Els "indignats" no són la materialització del malestar social provocat per la crisi econòmica sinó una nova edició dels moviments oportunistes que, de tant en tant i aprofitant una conjuntura crítica, promou o capitalitza l'esquerra més radical i residual. Només cal veure el que fan, escoltar el que diuen i llegir el que publiquen per comprovar que es tracta d'un moviment pre-democràtic en l'acció i anti-democràtic en la concepció. El moviment dels "indignats" és pre-democràtic perquè l'ocupació d'espais publics, ja siguin places o vies de comunicació, són formes de manifestació política pròpies d'un contex de falta de llibertats, on cal jugar-se la pell per arribar a la resta de ciutadans ja que no hi ha oposició legal que vehiculi les reivindicacions socials ni premsa lliure que les difongui. És un llegat de l'antifranquisme, 'ideologia' que perviu tot i la mort del dictador, ja que en un estat democràtic i de Dret l'ocupació unilateral de l'espai públic no té cap mena de justificació. Els espais públics són de tothom i ningú pot monopolitzar-los en exclusiva. Ningú té dret a ocupar-los indefinidament per més justes que li semblin les seves queixes i reivindicacions. En una societat democràtica ningú pot defensar els seus drets legítims vulnerant, poc o molt, els drets dels altres.
A més de pre-democràtic, el moviment dels "indignats" és també anti-democràtic. En primer lloc, per atribuir-se la representació del poble sense que ningú no els hagi elegit. Pijtor encara, per la pretensió no ja d'encarnar el poble sinó de SER el poble. El "poble" sobirà que fa el que li dona la gana, votant a mà alçada i ignorant la voluntat de totes les altres persones que no van a assemblees i que pensen diferent. Aquest mesianisme se sustenta en un pensament utòpic -i com a tal, totalitari- que intenta sumar les restes del romanticisme àcrata amb les deixalles del naufragi del racionalisme col·lectivista.
La prova més evident de la irrellevància dels "indignats" ha estat el resultat aclaparador de les eleccions municipals i autonòmiques del 22 de maig. El poble, el de veritat, el que altra feina té que anar d'acampada, el que vol resoldre els problemes i no crear-ne de nous, el que tradueix el seu emprenyament en acció política a través dels seu vot i no fent psicodrames a la plaça del poble, no ha votat més esquerra i més radical, com desitjaven els "indignats", sinó que ha fet tot el contrari. El poble, el de veritat i no el succedani, ha destituit tots els governs socialistes a pràcticament totes les grans ciutats i autonomies del país, inflingint-los la derrota electoral més gran de la seva història i donant el poder a forces liberal-conservadores amb una enfoc radicalment diferent sobre com sortir de la crisi.
Si els "indignats" fossin realment un moviment de protesta contra la crisi econòmica haurien anat a manifestar-se des del primer dia a La Moncloa. Haurien demanat el cap de Zapatero, com van fer els manifestants de Tuníssia i Egipte, amb els que tan equivocadament es comparen i se'ls compara.
L'actual problema d'Espanya no és un problema de sistema -tot i que aquest sigui manifestament millorable- sinó de mal govern. El problema de la crisi econòmica espanyola no és un problema de la banca nord-americana i les subprimes, que aquí pràcticament no van afectar, sinó una crisi d'endeutament públic i privat derivat de la bombolla immobiliària i d'unes polítiques governamentals equivocades que han generat enormes dèficits i més endeutament. I el principal responsable d'aquesta situació no és cap conspiració Lugano o Trilateral sinó el govern que durant els últims 7 anys ha dirigit Espanya: el govern socialdemòcrata d'un tal José Luís Rodríguez Zapatero.
Els ciutadans així ho han entès i han respòs amb una impecable maduresa democràtica. Han respòs a aquest mal govern anant a les urnes i no a les acampades. La resposta l'ha donada el poble a través de la democràcia i no de la seva caricatura. Perquè, amic "indignat", democràcia només n'hi ha una i a tu et vaig trobar al carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada