diumenge, 28 de juliol de 2013

El racisme de Marx, Engels i de Heidegger



El següent text és una extracte de "Heidegger a la banqueta" escrit per Jaume Farrerons i que tracta sobre els racisme de filòsofs alemanys com Marx, Engels i Martin Heidegger.

"En efecte, s'acusa Heidegger d'afirmar que els negres són éssers humans, però no tenen història. Doncs bé, per a Marx, els negres ni tan sols són éssers humans. Així s'expressaria almenys en les seves cartes privades (Nathaniel Weyl, Karl Marx, Racist, 1979), per exemple quan critica Lasalle, un dirigent socialista jueu que no era del seu grat: "Per a mi està completament clar ara, com ho proven la forma del seu crani i el seu pèl, que descendeix dels negres d'Egipte, si la vostra mare o la seva àvia no es barregessin amb la negrada. Aquesta unió de judaisme i germanisme sobre una base negra ha de produir un producte peculiar. La protuberància del col·lega és, així mateix, la pròpia de la negrada "
El company de Marx, fins al punt de compartir l'autoria de moltes de les seves obres, Friedrich Engels, és encara més explícit sobre la inferioritat racial de la "negrada": "A l'estar, en la seva qualitat de negre, un pas més a prop del regne animal que la resta de nosaltres, sens dubte és el representant més adequat per a aquest districte. " No obstant això, davant tan "greus" exabruptes, ningú reacciona esquinçant-se les vestidures ni pretén que l'obra de Marx-Engels sigui racista com a tal. Es tracta de textos de circumstàncies que no ens diuen res sobre el nucli filosòfic del marxisme. 
On trobar, però, textos "racistes" d'Heidegger que puguin si més no equiparar les grolleres expressions de Marx i Engels? Segons Antich, sí que n'hi ha. Vegem: "també els negres són éssers humans, però no tenen història" ... ¡Fantàstic! Ara bé, si, passades les farisaiques contorsions progres, simplement es llegeix el que diu Heidegger, veiem que es tracta d'una mera constatació de fets de valoracions que, equivocada o no, planteja un problema filosòfic sobre la determinació zoològica de l'humanisme que està, precisament, a la base del racisme biològic i que Heidegger qüestionarà sempre. 
Per tant, la postura racista no es detecta per cap costat, cosa que no es pot sostenir seriosament de l'afirmació d'Engels, que col·loca als negres "un pas més a prop del regne animal que la resta de nosaltres" amb claríssima intenció injuriosa i sempre sota el supòsit de la superioritat racial dels blancs. 

dissabte, 27 de juliol de 2013

Arcadi Oliveres, Carles Castellanos i la UCE

Carles Castellanos parlant de la UCE:  és més aviat poc representativa.

El febrer de 2012 es va publicar el número 98 de la revista La Veu, la revista política de l'MDT (Moviment de Defensa de la Terra), la revista de contingut pobre i simplista basa la seva revista en atacs a altres formacions que no formin part de l'etquieta que ells mateixos es posen d'esquerra independentista.

A la pàgina 11 hi ha un article que es titula Febleses de la crítica social, firmat per en Carles Castellanos (conegut històricament per dividir qualsevol moviment independentista on ha militat) lluny de fer autocrítica en Castellanos basa el seu article en fer crítica a Arcadi Oliveres  (un altre personatge igual de tèrbol que s'ha dedicat a rebentar  qualsevol iniciativa catalanista) per acabar desprestigiant la UCE (Universitat Catalana d'Estiu).

Abans de parlar sobre l'article cal saber què és la UCE ja que potser alguns lectors no tenen el coneixement

L’embrió de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) foren les diades que l’any 1968 organitzaren a Prada conjuntament el Grup Cultural de la Joventut Catalana i el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC), tot just després del Maig 68. A partir d’aquesta modesta —però profitosa— experiència, i de l’interès de la gent de la Catalunya del Nord per promoure i fer avançar la llengua i la cultura catalanes i de la necessitat de la gent del Principat, les Illes i el País Valencià per trobar un espai de llibertat en un moment que el franquisme era ben viu, sorgí l’estiu del 1969 la primera UCE.
Ja entre la primera i la segona edició de l’UCE (1969-1970) hi hagué discussions per la formalitat amb què el GREC volia dotar la manifestació pradenca. El GREC, amb Pere Verdaguer com a ànima, tirà endavant, fins l’any 1977, en què hom veié la necessitat de passar el relleu a una organització més representativa de tots els Països Catalans. Així, doncs, el 1977 es constituí la Gestora, amb Joan Ané al capdavant. Després de la mort del dictador Franco, la UCE s’havia vist abocada a un procés de marginalització creixent, tant des d’un punt de vista acadèmic com polític, i s’hi agreujaren els problemes econòmics. Davant una plausible desaparició de l’UCE, el president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) Enric Casassas reuní l’any 1985 una trentena d’intel·lectuals vinculats a la UCE amb el propòsit de redreçar la situació. Es creà el Patronat, on s’incorporaren les principals entitats culturals territorials i els rectors de les universitats. A la darreria del 1995 el president de l’IEC Emili Giralt tirà endavant la creació de la Fundació UCE, l’estructura que encara tenim avui.
En aquests moments, la Fundació UCE presidida per Salvador Giner i San Julián tira endavant diversos projectes, a més de la UCE, que enguany dirigeix Jordi Sales i Coderch: jornades sobre rehabilitació i restauració del patrimoni arquitectònic català a Gandesa (Terra Alta), l’Any Joaquim Ruyra 2003 a Blanes (la Selva), les Jornades sobre l’Organització Territorial, la Universitat Catalana de Ciències de la Natura i el Centre Transfronterer d’Estudis “Pau Casals” amb Residència de la Universitat Catalana d’Estiu.



A Continuació transcrivim la part de l'article del qual parlem:

L'ambigüitat nacional 
La definició política de la ideologia d'Arcadi Oliveres té com a complement una posició febmle en el pla nacional que es reflecteix en una citació reiterada del marc espanyol com a marc d'anàlisi i que es tradueix en un greu apoliticisme a l'hora d'abordar qüestions cabdals, com la independència de la nació catalana, que l'autor considera un objectiu "inútil" ("La independència d'estat és inútil"). L'explicació no és gaire sòlida ja que argumenta que l'Estat seria poc interessant perquè qui controla el poder no és realment l'Estat. Tot i expressar que està d'acord "amb més sobirania" reamrca que "si la independència vol dir el que s'està fent a Espanya, no serveix de res tenir un estat propi". Només voldria "un estat sense exèrcit, solidari amb el tercer món, sense llei d'estrangeria, i amb els bancs sense els privilegis actuals". L'autor revela que la seva desconfiança ve del que a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, en una data sense determinar, la majoria dels enquestats volien una independència amb exèrcit, lleis d'immigració, etc. 
A la nostra manera de veure, es tracta d'un raonament ben poc polític, ja que no és el resultat de l'anàlisi d'una  realitat al sí de la societat catalana sinó de la reacció davant el que pensen unes quantes persones en un moment determinat i amb una significació social  més aviat poc representativa. 


Carles Castellanos tot i criticar a Oliveres, forma part del mateix dogma simplista i infantil el qual desitgen per Catalunya allò que no vol ningú per al seu país i a aquestes alçades no argumentarem sobre el fet lògic de perquè Catalunya necessitat competències d'immigració, perquè és important la integració de la gent de fora o perquè Catalunya necessita tenir un exèrcit. Tot i això Carles Castellanos ha sigut professor de la UCE i hi ha presentat projectes sempre que ha volgut però es veu que quan a ell li interessa és important incidir a la UCE i quan no, és casi un grup marginal.

Les últimes paraules intentat etiquetar a la UCE amb una ideologia i titllar-la de marginal, tot donant a entendre que el seu model social de papers per tots, contra els exèrcits i certs eslògans, més típics de manifestacions hippies dels EEUU als anys 60, són majoritaries dóna a entendre que Castellanos es va perdre pel camí fa molt de temps i ningú sap on para, pobret.



Una oportunitat per a Europa

Dues visions totalment oposades de la immigració clandestina, les seves causes i conseqüències
Per desgràcia els autors del vídeo no conèixen la realitat nacional de Catalunya.

Une chance pour l'Europe from Charles Marcel on Vimeo.


David Fernàndez: "Si el nou estat ha de ser un land de la Merkel, no el volem"

David Fernàndez: "Si el nou estat ha de ser un land de la Merkel, no el volem"

En una entrevista a Catalunya Ràdio, el diputat de la CUP fa una crida a la urgència d'acabar amb "la impunitat de la corrupció"
David Fernàndez al Parlament amb una samarreta amb l'eslògan 'Sí, soy rentable' / XAVIER BERTRALDavid Fernàndez al Parlament / XAVIER BERTRAL
Urgència per la creació d'un nou estat, però no sota la vara de la 'troica'. Per la CUP, la qüestió social és indissociable de la nacional, aquest és un dels eixos fundacionals de la formació política, i aquest dimecres hi ha tornat a posar l'accent un dels seus diputats al Parlament, David Fernàndez, en una entrevista a 'El matí de Catalunya Ràdio'.
"Si el nou estat ha de ser un 'land' de la Merkel, no el volem", afirma Fernàndez, perquè "no podem sortir d'una degradació social per entrar en una altra", afegeix. En aquesta línia, defensa a ultrança el dret a decidir: "La llibertat política del nostre poble és irrenunciable". Però amb una alerta, i una fletxa directa al Govern de CiU: "No ens podem abraçar a una bandera per donar via lliure a les pitjors agressions a les classes socials", en una referència explícita a les retallades en educació i sanitat.
"Fins ara, la corrupció ha sigut una forma de fer política"
Fernàndez denuncia la impunitat "dels despatxos del poder" i afirma amb contundència, alhora que lamenta, que "fins ara la corrupció ha sigut una forma de fer política". En aquest sentit, reclama una llei de transparència que posi "llum i taquígrafs" a la pràctica política i dels que l'exerceixen.
"Hem d'acabar amb la corrupció; però abans, i per poder-ho fer, hem d'acabar amb la impunitat de la corrupció", sentencia Fernàndez.

dimarts, 23 de juliol de 2013

El setmanari El Triangle denunciat pels seus treballadors

El setmanari El Triangle, de tendència d'extrema esquerra i sectària, és denunciat per corrupció

L'històric setmanari fa fora dos terços de la plantilla

Els afectats denuncien l'empresa per acomiadament improcedent i retards en el pagament

El seu director nega la crisi i parla de "renovació de personal"



L'històric setmanari crític El Triangle, fundat el 1990 per Jaume Reixach, viu moments de precarietat i incertesa. En els últims tres mesos ha acomiadat dotze treballadors (dos terços de la plantilla) sense pagar-los cap indemnització ni els sous endarrerits. No van veure ni ingressar cap nòmina entre el juliol del 2012 i el gener del 2013 i, en alguns casos, se'ls deu fins a vuit nòmines. En un comunicat, els afectats, que s'han adherit a la plataforma 'Mitjans en lluita', denuncien el "desmantellament" de tot l'equip d'administració i l'acomiadament de cinc redactors, dels encarregats de disseny i maquetació, correcció i fotografia.
A més, acusen l'empresa de vulneració de drets laborals i de manca de transparència en les xifres econòmiques. Per aquests motius, han dut l'afer al tribunals. De moment, ja han presentat una denúncia col·lectiva per acomiadament improcedent i estan pendents de presentar-ne una altra per la quantitat del deute. En aquest cas, els advocats del Sindicat del Col·legi de Periodistes estan calculant individualment els endarreriments d'una xifra global que podria arribar als 180.000 euros.
I aquest dijous l'acció judicial es completarà amb la visita a Inspecció de Treball, on es demanaran els certificats d'empresa i de liquidació. "L'empresa no ens va dir res quan ens va donar de baixa, no ha aportat les cotitzacions base a la Seguretat Social i no ens ha donat el certificat d'empresa", lamenta un dels acomiadats, que no ha volgut identificar-se. Alguns treballadors també parlen d'assetjament laboral, amenaces constants d'acomiadament, canvis en l'assignació de tasques sense avís i que s'hagi prescindit del servei de neteja del local de treball, "que no compleix les mínimes condicions d'higiene exigibles".
Paral·lelament a la via judicial, les crítiques se centren en el comportament del creador d'El Triangle. "Es vanta de ser un empresari progressista i sindicalista, diu que defensa la professió, va d' 'enfant terrible' però de portes endins ha estat vulnerant els nostres drets laborals, amb mentides reiterades, una darrera l'altra". Com a exemple anecdòtic, explica que en els últims mesos de feina la situació es va tornar "cada cop més incòmoda" perquè els obligava a redactar notícies sobre expedients de regulació d'altres mitjans "mentre nosaltres estàvem sotmesos a la degradació d'una empresa que ens explotava perquè havia d'assolir l'excel·lència".
També els van prometre viatges per cobrir actes o millores informàtiques que no van arribar mai. L'estiu del 2012, quan ja acumulaven cinc mesos consecutius sense cobrar, fins i tot van proposar a Reixach un ERO o una baixada de sou però s'hi va negar.

diumenge, 21 de juliol de 2013

LA MOCIÓ DEL BURKA.




Una passa endavant. I per bé que podria objectar el redactat (ambigu), o l'ambició (curta), o el compromís (timorat), el fet és que la moció aprovada amb molt consens al Parlament per tal de fer una llei que prohibeixi el vel integral és un gest de valentia. Un gest que no hauria estat possible sense la bona feina del convergent Lluís Guinó, ni el treball rigorós i infatigable de la republicana Gemma Calvet. Al darrera, feministes compromeses contra aquesta brutal presó tèxtil, com les del hashtag ‪#‎burkamutila‬, socialistes com Marina Geli o Lourdes Muñoz, dones com Júlia Otero, o Carme Freixas o Montse Pinyol, i també Carina Mejías de Ciutadans, a banda del PP, que també hi ha donat suport. Han quedat fora, amb una argumentació estrambòtica que faria plorar les grans dones musulmanes que lluiten pels seus drets, els d'IC i la CUP. Però, més enllà d'aquest flanc multicultural i multiempanat, el Parlament ha dit sí a la moció i ara s'obre el camí cap a la llei per tal que a Catalunya l'islamisme obsessionat amb el domini de la dona no trobi una cobertura legal tan permissiva.

Com que algunes organitzacions amb un passat il•lustre i un present capciosament ultraideològic han fet força soroll en contra de la moció, l'article el continuen algunes grans dones musulmanes. Aquesta és la seva veu. Wassyla Tamzanli, algeriana i exresponsable d'igualtat de la Unesco: "És una presó de tela, una pràctica bàrbara sobre la qual la religió no ha sabut imposar-se. El problema és que ara la religió està en mans dels homes que només pretenen dominar les dones". Chahdortt Djavann, iraniana i autora del llibre Sota el vel: "Era el vel o la mort...". Nouzha Skalli, marroquina i ministra: "El burca simbolitza l'opressió de la dona i no té res a veure amb l'islam". Wafa Sultan, condemnada a fàtues de mort: "Occident subestima la perversitat de l'islamisme". Eman Nafjan, saudita i activista: "Ens forcen a tapar-nos amb el nicab, si cal amb la violència de les armes". Ayan Hirsi Ali: "És una gàbia mental. Al principi, quan obres la porta de la gàbia romans dins: tens por... Has interioritzat la presó". Wajeha al-Huwaider, activista saudita, en una carta a Obama: "Així com veig els ocells totalment coberts de petroli, així puc relatar el patiment de les dones saudita. Aquests ocells no poden moure's, no tenen control de la seva vida, no poden volar lliurement cap a un lloc segur. Així vivim les dones saudites"... ¿Sorprèn que, talment passa a les dictadures més ferotges, a casa nostra, el mapa de les ciutats amb vel integral se solapi amb el lloc on domina el salafisme? És evident que no. Per acabar manllevo la famosa cita i la dedico als que encara confonen el burca amb la llibertat: és l'opressió, estúpids. I afegeixo: si enlloc de mirar el manual del vell progre i parlar amb imams, llegissin les dones musulmanes, potser no farien tant el ridícul.
Pilar Rahola

divendres, 19 de juliol de 2013

La moda verda





A la fila del supermercat, el caixer li diu a una senyora gran que hauria de portar la seva pròpia bossa, ja que les bosses de plàstic no són bones per al medi ambient.

La senyora demana disculpes i explica: "És que no hi havia aquesta moda verda en els meus temps."

L'empleat li va contestar: "Aquest és ara el nostre problema. La seva generació no va posar prou cura a conservar el medi ambient. "

Té raó: la nostra generació no tenia aquesta moda verda en aquells temps:

Per aquell temps, les ampolles de llet, les ampolles de gasosa i les de cervesa es tornaven a la botiga.

La botiga les enviava de nou a la fàbrica per ser rentades i esterilitzades abans de omplir-les de nou, de manera que es podien fer servir les mateixes ampolles una i altra vegada. Així, realment les reciclaven.

Però té raó, no teníem aquesta moda verda en els nostres temps.

Pujàvem les escales, perquè no hi havia escales mecàniques a cada comerç ni oficina. Anàvem caminant a les botigues en lloc d'anar en cotxes de 300 cavalls de potència cada vegada que necessitàvem recórrer 200 metres.

Però té vostè tota la raó. No teníem la moda verda en els nostres dies.

Per llavors, rentàvem els bolquers dels nadons perquè no n'hi havia d'un sol ús. Assecàvem la roba a estenedors, no en assecadores que funcionen amb 220 volts. L'energia solar i l'eòlica assecaven veritablement la nostra roba. Els nois usaven la roba dels seus germans grans, no sempre modelets nous. I els nois sortien al carrer a jugar i no es passaven el dia enganxats als ordinadors, als telèfons o als videojocs.

Però té raó: no teníem una moda verda en els nostres dies.

Llavors teníem una televisió, o ràdio, a casa, no un televisor a cada habitació. I la TV tenia una pantalleta de la mida d'un mocador, no una pantallota de la mida d'un estadi de futbol. A la cuina, molíem i batíem a mà, perquè no hi havia màquines elèctriques que ho fessin per nosaltres. Quan empaquetàvem una cosa fràgil per enviar-ho per correu, fèiem servir diaris arrugats per protegir-lo, no cartrons preformats o boletes de plàstic. En aquests temps no arrencàvem un motor i cremàvem gasolina només per tallar la gespa; fèiem servir una podadora que funcionava a múscul. Fèiem exercici treballant, així que no necessitàvem anar a un gimnàs per córrer sobre cintes mecàniques que funcionen amb electricitat.

Però clar que és cert el que diu vostè: no hi havia en aquells temps una moda verda.

Bevíem de l'aixeta quan teníem set, en lloc d'usar gots o ampolles de plàstic cada vegada que havíem de prendre aigua. Carregàvem les estilogràfiques amb tinta, en lloc de comprar-ne una de nova i canviàvem les fulles d'afaitar en comptes de tirar a les escombraries tota la màquina afeitadora només perquè la fulla ja no estigués afilada.

Però, això sí, no teníem una moda verda en aquells dies.

En aquells temps, la gent prenia el tramvia o l'autobús i els nois anaven amb les seves bicicletes a l'escola o caminant, en lloc d'usar la seva mare com a taxista les 24 hores. Teníem un endoll a cada habitació, no un regleta d'endolls per alimentar una dotzena d'artefactes. I no necessitàvem un aparell electrònic per rebre senyals des de satèl·lits situats a milers de quilòmetres de distància a l'espai per trobar la pizzeria més propera.

Així que em sembla lògic que l'actual generació es queixi contínuament de com d'irresponsables érem els ara vells per no tenir aquesta meravellosa moda verda en els nostres temps.


dimecres, 17 de juliol de 2013

Presentació sobre el comunisme

Des de l'ideòleg del comunisme, Karl Marx, podem fer l'exercici de resseguir amb un fil -roig- repassant tota la història i passant per diferents països fins acabar en temps actuals al nostre país, Catalunya.


Parlem del comunisme sense embuts, aixeca la catifa i mira sense por que s'hi amaga.

Cliqueu on hi posa Start Prezi i llavors es carregarà, tingueu paciència en uns segons podreu inicar la presentació, podeu clicar l'opció de pantalla completa per poder llegir bé els textos, podreu passar endavant amb els cursors.




Si ets amic de la llibertat de pensament, comparteixa-ho al facebook, fòrums, twitter i altres blogs.

dimarts, 16 de juliol de 2013

És la moda de l'estiu

Recull d'algunes de les samarretes de Catalunyam, una botiga que planta un missatge engrescador i divertit de la identitat culinària de Catalunya











Si ets català, 
Vi, porc i botifarra!

diumenge, 14 de juliol de 2013

La inspiració que ve del Bàltic

Estònia, Letònia i Lituània es van mobilitzar l'any 1989 per proclamar el seu desig d'independència de la URSS amb una protesta pacífica que va sacsejar la consciència mundial

La Via Bàltica, precedent de la independència d'Estònia, Letònia i Lituània. 


El 23 d'agost de 1989, entre mig milió i un milió d'estonians, letons i lituans van conformar una gran cadena humana entre la capital d'Estònia, Tallinn, i la capital de Lituània, Vilnius, com a mostra de solidaritat entre les nacions bàltiques en la seva lluita per la independència de la URSS. Una extensa cadena de 660 quilòmetres, coneguda com a Via Bàltica, que ara és reconegut per la Unesco com a patrimoni mundial dins del Registre de la Memòria del Món. Dos anys més tard d'aquella epopeia, el 17 i 18 de setembre de 1991, els tres països passaven a ser membres de ple dret de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). La Via Catalana d'aquest 11 de Setembre pretén imitar la gesta.


La Via Bàltica va ser "la mostra més convincent de la unitat dels pobles d'Estònia, Letònia i Lituània" en la seva lluita per la independència, i "una de les mostres més impressionants de lluita pacífica" que han tingut lloc arreu del món, segons que ressalten a Nació Digital els responsables del Museu del Front Popular de Letònia. De fet, sostenen que la Via Bàltica "va tornar a posar sobre la taula mundial el problema de la independència dels estats bàltics i va demostrar la voluntat i predisposició d'aquests pobles per recuperar la seva independència".


La cadena humana bàltica va marcar un abans i un després en la comunitat internacional. De fet, el llavors senador nord-americà Bob Dole va afirmar: "La gent del meu país, els Estats Units d'Amèrica, estan seguint tot allò que està passant a Estònia, Letònia i Lituània. Admirem la vostra lluita i tenim esperances en el progrés que vosaltres us heu proposat aconseguir." A les eleccions presidencials de 1996, Dole, candidat a la presidència dels EUA pel Partit Republicà, perdria a mans del demòcrata Bill Clinton.


Una data emblemàtica


L'ideòleg de la cadena humana va ser Edgar Savisaar, cap del Front Popular d'Estònia Rahvarinne, que va proposar la idea el 15 de juliol de 1989 durant la trobada del Consell Bàltic a Pärnu (Estònia), una trobada crucial en el procés d'alliberament de les nacions bàltiques. Aquell Consell Bàltic esdevindria, anys després, l'actual Assemblea Bàltica, un organisme oficial de coordinació dels parlaments estonià, letó i lituà.


El dia escollit per fer la cadena era especialment simbòlic. El 23 d'agost de 1939, la Unió Soviètica i l'Alemanya nazi signaven un pacte de no-agressió conegut com a pacte Mólotov-Ribbentrop, que contenia unes clàusules secretes de repartició d'Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i part de Romania entre ambdues potències. El 23 d'agost de 1989, doncs, es complien 50 anys d'aquell pacte, que va suposar la fi de la independència aconseguida a principis de segle.


La proposta va generar una gran simpatia entre gran part de la població bàltica, de totes les edats i de tots els estatus socials, que es van mobilitzar a l'entorn de l'estonià Rahvarinne, el Front Popular de Letònia i el lituà Sąjūdis. Segons els responsables del Museu del Front Popular de Letònia, més de dos miliions de persones s'hi van acabar implicant, causant "un impacte profund en la memòria de la comunitat internacional".


L'hora escollida per donar-se les mans també va ser simbòlica: a partir de les 7 de la tarda, les 19h, en record als primers anys del segle XX, quan els països bàltics eren independents. Originàriament, es va pensar que seria necessària una persona per cada cinc metres perquè la cadena tingués una mínima unitat visual, però ben aviat es va veure que milers de persones volien participar-hi i que la cadena podria ser realment una unió de persones entre Tallinn i Vilnius.


De fet, la proposta de cadena humana entroncava amb la resta d'accions pacífiques que ja duia a terme l'independentisme bàltic des del 1988, conegudes com aRevolució Cantant, originades el juny del 1988 al Camp de les Cançons de Tallinn, on es van cantar cançons patriòtiques estonianes que havien estat prohibides pel règim soviètic. La Via Bàltica n'acabaria sent la màxima expressió.


Més enllà de la cadena humana


La Via Bàltica es va poder dur a terme sense cap mena d'incident, insuflant noves energies tant al moviment independentista bàltic com a la resta de repúbliques soviètiques que també es volien independitzar. El 22 de desembre de 1989, queia el règim comunista de Nicolae Ceausescu a Romania i Václav Havel passava a ser el president de Txecoslovàquia el 29 de desembre. El 2 de febrer de l'any següent, Estònia es declarava independent, proclamació titllada d'il·legal per Moscou. L'11 de març era Lituània qui es proclamava independent, amb una contundent resposta militar soviètica, que va comportar l'ocupació de Vílnius i la mort de tretze civils.


El 19 d'agost de 1991, la línia dura del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) va intentar un cop d'Estat contra el president de la URSS, Mijaíl Gorbachov, per interpretar que el seu procés d'obertura propiciaria la independència de les repúbliques bàltiques. En fracassar el cop d'Estat, la URSS va entrar en col·lapse total, desencadenant la independència de les repúbliques annexionades. Formalment, el Consell d'Estat no faria efectiu el reconeixement d'independència de facto de les tres repúbliques fins el 6 de setembre.


El 21 d'agost, el Consell Suprem de la República de Letònia ja s'havia declarat sobirà i havia passat a assumir tot el control de l'estat. L'endemà, Islàndia era el primer país en reconèixer Letònia. El president de la Federació Russa, Boris Yeltsin, va signar el decret reconeixent la independència d'Estònia el 24 d'agost. El 2 de setembre, els EUA se sumaven al reconeixement.


Finalment, el 17 de setembre de 1991, Estònia i Lituània passaven a ser membres de ple dret de l'ONU. Letònia ho feia l'endemà.





La Via Bàltica, arran de mar.
FONT: Nació Digital

dissabte, 13 de juliol de 2013

Soldats maleïts

Els soldats maleïtsés un sobrenom donat a una varietat de moviments de Resistència polonesa, formats en les últimes etapes de la Segona Guerra Mundial i després que finalitzés. Creats per alguns membres de l'Estat secret polonès, aquestes organitzacions clandestines van continuar la seva lluita armada contra el Govern estalinista de Polònia fins ben entrats els anys 1950. La guerra de guerrilles va incloure una sèrie d'atacs militars llançats contra les recentment creades presons comunistes, així com contra els oficines de seguretat d'Estat, els centres de detenció per a presoners polítics i els camps de concentració establerts en tot el país. La majoria dels grups polonesos anticomunistes van deixar d'existir a finals dels anys 1940 perseguits pels serveis de seguretat pública i els esquadrons d'assassinat del NKVD, però, l'últim «soldat maleït» conegut, Józef Franczak, va ser assassinat en una emboscadael 1963, gairebé 20 anys més tard de la presa de possessió soviètica de Polònia.

Els «soldats maleïts» de la clandestinitat anticomunista.
Les organitzacions de resistència  independentista i anticomunista polonesa més conegudes són:

  • Wolność i Niezawisłość (WIN, «Llibertat i independència») fundada el 2 de setembre de 1945, activa fins 1952. 
  • Narodowe Sily Zbrojne (NSZ, «Forces Armades Nacionals»), creada el 20 de setembre de 1942, es va dissoldre al març de 1944.
  • Narodowe Zjednoczenie Wojskowe (NZW, «Unió Militar Nacional »),  fundada entre mitjans i fins dels anys 1940, activa fins a mitjans dels anys 1950.
  • Konspiracyjne wojsko Polskie (KWP "Exèrcit Polonès Clandestí"), que va existir d'abril de 1945 fins a finals de 1954.
  •  Ruch Oporu Armii Krajowej (Roak,« Exèrcit de resistència local »), 
  • Armia Krajowa Obywatelska (AKO), 
  • Niepodległość, Delegatura sil Zbrojnych na Kraj i 
  • Wolność i Sprawiedliwość (WIS,« Llibertat i justícia ») 
Però també trobem similars grups anticomunistes a la resta d'Europa oriental.


Amb l'avanç de les tropes soviètiques al llarg de Polònia en direcció a l'Alemanya nazi, els comunistes soviètics i polonesos que van establir un nou govern anomenat Comitè Polonès d'Alliberament Nacional el 1944 es van adonar que l'Estat secret polonès, lleial al Govern polonès a l'exili, havia de ser abolit abans que poguessin obtenir el control total sobre Polonia el futur secretari general del Partit Obrer Unificat Polonès, Władysław Gomułca, va declarar que «els soldats de l'AK són un element hostil que ha de ser remogut sense misericòrdia.» Un altre prominent comunista, Roman Zambrowski, va dir que l'AK havia de ser «exterminada» .
Armia Krajowa (o simplement AK), el principal moviment de resistència polonesa durant la Segona Guerra Mundial, havia estat dissolt oficialment el 19 gener 1945 per evitar la possibilitat d'una lluita armada amb l'Exèrcit Roig, incloent una creixent amenaça de guerra civil sobre la sobirania de Polònia, però, moltes unitats van decidir continuar en la seva lluita sota les noves circumstàncies, doncs consideraven a les forces soviètiques com nous ocupants. Mentrestant, els partisans soviètics a Polònia ja havien estat enviats per Moscou el 22 juny 1943 per entaular combats amb els partisans polonesos Leśni. Normalment, combatien als polonesos més sovint que als alemanys. Les principals forces de l'Exèrcit Roig (el Grup de Forces del Nord) i el NKVD van començar a executar operacions contra els partisans de l'AK ja durant i directament després de l'Operació Tempestat polonesa, dissenyada pels polonesos com una acció preventiva per assegurar el control polonès, abans que soviètic, de les ciutats després de la retirada alemanya. Stalin es proposava assegurar que no ressorgís cap Polònia independent en el període de la postguerra.


Organització anticomunista des de la clandestinitat

La primera estructura de l'AK dissenyada principalment per lluitar amb l'amenaça soviètica va ser cridada «NIE» (abreviatura de Niepodległość o Independència), formada a mitjan 1943. L'objectiu de NIE no era entaular combat amb les forces soviètica, sinó més aviat observar i executar accions d'espionatge, mentre el Govern polonès a l'exili decidia com bregar amb els soviètics. En aquesta època, el govern a l'exili encara creia que la solució podien ser trobada per mitjà de negociacions. El 7 de maig de 1945, el NIE ser desmantellat i transformat en la Delegatura sil Zbrojnych na Kraj ("Delegació de les Forces Armades per la Pàtria), però, aquesta organització va durar només fins al 8 d'agost d'aquest any, quan es va prendre la decisió de dissoldre i aturar la resistència partisana en territori polonès.

Al març de 1945, una farsa judicial per processar 16 líders de l'Estat secret polonès va tenir lloc a Moscou. El Delegat del Govern, juntament amb la majoria de membres del Consell d'Unitat Nacional de Polònia van ser convidats pel general soviètic Ivan Serov amb l'acord de Stalin a una conferència sobreel seu ingrés al Govern Provisional recolzat per la Unió Soviètica. Van ser presentats com una garantia de seguretat, però el NKVD els va arrestar a Pruszków el 27 i 28 de març. Leopold Okulicki, Jan Stanisław Jankowski i Kazimierz Pużak van ser arrestats el 27 i dotze més el dia següent. Van ser portats a Moscou per ser interrogats on van passar mesos sent brutalment torturats, finalment van ser presentats amb acusacions falses de «col·laboracionisme amb l'Alemanya nazi» i de «planificar una aliança militar amb l'Alemanya nazi».

Uniforme d'un combatent anticomunista polonès,
amb una banda al pit que mostra la imatge de la
Verge de Częstochowa.
Persecució

El NKVD i l'UB van usar força bruta i enganys per eliminar a l'oposició que es trobava en la clandestinitat. A la tardor de 1946, un grup de 100-200 soldats de les Narodowe Sily Zbrojne (NSZ, Forces Armades Nacionals) van ser guiats a un parany i massacrats. El 1946, Julia Brystiger del Ministeri de Seguretat Pública polonès va declarar en una conferència que «la clandestinitat terrorista i política ha deixat de ser una força amenaçadora, encara que els enemics de classe en les universitat, oficines i fàbriques encara han de ser «trobats i neutralitzats ».

La persecució de membres de l'AK només va ser una part del regnat del terror estalinista a la Polònia de la postguerra. En el període d'1944-1956, aproximadament 300.000 polonesos van ser arrestats o fins a dos milions. Es van emetre 6.000 sentències de mort. Possiblement més de 20.000 persones van morir a les presons comunistes, incloent aquells executats «en la majestat de la llei», com Witold Pilecki, un heroi de Auschwitz. Sis milions de ciutadans polonesos van ser classificats com a membres sospitosos d' «element reaccionari o criminal » i van ser objecte d'investigació per les agències de l'Estat.

Durant l'Octubre polonès de 1956, una amnistia política va alliberar a 35.000 exsoldats de l'AK de les presons. Encara llavors, alguns partisans continuaven en servei, poc disposats o incapaços de reincorporar-se a la comunitat. El "soldat maleït" Stanisław Marchewka]] "Ryba" ("El Peix") va ser assassinat en 1957, mentre que l'últim partisà de l'AK, Józef Franczak "Lalek", va ser assassinat el 1963, gairebé dues dècades després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Quatre anys més tard, molt després de l'abolició del terror estalinista, l'últim membre del grup d'elit paracaigudista i d'intel·ligència entrenat pels britànics Cichociemny ("El silenciós i ocult"), Adam Boryczka, va ser finalment alliberat de presó el 1967. Fins a la dissolució de la República Popular de Polònia, exsoldats de l'AK van estar sota constant investigació per part de la policia secreta. Va ser recentment en 1989, després de la caiguda del comunisme, que les sentències judicials de soldats de l'AK van ser finalment declarades invàlides i anul · lades pel govern polac.

Operacions i accions importants

La major batalla en la història del Narodowe Zjednoczenie Wojskowe (NZW) va tenir lloc entre el 6 i el 7
 de maig de 1945 a la localitat de Kuryłówka, al Voivodato de Subcarpàcia La batalla de Kuryłówka, barallada contra el 2n Regiment de Frontera del NKVD, va acabar en una victòria per a les forces en la clandestinitat, comandades pel major Franciszek Przysiężniak ("Marek"). Els combatents anticomunistes van matar fins a 70 agents soviètics. Les tropes del NKVD es van retirar a corre-cuita, només per reaparèixer en el següent poble i cremar per complet com a represàlia, destruint més de 730 edificis.

El 21 de maig de 1945, una unitat fortament armada de l'Armia Krajowa (AK), comandada pel coronel Edward Wasilewski, va atacar i va destruir el camp del NKVD ubicat Rembertów als voltants orientals de Varsòvia. Els soviètics van empresonar allà a centenars de ciutadans polonesos, incloent membres de l'AK, 26 dels quals van ser sistemàticament deportats a Sibèria. L'atac va alliberar a tots els presoners polítics polonesos del camp. Entre 1944 i 1946, els "soldats maleïts" van alliberar moltes presons comunistes a la Polònia ocupada pels soviètics.


Dia commemoratiu

Des de l'any 2011, l'1 de març és una festa nacional a Polònia per celebrar la memòria dels soldats de la resistència clandestina anticomunista. Aquest dia nacional de la memòria dels «soldats maleïts» serà celebrat cada any, tot i que seguirà sent un dia laborable. El primer dia del mes de març ha estat escollit perquè té una significació simbòlica per als membres de la Resistència anticomunista: aquest dia, en 1951, va ser promulgada la sentència de mort contra els caps del IV º Escamot de l'associació Wolność i Niezawisłość

Monument d'homenatge als Soldats Maleïts


Vídeo sobre la Wolność i Niezawisłość

Va de feminisme!

La revolució feminista ha convertit la dona en aquell tipus d'home que a mi m'entristia quan era jove, aquell que havia de treballar de nou a cinc de manera avorrida i mai era amo del seu destí. Aquí és on va acabar la seva revolució, el seu assalt al poder. 

Norman Mailer


Per alliberar-se, la dona ha de sentir-se lliure, no per rivalitzar amb els homes, sinó lliures en les seves capacitats i personalitat. 

Indira Gandhi



Documentals sobre els Khmers Roigs

Cranis de víctimes de Pol Pot

Els temples d'Angkor, vestigis de l'antic imperi khmer, simbolitzen el passat gloriós de Cambodja. Però el vell esplendor d'aquesta mítica ciutat perduda, convertida en un dels majors atractius turístics d'Àsia, queda massa lluny en la memòria col · lectiva. I al llarg de les últimes dècades les seves pedres han estat testimonis d'una interminable tragèdia. Set lustres enrere, el contagi dels combats a Vietnam va iniciar una llarga espiral de violència política. Durant cinc anys Cambodja va viure el turment d'una guerra civil, patrocinada pels Estats Units, els bombarders no van aconseguir impedir el triomf dels khmers vermells, un escamot comunista recolzada per la Xina. I el món, que va contemplar aquell conflicte com una altra lluita entre David i Goliat, va saludar esperançat l'arribada de la pau a l'abril de 1975. Ningú va sospitar llavors que, amb el final de la guerra, anava a començar un dels períodes més tràgics i políticament més foscos en la història del segle XX. Perquè Pol Pot i els Khemres Rojos van crear un règim de terror de tal naturalesa aberrant que no seria revelada fins a quaranta-quatre mesos més tard: quan van perdre el poder i es van obrir les portes de Cambodja i es va poder comprovar que el país sencer s'havia convertit en un enorme camp d'extermini.






Coses que passaven als anys 60... Intent de la CIA de matar a Castro

Una notícia del diari El Noticiero Universal d'un dilluns 22 d'abril de 1968 relata un dels intents de la CIA per matar Fidel Castro per mitjà d'un Puro-bomba.



Caserna general de la CIA a Langley

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters