divendres, 15 de juliol de 2011

Perseguir anticomunistes

“Les víctimes del comunisme no són un grup homogeni, com ho són, per exemple, els jueus massacrats pel nazisme, cosa que dificulta la memòria dels desastres” 


 Polèmica per un article a l'Avenç del mes de novembre, on s'acusa alguns dels millors articulistes del país d'exercir d'anticomunistes furibunds. Els arguments de l'autor de l'article (el senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal) s'articulen a l'entorn d'un llibre recent, el qual, afirma, posa els punt sobre les is del comunisme nostrat, el que va articular-se al voltant del PSUC. El llibre es diu Els anys del PSUC (el publica també l'Avenç i el signen Carme Molinero i Pere Ysàs) i porta per subtítol El partit de l'antifranquisme. És en aquest últim tret (l'antifranquisme) on recolza Vilanova i Vila-Abadal per salvar la memòria del comunisme català, fustigar amb agror els intel·lectuals anticomunistes que a dia d'avui opinen a diversos mitjans de comunicació del país —també feliçment en aquest mateix diari— i deixar clara una cosa: la lluita per la democràcia va ser l'estratègia del PSUC a partir del segon tram del franquisme, a més de constituir-se aquest partit en un dels reductes més actius en la reivindicació nacional catalana.
 A la vista del llibre de Molinero i Ysàs, basat —una mica feixugament— en documentació interna del PSUC, potser podem concloure que sí, que el PSUC va fer algunes coses bé, fins i tot molt bé, però que tanmateix això no és suficient per a dia d'avui continuar militant en les idees comunistes. Ser antifranquista, antifeixista, equival a ser demòcrata? No ben bé. D'aquí que els hereus intel·lectuals o morals dels vells somnis llibertaris comunistes siguin tots antifeixistes, però no antitotalitaris. I per això molts d'ells es fan seva aquesta consigna: “la democràcia liberal és el nom de la tirania d'avui”.

Els articulistes assotats arbitràriament per Vilanova i Vila-Abadal s'han distingit, tots ells, per una posició incontrovertiblement liberal, és a dir, orgullosament antitotalitària, la qual tendeix a confondre's —des d'una mala fe enverinada de deshonestedat intel·lectual— amb allò que es diu neoconservadorisme. És ben cert que potser alguns sovint pequen d'excés i cauen, més enllà del liberalisme, en la idolatria del lliure mercat, però aquest, em sembla, ja és un altre debat.
La clau de volta d'aquesta polèmica passa per adonar-nos que la memòria del nazisme, del feixisme i del franquisme és clara, mentre que la del comunisme no ho és per tot un conjunt de raons. A l'Europa occidental no vam patir els règims conduits pels comunistes (aquí, a casa, mai tingueren el poder); no vam haver de lluitar contra els exterminadors de burgesos, o contra els buròcrates cínics, delators i arribistes, que la literatura russa i txeca ens ha presentat. Tanmateix ho hem d'admetre: on el comunisme va arribar al poder, tot han estat tortures, fam, repressió a la dissidència i assassinats de masses, sense que trobem cap país que trenqui aquesta dinàmica sinistra.

Tot i això, les idees comunistes han quedat bellament salvades per una raó: el comunisme sempre ha fet el contrari del que deia. Tampoc les víctimes del comunisme no són un grup homogeni, com ho són, per exemple, els jueus massacrats pel nazisme, cosa que dificulta la memòria dels desastres.
Una altra diferència que pot explicar per què encara podem trobar comunistes que esgrimeixen amb orgull la seva ideologia —més o menys reciclada a la llum de l'ecosocialisme pacifista— és que el nazisme va ser derrotat militarment i just després es van fer els cèlebres judicis de Nuremberg. Aquests van assentar en la memòria col·lectiva el volum d'aquella ignomínia, mentre no hi ha hagut mai un Nuremberg contra el comunisme (el més semblant a un Nuremberg contra els comunistes es farà a Cambodja contra els líders khmers rojos supervivents; i sembla que encara està en fase d'instrucció).

Pavel Stroilov és un exiliat rus que viu a Londres i que té en el seu poder més de 50.000 documents inèdits sobre la caiguda de l'URSS. També un altre dissident, Vladimir Bukovsky, ha penjat a la xarxa una gran quantitat d'informació sobre el comunisme, sense que ningú li hagi fet gaire cas, tot i que aporta molta llum sobre la fi de la guerra freda. En aquesta documentació –tal com ha estat traduïda en part per la revista nord-americana City Journal— es troben coses curioses. Per exemple, paraules de socialistes espanyols ben actius, com Fernández Ordóñez o Joaquín Almunia, que a finals dels vuitanta treballaven al costat de Gorbatxov per una soviètica i socialista casa comuna europea. Els “companys de viatge” sempre han sabut el que volien; per exemple tancar la boca als memorialistes d'aquell mal.
FONT

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters