espero que ja ningú no en negui el seu impacte, ni tan sols Dolors Camats-. I si algun alcalde fes això almenys el govern de l'Estat, ara en mans del PP, i el de la Generalitat, de CiU, es veurien obligats a dir-hi la seva perquè amb l'excusa de l'autonomia local -o dels centres escolars- sempre acaben mirant cap a una altra banda. Com amb les mesquites o el vel a les escoles.


La immigració és una patata tan calenta que els nostres polítics prefereixen amagar el cap sota l'ala. La prova és que, en el darrer debat electoral entre Rajoy i Rubalcaba abans de les generals, va haver-hi dos temes que no van sortir enlloc malgrat ser de candent actualitat: un la corrupció, l'altra la immigració. Atès que tot estava pactat al mil·límetre per les direccions electorals d'ambdós partits no cal que els digui per què. Més val no cremar-se, oi?


Ara per ara, l'únic que he llegit del nou govern del PP en matèria d'immigració ha estat unes declaracions del nou ministre de Defensa, Pedro Morenés, que defensava nacionalitzar estrangers després de dos anys a l'Exèrcit. Mirin si estan malament de personal les Fuerzas Armadas. I Mariano Rajoy, en campanya, no va dubar en fer un acte amb musulmans de Melilla -el 8 de novembre del 2011- que si l'hagués fet a Catalunya hagués posat els pèls de punta a García Albiol i a Sánchez-Camacho.


Pel que fa al Secretari d'Immigració de la Generalitat, Xavier Bosch, la setmana passada feia unes declaracions al diari Ara ("El dia que m'espera", 21 de febrer del 2012) dignes d'un dirigent d'ICV-EUiA: "Estem cansats de sentir cantarelles com que els immigrants s'ho queden tot o que són els culpables de la crisi que patim".

Tothom sap que si Xavier Bosch va arribar al càrrec -sense experiència prèvia en la matèria, per cert- és perquè Àngel Colom, esquitxat pel cas Palau, no podia ser-ho. Però a veure si comencem a tocar de peus a terra i deixar de banda el bonisme en matèria immigració. No tot són flors i violes.


Perquè és evident que els immigrants no reben més ajuts pel fet de ser immigrants, sinó pel seu nivell de renda, però en temps de crisi això provoca tensions en les capes menys afavorides de la societat, que també estan patint. Un dia a e-notícies vam fer un experiment científic: la Laia va tenir la santa paciència de comptar a qui anaven destinats els ajuts de lloguer de la Generalitat. Les xifres eren irrefutables: el 77% eren per a immigrants.


Per això a CiU sembla que encara no saben que el tercer problema que amoïna als catalans és la immigració, segons qualsevol baròmetre del CEO. En realitat és el segon perquè el primer és "l'atur" i "el funcionament de l'economia", és a dir, ambdós són un de sol: la crisi.


I una dada més preocupant: a l'enquesta del desembre del 2011 (”Percepció de les polítiques públiques i valoració de l’obra de govern”) els catalans suspenien el Govern amb un 4,56 pel que fa a ”integració de la immigració”. Encara pitjor: el 81,1% considerava que no estava fent res per arreglar el "problema" de la immigració.


En el fons, doncs, és una sort que el líder de la ultradretana Plataforma x Catalunya, Josep Anglada, -i el seu secretari general, Robert Hernando- sigui un esverat. Anglada fa servir sovint expressions com "casta política” i "tecnòcrates de Brussel·les" o se n'alegra que "no hi hagi moros a la plaça". Si moderés el seu llenguatge penetraria en les classes mitjanes més del que està penetrant.
És encara d'hora per saber si Anglada ha tocat sostre, com es preguntava l'historiador Xavier Casals, un dels nostres experts en la qüestió, en el darrer número de la revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol (La nova ultradreta i l’expansió del populisme a “Via 17. Valors, Idees, Actituds. Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol. Desembre del 2011”, pàg 144).


Però en menys de deu anys ha passat de 3.000 vots a les municipals -i només quatre regidors- a 65.000 -amb 67- i això que es presentava tan sols a un centenar de localitats. I si a les darreres eleccions al Parlament va quedar fora pels pèls -uns 4.000 vots- va ser només perquè el PP va endurir el missatge i sortosament va punxar a Barcelona.


En política no hi ha res pitjor que menystenir el rival. I si el 2014 Anglada entra al Parlament -als seus mítings no hi ha només fatxes i friquis com es pensen a TV3: hi ha molta classe mitjana-, el to trabucaire d'Alfons López Tena semblarà la mare Teresa de Calcuta al costat del del líder de PxC. Només cal recordar que a les generals, sense cap opció d'entrar al Congrés, va fregar els 60.000 vots.


Sé que probablement, amb aquest article, m'arrisco a que em diguin racista o xenòfob, però tinc una cosina casada amb un pakistanès -que parla un català perfecte, per cert- i un immigrant m'acaba de salvar la vida després d'arreglar-me el mòbil. Aixó sí: a canvi de 40 euros que he pagat de bon grat. És la llei de l'oferta i la demanda.


El que passa és que jo no visc a Sant Cugat -un veritable microcosmos-, sinó en un municipi amb un 20% d'immigració. En realitat, és més perquè els immigrants sense papers no surten mai a les estadístiques. I els meus fills tampoc no van al Col·legi Alemany, ni al Frederic Mistral, ni a l'Aula ni al Sunion ni al Betània-Patmos o al Saint Peter's School, per citar algunes de les escoles més cares de Barcelona i rodalies on han estudiat una bona part dels nostres representants polítics i on ara hi porten els seus fills.


No, els meus van a una escola pública amb un 50% d'immigració -plena de Mohamed, de Nirhim, de Nadir, d'Omaima. Que consti que va ser una decisió premeditada perquè vaig pensar -vam pensar- que els aniria bé veure com serà la Catalunya del futur. Però la percepció sobre la immigració canvia quan comences a veure gel·labes pel teu carrer i te n'adones que no tot és happy flowers.


Per això, veig CiU tan despistada amb la qüestió com al PP i, per descomptat, l'esquerra. Només alguns alcaldes socialistes -com Àngel Ros o Núria Marín, per exemple- han començat a canviar de xip conscients que tenen una fuita de vots per aquest cantó. L'altre dia, abans d'un acte a Òmnium, fins i tot Joan Tardà m'admetia que els votants del Front National són els antics votants del PC francès de George Marchais.
Per exemple, l'únic que se li ha ocorregut al nou portaveu de CiU al Congrés en matèria d'immigració, un tal Antoni Picó, és defensar una proposició de llei d'estrangeria sobre els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) després de la campanya d'El Periódico. No cal dir que als CIE s'ha d'aplicar estrictament la legalitat i depurar totes les responsabilitats, sobretot al de la Zona Franca després de la mort d'un intern. Però no vull ni pensar com deuen estar els CIE del Marroc, de Senegal o de Gàmbia en el cas que en tinguin.


La setmana passada, tot aprofitant un ple del Parlament, vaig estar xerrant per exemple amb diversos alcaldes sobre la immigració pels passadissos de la cambra. La veritat és que la majoria eren de CiU, però perquè després de les darreres eleccions municipals n'hi ha pocs del PSC. A la propera intentaré enraonar amb els socialistes Esteve Pujol i Judith Carreras, alcaldes respectivament de Camprodon i Olvan. Però no és el mateix, perquè el primer té un 11,4% d'immigració i la segona només un 2,7%.
Tot era off the record, és clar. Però un em va advertir que si no espavilem, en deu anys, podem acabar "com la Banlieue de París". Un altre em va explicar que, durant les eleccions, en feus socialistes, se li havien atansat votants que li deien -l'expressió és textual: "si em treus els moros et voto".


N'hi havia un, amb un percentatge d'immigració relativament baix al seu municipi, que no n'estava gaire amoïnat, però em va confessar que un dia va anar al centre històric de Tortosa i va quedar garratibat: "allò semblava Islamabad".


Però el més preocupant és el que em va dir una regidora del Baix Empordà que estava de visita: "amb la crisi, marxen". Malament rai si aquest és el criteri del partit de govern a la Generalitat, perquè vol dir que no té política en matèria d'immigració.


Per descomptat, també hauríem de fer autocrítica. Digue-m'ho clarament: sort n'hem tingut de la immigració: sense immigrants qui pujaria les bombones de butà a un cinquè pis del Raval sense ascensor? qui tindria cura dels nostres avis o qui netejaria els nostres carrers? (Nota del blog: qui ho feia abans que arribés tanta immigració?)


També hem tingut també un munt d'empresaris sense escrúpols: el boom de la construcció s'ha basat en part en mà d'obra barata. Un altre alcalde coneixia el cas d'un escorxador que pagava 500 euros al mes a immigrants per treballar a dos graus sobre zero.
Però tampoc no podem obrir les portes de bat a bat: tot immigrant hauria de venir, com a mínim, amb un contracte de treball sota el braç. I més amb els temps que corren. En política no hi ha res pitjor que no fer res. Tenim -tenen, perquè jo només faig de periodista- un problema. Si no espavilen, la situació pot esdevenir explosiva. I em sap greu dir-ho: això no és un article, ni tan sols una tesi doctoral malgrat la seva extensió, és un veritable crit d'alarma.
Per exemple, diumenge passat, a mitja tarda, vaig anar a donar un tomb pel meu poble. Em vaig sentir en minoria: primer em vaig creuar amb una parella, després amb un pare i un fill, més tard amb unes dones amb criatures, finalment amb tres homes un d'ells tapat de cap a peus: tots eren immigrants magrebins. Fins passat cinc minuts no vaig veure un autòcton. Malament rai si les classes mitjanes -de la qual em sento membre- se senten oblidades. Pot passar de tot.

Xavier Rius
Font: E-notícies

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters