dijous, 2 de juny de 2011

Els indignats són violents, perden paternalismes i guanyen adeptes espanyolistes

Els indignats manifestats a Plaça Catalunya no són pacifistes, són violents i discriminen i ataquen els que consideren enemics com així ho demostren alguns vídeos. 
Com per exemple aquest de l'e-notícies on "Uns incontrolats ruixen amb esprai negre el vehicle i intenten rebentar-li una roda" o aquest altre del 27 de març cedit pel blog Policia de Catalunya on es veuen totes les agresions que van realitzar els manifestants molt abans de la càrrega i on desmenteix noticies falses com agresions a gent amb cadira de rodes o vagabunds a l'estil Clorck WorkOrange a part de poder comprobar perquè se'ls hi diu guarros al minut 8:30.
L'acompanya el següent text:
Sortosament per aquells que sabem tenir la paciència i amplitud de mires adequada per aquests casos, ens comencem a aparèixer diverses imatges i vídeos on s'observa més detalladament l'actuació policial del 27M. Representa un material idoni perquè resulta més extens per poder valorar els fets, i no es circumscriu en una única i simple fotografia narrada distorsionadament per crear més inadversió cap als Mossos d'Esquadra. Avui us oferim 17 minuts on es resumeixen uns fets, jutjats anticipadament i amb preses, amb l'únic objectiu que la gent sigui coneixedora o se'n faci una idea més exacte i real, amb poca estona, del què va passar el passat divendres a la Plaça de Catalunya de Barcelona.
Manifestants pacifistes intentant dialogar amb la policia

Veient les imatges només em pot venir al cap, d'entrada, l'expressió: MOSSOS, QUINA SANTA PACIÈNCIA! Arribats a aquest punt, m'agradaria ara que la gent, sobretot aquella tant predisposada a criticar a la policia a la més mínima o que es deixa endur ràpid per la crítica fàcil i no fonamentada, reflexionés com hagués dut a terme la neteja de la plaça amb l'actitud gens col·laborativa de les persones aplegades al lloc. Potser més d'un creu tenir la fórmula màgica per fer que persones que anhelen situacions d'aquest tipus no aprofitin una ocasió així per dir: AQUESTA ÉS LA MEVA! Efectivament, tot i que a no tothom se la pot posar al mateix sac, penso amb fermesa que els principals promotors de la "guerra" contra la policia són sempre els mateixos. I la llàstima és que aquest cop es van sentir recolzats per un coixí innocent i agradable, gent que arrossegada pel moment els van donar suport incondicional. Tothom té les seves raons per enfrontar-se a la crisi, a l'atur, a les retallades, o fins i tot a les manipulacions informatives, però tots els problemes socials actuals, la impotència que un pot sentir, s'han d'abocar sobre la policia? la garant, ara per ara, de l'ordre públic? Molts saben, i d'altres reconeixen en la seva intimitat, que la situació a un dels punts neuràlgics de Barcelona comença a ser insostenible. Que s'hagués hagut d'actuar abans? ho penso de totes totes per evitar l'enquistament, però com? com dur-ho a terme de forma políticament correcte? si veient que per raons gairebé d'extrema necessitat els actuals responsables del Departament d'Interior decideixen actuar i s'opina el què s'opina? Heu meditat si, com molt bé deia l'amic Albert, s'hagués deixat a l'atzar i la sort la possibilitat d'una desgràcia? Penso que, en aquestes moments, tant les decisions polítiques valentes com les actuacions policials tornaran a fiscalitzar-se durament, s'opti per alternatives molt lleus o més aviat contundents, espero doncs que la gent, tard o d'hora, les acabi entenen pel bé de tots.

Per altra banda cada dia els personatges i trets espanyolistes de l'Spanish Revolution s'accentuen més pel seu anticatalanisme, no només per les imatges mostrades de maltractament al monument de l'Avi (Francesc Macià) o al nom de Plaça Catalunya si no per les seves accions.


Segons la notícia del Crònica.cat Ciudadanos, un dels hereus del lerrouxisme d'aquest segle s'apropia de l'acampada de Barcelona. Segons diu el diari:
Una imatge que circula per les xarxes socials compara algunes de les reivindicacions del moviment del 15M amb algunes de les propostes de Ciutadans, com ara llistes obertes, reforma autonòmica o regeneració democràtica.

Francisco Garrobo Raya
En aquest mateix sentit corre el següent correu electrònic per la xarxa
detectat el lider espanyolista a #acampadabcn

Francisco Garrobo Raya al twitter @fgarrobo, militant de partits ultraespanyolistes que lidera un equip d'anarcos a la xarxa, ha estat a les llistes de "ciudadanos de cataluña" i ara està a UpyD, el podeu reconeixer, doncs és el primer que surt al vídeo del debat sobre el dret autodeterminació, alt i prim amb cara de miserable.
Podeu veure en aquest vídeo F.Garrobo com participa a làssemblea.

També la Falange dóna suport en un comunicat anomenat FE de las JONS ante el movimiento 15-M o Ricardo Ynestrillas que també els hi dóna suport en el seu blog i s'ha deixat veure a la Plaça del Sol de Madrit.

No és d'estranyar doncs que els catalans siguin rebuts amb el cànitc de Yo soy español, español, español! com informa el diari SomNotícia.

Per altra banda mentres a Madrit demanen la circumsripció única que es carregaria l'estat d'autonomies d'Espanya a Barcelona els indignats demanen deixar els nacionalismes de banda,  o com diu Diego Arcos, membre de la subcomissió de Drets Polítics de l'acampada de Plaça Catalunyahan estan en contra de l'autodeterminació i segons Eudald Calvo Català, destacat membre de Maulets a Mataró, al seu facebook:



Eudald Calvo Català és un destacat membre de Maulets i la CUP a Mataró i que fou detingut per destrosses a màquines expenedores i tanques de l'estació de ferrocarrils de la UAB,






També pel Facebook corre un grup de suport a canviar el nom de Plaça Catalunya pel de Plaça dels Indignats. El llistat de notícies de tendència espanyolista dels Indignats reunits a plaça Catalunya no acaba mai i deixo aquest com últim on el nacionalisme espanyol segueix carregant contra #catalanrevolution segons informa InfoIndepe.

També cal llegir l'article de l'usuari mmdq del Racó Català on fa un escrit que podríem subscriure també:
Que la gent surti al carrer, que prengui consciència que és protagonista a la societat, que les coses que no ens agraden es poden canviar, és molt i molt lloable.

M'he empapat de tuits, articles, opinions, blogs, i demés, i he arribat a la inevitable conclusió que no ens podem confondre, aquesta festa no va amb nosaltres.

Anem a pams:

- Es queixen del bipartidisme. El nostre Parlament el composen fins a 9 partits polítics diferents (CDC, UDC, PSC, PP, ICV, ERC, SI, C's i DCat). El bipartidisme PP-PSOE del què es queixen és un 33% del nostre Parlament.

- Es queixen de democràcia poc participativa. Vivim en un país on la societat es va organitzar espontàniament per cursar una prohibició a les curses de braus. Mentrestant, la nostra llei de consultes està anulada per no sé quin tribunal espanyol. Que no ens parlin de democràcia participativa si ens neguen el dret a decidir, i que no ens donguin lliçons de democràcia participativa, que som hereus d'una llarga tradició.

- Es queixen de rescats multimilionaris a bancs. Crec que cap d'aquests grans rescats s'ha produit a Catalunya. A Catalunya no en tenim, de macro-bancs. Tenim una banca mitjana sanejada, i tenim (teníem?) un sistema de caixes d'estalvi envejat per tots els espanyols. Li deien "el model català de caixes".

- Es queixen de monopolis empresarials socialment poc responsables. Catalunya no en té, d'aquestes antigues empreses públiques que acomiaden milers de persones la setmana que es pugen el sou els directius. Té altres problemes empresarials, però aquest no.

- Es queixen que volen sous dignes. Només les empreses competitives i sanejades poden pagar sous dignes. Això va íntimament lligat a la productivitat, a l'empreneduria, als negocis amb cap i peus. Bé, podem parlar de la mala situació dels sous a Catalunya, podem.

- Semblen queixar-se de que existeixen els rics! Bé, ho sento, però tots ens hi podem fer, de rics! Només ens ho neguem nosaltres mateixos. Cal que recopili històries d'èxit a partir del no res a casa nostra?

- Volen baixar impostos als pobres. Ei, que això no s'entén! Volen un estat paternal, però volen que tingui menys diners per aplicar polítiques paternals?

- Volen pujar els impostos als rics. Els rics han de pagar més impostos, però fins a cert límit i amb ordre! Que són rics, però no són idiotes. Saben domiciliar-se a llocs on no els facin pagar tant, si cal.

En fi, Catalunya és una terra de gent treballadora, emprenedora, conscienciada. Era una terra d'oportunitats, d'economia dinàmica, de cohesió social.

Posar-nos ara amb una reivindicació que no només no és nostra, sino que a més pot anar en contra nostra (es parla de circumscripcions úniques, de que la culpa és del nacionalisme "perifèric") no treu cap a res.

Sense dubte Catalunya té els seus propis problemes i injustícies, això és innegable. Els hem de tractar quan calgui, és innegable.

Però hem de donar l'oportunitat a Catalunya, no l'hem de posar en el mateix sac que els problemes espanyols als quals ens hi veiem arrosegats.

Esperem educadament que passi aquest rebombori, tothom té dret a ocupar el carrer per queixar-se, i no oblidem que les causes que han portat Catalunya on és ara no tenen res veure amb les causes que han portat Espanya on és. Per tant, les solucions no poden ser mai les mateixes.

Des del meu punt de vista, el millor que podem fer és deixar que els espanyols acampin a Barcelona, però no contribuim a fer gran la pilota sumant-nos-hi perquè això només ho capitalitzarà Espanya i els espanyols, no pas Catalunya i els catalans.
Seguidament us deixo alguns articles apareguts aquests darrers dies

De La Vanguardia (castellà)
Meditación fuera de las plazas
Francesc-Marc Álvaro

Apuntes sobre las acampadas:

1. Piensan que nosotros, los que no estamos en ellas, somos idiotas y no nos enteramos.
Es la premisa principal y más fuerte de este movimiento que ha ocupado las plazas. Una
premisa que alimenta todos los argumentos, falacias incluidas, que se repiten cada día,
en asambleas y a través de las redes sociales. Una premisa peligrosa, tóxica y
destructiva que conduce esta protesta - llena inicialmente de ciudadanos de buena fe-a
los abismos del pensamiento totalitario: la mayoría silenciosa no sabe nada, la minoría
activa y transformadora tiene la razón. El menosprecio, la soberbia y la superioridad
moral que exhiben los líderes (informales, cambiantes, espirituales y tácitos) de este
fenómeno son una ofensa y, ante eso, hay que plantar cara. No acepto ni un día más que
me traten de imbécil por el hecho de votar cada cuatro años y por pensar que la
democracia que tenemos, con todas sus imperfecciones y defectos, es el sistema menos
malo para organizar la convivencia colectiva. Ellos tienen todo el derecho del mundo a
impugnar la democracia parlamentaria y el sistema de libre mercado, pero no pueden
afirmar que la ciudadanía que no comparte sus consignas vive secuestrada. Si lo hacen,
se excluyen del diálogo democrático, se encierran en el monólogo autosatisfecho.

El respeto por el otro es condición indispensable para cualquier empresa humana. Si su
revolución, revuelta o festival no lo tiene presente, ya sabemos qué tipo de oscura meta
tienen en la cabeza los que la alimentan.

2. ¿De qué indignación estamos hablando? Indignados es la etiqueta que se han puesto a
sí mismos - con la ayuda de los medios-los reunidos en estas protestas. Perfecto. Pero la
indignación no es una ni de un solo color. Yo estoy indignado desde hace un montón de
años. ¿Causas? No tengo espacio para todas, pero mencionaré algunas: porque como
catalán estoy discriminado negativamente y cada día por el Estado que sostengo; porque
como ciudadano he tenido que soportar políticos de una incompetencia clamorosa;
porque tengo que aguantar conciudadanos que hacen lo que no dicen y dicen lo que no
hacen y, además, quieren darme lecciones de ética; porque no hay manera de remover
ciertas castas sindicales, patronales y corporativas que van viviendo del cuento desde
hace décadas; porque somos una sociedad donde la aspiración principal es convertirse
en funcionario pero, a la vez, despotricamos de la administración; porque nos
escandaliza la corrupción política pero callamos ante las mil corrupciones de nuestra
vida cotidiana, etcétera. Motivos para indignarse siempre hay y, en estos momentos,
más que nunca. Pero no rebajaremos el 40% de paro juvenil con grandes frases ni
durmiendo en un parterre, hará falta espabilarse, y hacerlo desde el realismo. Más que
leer Stéphane Hessel, los indignados tendrían que estudiar a Tony Judt, un
socialdemócrata lúcido y alérgico a las simplificaciones.

3. Los que dicen hablar en nombre de las acampadas, tarde o temprano, comparan esto
de aquí con fenómenos de otros lugares o épocas. Y las comparaciones resultan, más
que odiosas, completamente absurdas, ridículas. ¿Es lo mismo una dictadura militar que
el sistema político que hoy tenemos en España? La respuesta, para cualquier persona
informada, es rotunda. Pero ellos, en cambio, repiten que, en esencia, todo es igual de
nefasto. Por elevación, todo es una gran mierda. Les da igual que aquí puedas
expresarte y votar y que allí te encierren porque el vecino ha declarado que eres un

elemento sospechoso. Les da igual que aquí tengas asegurada la escuela, la cobertura
sanitaria y una pensión y que allí vivas en la miseria más descarnada. Toda esta música
apocalíptica está bien aliñada con teorías conspiratorias, de gran efectismo; si te falta un
cacho de verdad, cita al Club Bilderberg, que siempre proporciona buen aroma.

4. Más que el fondo, en estas acampadas lo importante es la forma. Todo es más
estético que estrictamente ideológico, aunque esto suene paradójico. Escenificar algo
que recuerde las iconografías de la revolución, la reciente de los países del norte de
Áfricao la más clásica del Mayo francés, todo depende de los gustos de cada momento.
Los medios de comunicación contribuyen poderosamente a facilitar este sesgo a una
masa encantada de verse reflejada y amplificada como por arte de magia. Digámoslo
claro: sin las televisiones, el éxito de las acampadas sería menor,

5. El rechazo al hecho nacional catalán y su agenda exhibido por la acampada de
Barcelona no es nada nuevo. Responde a la tradición de la extrema izquierda local,
aquella que, en la transición, hablaba del catalanismo como "residuo pequeñoburgués"
que destruía "la causa del internacionalismo proletario". Lo que me hace gracia es la
sorpresa ingenua de los sectores más jóvenes y alternativos del independentismo,
ansiosos de conseguir el favor de los indignados. Ahora no lo llaman internacionalismo
proletario sino revuelta global, pero resulta tan españolizador y provinciano como en
1977.

6. La falta de sentido del humor siempre da miedo. He detectado - sobre todo por
internet y Twitter-que hay demasiados acampados que no soportan la crítica y todavía
menos si se hace con espíritu satírico. Cuidado, porque cuando falla el sentido del
humor y la tolerancia, asoma la oreja del fanatismo. Si desean cambiar el mundo, antes
tendrán que reírse un poco de sí mismos.

Del diari Avui de'n Ferran Sáez Mateu

Indignats i espanyolíssims

L'altre dia, en veure els ocupants de la plaça de Catalunya corejant consignes (en espanyol, per suposat) i amb les mans pintades de blanc, vaig evocar un altre espai d'indignació: el concert de la plaça de toros de Las Ventas, a Madrid, la tarda del 10 de setembre de l'any 1997. Se'n recorden? Al juliol, ETA havia assassinat un regidor del PP d'una forma especialment cruel, i la gent va dir prou. El cantant Raimon va acudir al concert per protestar contra aquella salvatjada. Quan va començar a entonar País Basc, la immensa majoria de la gent –no pas quatre gats– va xiular i el va insultar. El seu delicte va ser emprar el català. Aquell dia de finals d'estiu del 97 les coses van quedar clares. Irreversiblement clares.

Els més joves de la colla potser no se'n recorden, de tot allò. Potser per això actuen tan servilment davant de la mitja dotzena de pinxets que ara controlen les assemblees de la plaça de Catalunya. El dia 22 de maig, a les 3:09, un d'aquests pinxets va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!” Això dels “ciudadanxs” no és cap errada, sinó pur dialecte alternatiu. El parlen els qui el reportatge propagandístic de 30 minuts de diumenge passat va ocultar púdicament. No escriurien mai “ciutadans i ciutadanes” ni tampoc el genèric feixista-patriarcal-opressor-capitalista “ciutadans”, sinó exactament “ciudadanxs”. D'aquesta manera arribaran “al máximo de personas posible”. Les persones, com tothom sap, només parlen en espanyol.

Si l'objectiu real és difondre les propostes que fan els acampats, fóra lògic pensar que es farien públiques en anglès. Els més vells de la colla –que escaldats que estem, els més vells de la colla!– sabem que aquesta és l'excusa de sempre per mantenir el català en una situació de patois molest, i per imposar el castellà en qualsevol àmbit i circumstància. Els pinxets que controlen les assemblees de la plaça de Catalunya no són imperialistes ultradretans ni res per l'estil. La imposició de la seva llengua, que ha acabat triomfant a la plaça, obeeix més aviat a allò que alguns sociòlegs anomenen “el nacionalisme banal”. Consisteix bàsicament a transformar determinades idees i sentiments induïts discretament per l'Estat per mitjà de coses tan diferents com l'escola o la selecció de futbol en quelcom tan natural que arriba a passar desapercebut. És com aquell primer capítol d'una coneguda història de l'art: Altamira, los albores del arte español. Aquesta bestiesa històrica pot semblar innocent, però el seu efecte col·lectiu és impressionant. De fet, conec moltes persones que trobarien aquest títol perfectament plausible.

L'altra característica DefiniDORA del nacionalisme banal és la incapacitat de reconèixer-se a si mateix com a tal. “¡Dejad los nacionalismos aparcados!”, diu el pinxet del Facebook. Però no ho diu en la llengua més parlada del món, que és el mandarí, o en anglès. No, no, no: ho diu tot just amb la llengua que considera que cal emprar a la plaça de Catalunya de Barcelona, innegociablement. No em puc imaginar que aquest tipus digués el mateix a Londres, a Tòquio o a Honolulu. Sap que allò no és seu i, en conseqüència, no pot imposar-se. Però estem parlant de la plaça de Catalunya, al centre de Barcelona. Això sí que és seu. Repeteixo que no es tracta de cap ultradretà embogit ni res per l'estil: aquesta és la mateixa mentalitat dels milers i milers de persones van xiular Raimon perquè l'identifiquen amb una anomalia que, per la seva banda, està obscurament relacionada amb el terrorisme. No es tracta, en definitiva, d'una actitud ideològica meditada sinó d'una mena de ressort. I és que el nacionalisme banal és potser això: un ressort mental.

Una de les coses que posen de manifest aquesta mentalitat és el fet de ser molt vehements amb determinades abstraccions metafísiques com ara “el sistema”, i en canvi ser acríticament indiferents amb coses concretíssimes, properes i fins i tot quantificables, com ara el tracte fiscal que l'Estat espanyol dóna a Catalunya. És molt senzill i complaent fotre quatre manotades a l'aire fent veure que es lluita contra l'invisible “sistema”. En canvi, sembla que no ve tan de gust constatar que hi ha un problema més a la voreta, tot just davant dels seus piercings nasals, i no és cap abstracció evanescent. Mireu, compañerxs: aquí hi ha problemes com a tot arreu, perquè la crisi econòmica és mundial, però alguns són absolutament específics. Que jo sàpiga, Espanya no té un tracte fiscal abusiu amb Islàndia o amb Grècia, però sí amb Catalunya. Si vosaltres aneu repetint això del “¡dejad los nacionalismos aparcados!” és senzillament perquè aquest abús ja us està bé.

Siguem honestos: durant els mandats de Clos i Hereu Barcelona s'ha convertit en un pol d'atracció d'un tipus de personal molt concret. Si en les protestes de Bolonya es feien passar per estudiants, l'U de Maig es feien passar per metal·lúrgics, etc. Ara proven d'apoderar-se d'un moviment que, en si mateix, és legítim i té la seva raó de ser. Sense els compañerxs de sempre, podria transformar-se en una cosa constructiva i fins i tot propositiva. Amb ells és impossible: no aspiren, ni han aspirat mai, a construir ni a proposar res. Bé, res, res, no: tenen molt clar que a la plaça de Catalunya només s'ha de parlar en espanyol.


La no-nacionalista ‘Spanish Revolution’ d'en Victor Alexandre del diari El Singular Digital

L’Acampada de Barcelona ha estat molt controvertida, ideològicament, perquè, a diferència de les celebrades a capitals d’altres països, com ara Londres, París, Berlín o Madrid, té el component afegit de la reivindicació del dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur. Vull dir que una cosa és la reivindicació d’una millora social, com passa en aquestes ciutats esmentades, i una altra la demanda d’un dret bàsic i previ a tots els altres, com és el de la llibertat. Els anglesos, els francesos, els alemanys o els espanyols poden demanar moltes coses, però mai la llibertat dels seus països i el consegüent reconeixement jurídic per la senzilla raó que no els cal. Ja en són, de lliures, i ja viatgen pel món amb el seu nom. Els catalans no. Els catalans tenen els problemes socials propis d’Occident i, a més a més, han de demanar respecte per una cosa tan elemental com és la seva identitat.

La controvèrsia, per tant, ve justament del fet que no tots els acampats estan a favor d’aquest respecte. En el millor dels casos, els és indiferent o hi estan a favor sempre que el poble en qüestió no sigui Catalunya. Els altres pobles sí, Catalunya no. I és així com, d’acord amb la política a l’ombra de l’espanyolisme de dretes i d’esquerres, cadascú pel seu cantó, han aparegut un munt de sectors que no sols estan en contra de l’atur, de la corrupció política i de les mesures d’austeritat governamentals, sinó també de les banderes. Però no de totes. Només de les banderes ‘nacionalistes’. I és que hi ha banderes nacionalistes i banderes no-nacionalistes. La que porten a la butxaca tots ells en el DNI espanyol no és una bandera nacionalista. Per això la duen i la passegen pel món quan van de vacances a visitar països no-nacionalistes.

Fixem-nos si són universalistes Anglaterra, França, Alemanya o Espanya que les seves banderes, per més que hi són, semblen invisibles. Ningú no les veu perquè encarnen la normalitat, i, com tothom sap, la principal característica de la normalitat és que passa desapercebuda. Per això, com que no han de reivindicar res, perquè ja tenen tots els drets reconeguts i són membres del selecte i gens excloent club de les Nacions Unides, la seva única missió consisteix a onejar en edificis públics, especialment en els dels pobles colonitzats. Així els recorden subliminarment qui mana allà i fan que en el seu imaginari col•lectiu arreli la idea que la seva identitat, el seu país i la seva llengua són la identitat, el país i la ‘lengua común’ del colonitzador. Un altra cosa és que aquest últim, com a demòcrata que és, permeti que la bandera del colonitzat onegi –sempre en segon pla, és clar–, al seu costat. D’aquesta manera la gent pot veure la diferència entre una bandera no-nacionalista, universalista i progressista i una de nacionalista, provinciana i carrinclona. Tan nacionalista, provinciana i carrinclona com la Catalan Revolution. Res a veure amb la Spanish Revolution. I ara! La primera és folklòrica, la segona cosmopolita. I és que hi ha gentilicis nacionalistes i d’altres que no ho són. Si ets espanyol, ets integrador. Si ets català, ets excloent. Deu ser per això que els no-nacionalistes aplegats sota la Spanish Revolution tenen tan clar que ‘spanish’ és un terme universal i no-nacional.

Arribats aquí, cal dir que l’únic nacionalisme que existeix és aquell que, no tenint cap reconeixement jurídic a reivindicar, s’imposa sobre nacions més febles, s’enriqueix a costa seva, destrueix la seva identitat, llengua i cultura i les converteix en una part d’ell mateix. I perquè això sigui possible cal un bon estol de caragirats que li faci la feina bruta i que, tot proclamant les bondats de l’amo, blasmi els seus propis germans titllant-los d’exaltats. Això sí, totes les proclames i desqualificacions són de manual. De manual socialista i ecosocialista, com el del portaveu d’un col•lectiu acampat: “Per què voleu els diners de l’espoliació espanyola? Perquè se’ls acabin quedant els quatre ‘convergents i unions’ de sempre?”. Doncs bé, heus aquí un discurs clarament reaccionari i demagògic. És el discurs d’algú que justifica l’espoliació d’un poble –el seu poble– per justificar la seva addicció a l’espoliador. I, és clar, amb el cervell encegat per la necessitat de justificar-se davant d’ell mateix, comet la incongruència de demanar una millora del seu nivell de vida i diners per finançar-la. Però, quins diners? Hi ha res més grotesc que exigir un benestar familiar tot defensant el lladre que s’emporta els recursos que el farien possible? La independència de Catalunya no és un tema de dretes o d’esquerres –tota adscripció social és posterior al dret de ser–, és una qüestió de supervivència, i, per tant, és una qüestió de sentit comú.
Altres articles ja publicats al blog Vet aquí la Spanish Reolution d'en Monzó i dos escrits de n'Hèctor López Bofill

Vull fer ressó també del manifest contra els indignats segons e-notícies.cat


A favor del desallotjament de la Plaça Catalunya
  1. Perquè una cosa és la democràcia i el dret de manifestació i l'altre és el respecte als espais públics
  2. Perquè el centre de Barcelona no es pot convertir en un càmping
  3. Perquè ningú, perquè li ve de gust, pot transformar els jardins públics en horts
  4. Per respecte a la resta de barcelonins i barcelonines
  5. Perquè s'estan vulnerant diferents articles de l'ordenança cívica
  6. Per garantir els mínims d'higiene i evitar problemes de salut
  7. Perquè tothom té dret a gaudir del centre de Barcelona
  8. Perquè hi ha moltes maneres de protestar i manifestar-se. Quinze dies ocupant un espai públic són molts
  9. Per seguretat ciutadana en un dels espais més transitats i emblemàtics de la ciutat
  10. Fa mal a la imatge de Barcelona i Catalunya 
  11. En democràcia la millor manera de protestar és votar
  12. Barcelona no pot ser la capital antisistema d'Europa



Acabant, vull donar suport total a Felip Puig i Godes diputat al Parlament per CiU i Conseller d'Interior que amb sentit d'Estat va actuar amb fermesa per la protecció de la ciutadania i la dels mateixos indignats.
Vull demostrar el meu rebuig a la decisió de que Síndic de Greuges obrí d'ofici una investigació demanada pels partits PPC, ICV, ERC, PSC i Si 
 i particularment em crea insatisfacció que Solidaritat Catalana no tingui sentit d'Estat, ni responsabilitat ni la maduresa suficient per saber donar suport quan cal a la Generalitat de Catalunya.


Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters