Anticatalanisme a la plataforma Unitat contra el feixisme i el racisme

La llista del lerrouxisme va en augment, després del PSC, C's i els Indignats , la plataforma Unitat contra el feixisme i el racisme esdevé un lloc on expressar l'anticatalanisme i treballar a mans d'Espanya per la col·lonització de Catalunya. Aquest fet esdevé gràcies a que multiculturalistes i progres fan servir la immigració com a eïna per desplaçar la nostra cultura adoptant altres cultures i transformar els catalans en una minoria.

com veieu també surt una bandera espanyola amb l'escut de l'imperi

Un destacat membre de la plataforma Unitat contra el feixisme i el racisme té penjat en el seu bloc d’internet una entrada en la qual qualifica Heribert Barrera de “neonazi”, i fa un muntatge amb l’expresident del Parlament vestit amb l’uniforme nazi i una bandera amb l’esvàstica.

La plataforma Unitat contra el feixisme i el racisme, que aplega, a partits d’extrema esquerra,ha incorporat ara entre les seves adhesions polítics de Ciudadanos, grup polític que propugna l’etnocidi contra Catalunya.
Una de les darreres incorporacions d’aquesta plataforma ha estat la d’Albert Roig, destacat dirigent de Ciudadanos i reconegut anticatalà.

Segons sembla, per a aquesta plataforma promoure la discriminació de la llengua catalana i voler-ne la desaparició no és prou important com per no acceptar a algú amb aquestes idees en un moviment que en principi diu que lluita contra el feixisme i el racisme. Albert Roig va impulsar el butifarrendum, per fer mofa i befa de les consultes sobiranistes. També es va presentar per Ciudadanos com a número u a la circumscripció de Girona l’any 2006 i com a número quatre a les estatals de 2008.

Extret del bloc d'un dels portaveus de la plataforma Unitat contra el feixisme:

« No paro per casa!

La Construcció Social de l’Enemic (I): de Roma a l’Inquisició »

La “Desfilada Convergent”, un any després.

juliol 10, 2011

Amb una intervenció del racista Heribert Barrera, que a les municipals d’Hospitalet va demanar el vot pel partit feixista Identitat Catalana, va finalitzar una manifestació independentista ahir per commemorar la gran Desfilada Convergent de fa un any.

Els mateixos convocants, diversos partits nacionalistes enfrontats entre si,  van afirmar que la participació va ser d’unes 30.000 persones, es a dir, un 10% de la manifestació indignada del 19J o 1/3 del Pride GLTB a Barcelona, tot i que la seva repercussió mediàtica a TV3 i als mitjans de comunicació de la dreta nacionalista va ser, evidentment, infinitament superior. En els fòrums més radicals del ultranacionalisme, però, es reconeixia en privat que amb prou feines van arribar als 5.000 assistents i ho qualificaven de fracàs èpic.

La marxa de fa un any no era a favor de l’Estatut, ni de Catalunya en absolut (del contrari jo si hi hauria anat), sinó a favor d’Artur Mas i en contra del Govern d’Esquerres, tensant la relació entre PSC i ERC per tal de dinamitar aquestes formacions, catapultar a la dreta neoliberal al poder, destruint així l’Estat del Benestar posant-lo al servei de la patronal i de l’Opus Dei.

Ara CIU ja s’ha tret la barretina, pactant els pressupostos amb el mateix PP que va presentar el recurs d’inconstitucionalitat davant el TC. Mas ja no necessita Desfilades, Referèndums ni les 9 senyeres de fons, tota aquella parafernàlia folklòrica era un mer muntatge teatral per dinamitar ponts entre els partits d’esquerres,

Senyors convergents:  On estan aquells presumptes efectes apocalíptics de la sentència de l’Estatut  avalada pel PP que havien d’acabar amb el català a l’educació? Que se n’ha fet d’aquelles fal·làcies que va inventar la premsa de la dreta catalana? I aquells efectes catastròfics que havia de tenir l’Estatut, segons el PP, que el va comparar amb la Constitució de Corea del Nord? En fi, el temps ha donat la raó als que sempre hem denunciat que el nacionalisme identitari i excloent és una mera excusa de la dreta neoliberal per amagar el seu atroç programa social i econòmic. No seria d’estranyar que de cara a les properes eleccions s’inventin una nova estratagema trabucaire per eclipsar les retallades escenificant disputes fictícies amb el PP, l’altre cap de la mateixa Hidra.

Possiblement la imatge més llastimosa de la paupèrrima manifestació va ser veure al Palanganer Màxim de CIU, Jordi Portabella (ERC) somicant pels racons que CIU havia escollit a Alicia Sanchez Camacho (PP) com a parella de ball després que ell li regalés gratis el seu suport a la investidura de Trias a l’Alcaldia de Barcelona. Pobrissó!!

La notícia també ha sortit al diari digital Som Notícia:

Anticatalanisme a la plataforma Unitat contra el feixisme i el racisme

La plataforma Unitat contra el feixisme i el racisme, que aplega, a part de partits d’extrema esquerra, associacions de defensors del burqa i mesquites implicades en operacions antiterroristes, ha incorporat ara entre les seves adhesions polítics de Ciudadanos, grup polític que propugna l’etnocidi contra Catalunya. Durant les darreres eleccions municipals aquesta plataforma va promoure el boicot contra el partit independentista Identitat Catalana per haver exposat en el seu programa que per accedir a ajuts socials hauria de caldre el coneixement de la llengua del país. A aquest boicot s’hi va sumar Ciudadanos i també, lamentablement, partits com CiU, Esquerra, Reagrupament i Solidaritat. Segurament aquest punt no agradava a determinats portaveus de la plataforma, que ni tan sols saben parlar la llengua del país.
Una de les darreres incorporacions d’aquesta plataforma ha estat la d’Albert Roig, destacat dirigent de Ciudadanos i reconegut anticatalà. Segons sembla, per a aquesta plataforma promoure la discriminació de la llengua catalana i voler-ne la desaparició no és prou important com per no acceptar a algú amb aquestes idees en un moviment que en principi diu que lluita contra el feixisme i el racisme. Albert Roig va impulsar el butifarrendum, per fer mofa i befa de les consultes sobiranistes. També es va presentar per Ciudadanos com a número u a la circumscripció de Girona l’any 2006 i com a número quatre a les estatals de 2008.


Titllen Heribert Barrera de neonazi
Un destacat membre de la plataforma Unitat contra el feixisme i el racisme té penjat en el seu bloc d’internet una entrada en la qual qualifica Heribert Barrera de “neonazi”, i fa un muntatge amb l’expresident del Parlament vestit amb l’uniforme nazi i una bandera amb l’esvàstica. 

NOTA: Aprofito per donar tot el meu suport al patriota Heribert Barrera d'Esquerra Republicana de Catalunya que està passant per moments difícils. Ànims Sr. Barrera!

La banalització del terror i del llenguatge

A Barcelona tenim un restaurant que es diu “La Mafia se sienta a la mesa”. També tenim una discoteca, a Gràcia, que es diu KGB. Molt bé. No sé si a les víctimes de la màfia siciliana (com aquell nen dissolt en àcid) o del servei secret soviètic els farà gaire gràcia que es facin servir aquests noms per referir-se a llocs d’oci. Algú s’imagina una discoteca que es digués SS? O un pub que tingués la paraula GAL al cartell d’entrada? Hom pot pensar que exagero, però segur que si hi pensem una mica més veurem que no és cap disbarat. Hi ha una doble mesura a l’hora de catalogar les coses i la tenim tan interioritzada que ni ens n’adonem. Hi ha coses bones i coses dolentes per alguna convenció social que algú, no se sap quan, va decidir que seria d’una determinada manera. Si un príncep anglès es disfressa de nazi li muntem un xou; si el mateix aristòcrata es disfressés de mafiós sicilià ningú no li diria ni mu. Fins i tot ho trobaríem ben simpàtic.

La perversió del llenguatge i del imaginari col•lectiu és un tema que em preocupa. Als TN de TV3 es fa servir, de manera contínua, l’expressió “la classe política”. No he sentit mai que parlin de la classe sindical, de la classe empresarial o de la classe funcionarial. En canvi, els polítics són una classe; aviat en diran “la casta política”. Fent servir aquest llenguatge, es crea un imaginari col•lectiu i es traça una ombra de sospita, segurament de manera inconscient però de ben segur que de manera acrítica.

El mateix passa a l’inrevés. Hi ha una convenció establerta segons la qual les esquerres són progressistes, com si les dretes no volguessin el progrés d’un país. Però, si ens hi fixem, només emprem el terme “progressista” quan és inserit en un context positiu. No sentirem mai a la televisió ni llegirem en un diari, en referència a Cuba o Corea del Nord, fórmules com “el règim progressista de l’Havana o de Pyongyang”. Era Nicolae Ceausescu un president progressista? És el diari Granma un diari progressista? Sens dubte, aplicant el reduccionisme dialèctic en el qual ens trobem enfangats.

En canvi, és sorprenent la facilitat amb la que s’empra el terme “ultradreta” o “extrema dreta”. L’altre dia, sense anar més lluny, el periodista de TV3 Nicolás Valle deia que la cadena Fox n’era. Home, és més rigorós i professional dir que la Fox és una cadena republicana, cristiana o conservadora, però dir-ne d’ultradreta em sembla excessiu. La ultradreta és una altra cosa i ho sap tothom. Si la Fox és ultradretana, què és el Ku Klux Klan o el Partit Nazi? Ja no podem anar més enllà perquè ja som al cap del camí!

Jaume Clotet

Quins són els països més perillosos per les dones?

Violència domèstica, abús sexual, mutilacions, tortura i un nul accés a qualsevol possibilitat de seguretat social fan d'aquests països territoris inhòspits i degradants per a la integritat de les dones.
Veient aquests països no és d'estranyar que el rànquing de violència de gènere el guanyi gent procedent d'altres països.

Pràctiques religioses, severes tradicions, denigrants condicions socioeconòmiques o simple crueltat de gènere són alguns dels factors que determinen la seguretat per a les dones en un país. A partir d'aquestes premisses i tenint en compte la violència dirigida en contra d'elles, l'extrema pobresa que han d'enfrontar o la manca absoluta d'un sistema de salut que vegi per elles, la Thomas Reuters Foundation, a través de la seva nova organització TrustLaw Woman , es va donar a la tasca de publicar un rànquing en el qual s'identifica als països més perillosos per a la integritat de les dones:


5) Somàlia



En una nació social i econòmicament devastada, els segments més vulnerables de la població són, invariablement, els nens i dones. A Somàlia les dones no només s'enfronten el risc d'una agressió sexual de manera quotidiana, sinó que també estan exposades a mutilacions d'òrgans sexuals (vinculades a tradicions tribals o fanatisme religiós) i el seu accés a un sistema de salut és nul (si una dona s'embarassa en aquest país té 50% de probabilitats de morir durant el part).


4) Índia



Un dels països més poblats i amb més riquesa cultural al món, també és un dels més amenaçants per a les dones. Violència domèstica, sexisme i l'agressió quotidiana (inclosos múltiples assassinats que es registren anualment) li han valgut a l'Índia el quart lloc d'aquest poc decorós llistat.



3) Pakistan

 

Tràfic de dones, violència domèstica i agressions físiques en contra i la població femenil del Pakistan, van impulsar als 213 experts en problemàtiques de gènere que integren TrustLaw Woman a ubicar aquest país com el tercer més perillós del món per a les dones.



2) Congo


La indignant violència sexual que es registra diàriament a la República Democràtica del Congo fa d'aquest país africà el segon lloc del rànquing. Es calcula que cada any més de 400,000 dones pateixen violacions sexuals al Congo, un país amb 60 milions d'habitants.



1) Afganistan


Un país amb una històrica inèrcia de violència contra les dones (tradició accentuada per l'ex-govern talibà), l'Afganistan es destaca, entre altres coses, per alts nivells de violència domèstica, discriminació contra les dones i fins i tot mutilació genital. Per TrustLaw Woman Afganistan és el país més perillós del món per a la dones.




Feministes, on sou?

LA PSICOLOGIA DE L'ESQUERRA MODERNA. Primera part

Imatge dels Indignats a P. Catalunya

6. Gairebé tothom estarà d'acord que vivim en una societat profundament molesta. Una de les manifestacions més esteses de la bogeria del nostre món és l'esquerranisme, així que una discussió sobre la psicologia del esquerranisme ens pot servir d'introducció al debat dels problemes de la societat moderna en general.

7. Però, què és l'esquerranisme? Durant la primera meitat del segle XX va poder ser pràcticament identificat amb el socialisme. Avui el moviment està fragmentat i no està clar a qui se li pot dir pròpiament esquerrà. Quan en aquest article parlem d'esquerres pensem principalment en socialistes, colectivistas, «políticament correctes», feministes, activistes pels homosexuals i els discapacitats, activistes pels drets dels animals. Però no tots els que estan associats en un d'aquests moviments és un esquerrà. Al que intentem arribar és que no és tant un moviment o una ideologia com un tipus psicològic, o, més ben dit, un recull de tipus relacionats. Així, el que volem dir amb «esquerrà» apareixerà amb més claredat en el curs de la discussió de la psicologia esquerrana. (També, veure paràgrafs 227-230).

8. Fins i tot així, la nostra concepció quedarà menys clara del que desitjaríem, però no sembla haver cap remei per a això. Tot el que intentem fer és indicar d'una manera tosca i aproximada les dues tendències psicològiques que creiem són els principals forces conductores de l'esquerranisme modern. Amb això no pretenem estar dient TOTA la veritat. A més, la nostra discussió només es cenyeix al esquerranisme modern. Deixem oberta la pregunta de amb quina extensió pot ser aplicada al esquerranisme del segle XIX i principis del XX.

9. Les dues tendències psicològiques que serveixen de base al esquerranisme modern en diem «sentiments d'inferioritat» i «sobresocialización». Els sentiments d'inferioritat són característics de tot esquerranisme, mentre que la sobresocialización és només característica d'un determinat segment del esquerranisme modern, però aquest segment és altament influent.

SENTIMENTS DE INFERIORITAT

10. Per «sentiments d'inferioritat» no només ens referim als sentiments d'inferioritat en el sentit estricte, sinó a tot l'espectre de trets relacionats: baixa autoestima, sentiments d'impotència, tendències depressives, derrotisme, culpa, autoaborrecimiento, etc. Argumentem que alguns esquerrans moderns tendeixen a aquests sentiments (més o menys reprimits) i que aquests són decisius a determinar la direcció del esquerranisme modern .

11. Quan algú interpreta com despectiu gairebé tot el que es diu d'ell (o sobre grups amb qui s'identifica), concloem que té sentiments d'inferioritat o baixa autoestima. Aquesta tendència està pronunciada entre els defensors dels drets de les minories, tant si pertanyen com si no a la minoria els drets defensen. Són hipersensibles sobre les paraules usades per designar aquestes. Els termes «negre», «oriental», «discapacitat», «pollet» per a un africà, un asiàtic, una persona impossibilitada o una dona originàriament no tenien una connotació despectiva. «Broad» i «pollet» eren simplement els equivalents femenins per «oncle», «caballerete» o «mosso». Les connotacions negatives han estat agregades a aquests termes pels propis activistes. Alguns defensors dels drets dels animals han anat tan lluny com per rebutjar la paraula «mascota» i insistir en el seu reemplaçament per «animal de companyia». Antropòlegs esquerrans arriben massa lluny en no voler dir res sobre persones primitives que pugui ser interpretat com negatiu: volen reemplaçar la paraula «primitiu» per «illetrat». Semblen gairebé paranoics sobre qualsevol cosa que els suggereixi que alguna cultura primitiva és inferior a la nostra. (No volem dir que les cultures primitives SÓN inferiors a la nostra. Només apuntem la hipersensibilitat d'aquests antropòlegs).

12. Aquells que són més delicats sobre la terminologia «políticament correcta» no són els negres mitjans habitants del gueto, immigrants asiàtics, dones maltractades o persones impossibilitades, sinó una minoria d'activistes, molts dels quals no pertanyen a cap grup «oprimit», sinó que provenen d'estrats socials privilegiats. La correcció política té el seu major arrelament entre els professors d'universitat, els quals tenen feina segura amb salaris confortables i, la majoria d'ells, són homes blancs heterosexuals de famílies de classe mitjana.

13. Molts esquerrans tenen una intensa identificació amb els problemes de grups que tenen una imatge de dèbils (dones), derrotats (indis americans), repel.lents (homosexuals), o pel que sigui inferiors. Mai s'admetran en el fons que tenen aquests sentiments, però és precisament per la seva visió d'aquests grups com inferiors pel que s'identifiquen amb els seus problemes. (No suggerim que les dones, els indis, etc., SÓN inferiors, només estem fent un apunt sobre la psicologia esquerrana).

14. Les feministes estan ansiosament desesperades per demostrar que les dones són tan forts i tan capaços com els homes. Elles estan clarament picades per la por de que les dones puguin NO ser tan forts i capaços com els homes.

15. Els esquerrans odien tot el que tingui una imatge de ser forta, bo i reeixit. Ells odien Amèrica, odien la civilització occidental,. Odien als homes blancs, odien la racionalitat. Les raons que donen per odiar occident, etc. clarament no coincideixen amb els seus motius reals. DIUEN que odien occident perquè és guerrer, imperialista, sexista, etnocèntric, però quan les mateixes faltes apareixen en països socialistes o cultures primitives, troben excuses per a ells o, com a molt, ho admeten remuga, mentre que assenyalen (i moltes vegades exagerant en excés ) aquestes faltes quan apareixen en civilitzacions occidentals. Així, és clar que aquestes faltes no són els motius reals per odiar Amèrica i occident: odien Amèrica i occident perquè són forts i reeixits.

16. Paraules com «autoconfiança», «seguretat en un mateix», «iniciativa», «empresa», «optimisme», etc. juguen un paper molt petit en el vocabulari liberal i esquerrana. L'esquerranisme és antiindividualista, és procolectivista. Volen a la societat per resoldre les necessitats de tot el món per ells, per tenir cura d'ells. No és la classe de persones que tenen un sentit interior de confiança en les seves pròpies habilitats per resoldre els seus propis problemes i satisfer les seves pròpies necessitats. El esquerrà és antagonista al concepte de competició perquè, interiorment, se sent com un perdedor.

17. Les formes d'art que apel.len als intel.lectuals del esquerranisme modern tendeixen a enfocar-se en la sordidesa, la derrota i la desesperació o, d'altra banda, prenen un to orgiàstic, renunciant al control racional, com si no hagués esperança d'aconseguir res a través del càlcul racional i tot el que ha quedat fora el submergir-se en la sensació del moment.

18. Els filòsofs esquerrans moderns tendeixen a rebutjar la raó, la ciència, la realitat objectiva i insisteixen que tot és culturalment relatiu. És cert que un pot fer preguntes serioses sobre els fonaments del saber científic i sobretot com el concepte de realitat objectiva pot ser definit. Però és obvi que aquests filòsofs no són simplement lògics de cap fred que sistemàticament analitzen els fonaments del coneixement. Estan profundament embolicats emocionalment en el seu atac a la veritat ia la realitat. Ataquen aquests conceptes per les seves necessitats psicològiques. Per una cosa, el seu atac és una sortida per l'hostilitat, i en ser reeixit, satisfà l'impuls pel poder. Més important, els esquerrans odien la ciència i la racionalitat perquè classifiquen certes creences com a veritables (és a dir, èxit, superior) i altres creences com falses (és a dir, fracàs, inferior). Els sentiments esquerrans d'inferioritat corren tan profundament que no poden tolerar cap classificació d'alguna cosa com reeixit o superior i una altra cosa com fracassada o inferior. Això també subratlla el rebuig de molts de malaltia mental i de la utilitat de les proves d'intel ligència. Són antagonistes de les explicacions genètiques de les habilitats o conductes humanes perquè aquestes explicacions tendeixen a fer aparèixer a algunes persones com a superiors o inferiors a altres. Prefereixen donar a la societat el mèrit o la culpa per una habilitat o manca individual. Així, si una persona és «inferior» no és culpa seva, sinó de la societat, perquè no ha estat educada correctament.

19. El esquerrà no és típicament la classe de persona de la qual els seus sentiments d'inferioritat fan d'ella un fanfarró, un egoista, un valent, un promotor de si mateix, un competidor cruel. Aquesta classe de persona no ha perdut totalment la seva confiança. Té un dèficit en el seu sentit de poder i en el seu valor, però encara es pot concebre tenint la capacitat per ser forta, i els seus esforços per enfortir produeixen seu comportament desagradable. Creiem que TOTS, o gairebé tots, els fanfarrons i els competidors despietats pateixen sentiments d'inferioritat. Però l'esquerrà està massa lluny per això. Els seus sentiments d'inferioritat estan tan arrelats que no pot concebre com un individu fort i valuós. D'aquí el col.lectivisme de l'esquerrà: només pot sentir-se fort com a membre d'una organització gran o un moviment de masses amb el qual identificar-se.

20. Atenció a la tendència masoquista de les tàctiques esquerrans. Protesten tombant davant els vehicles, provoquen intencionadament a la policia o als racistes perquè els maltractin, etc. Aquestes tàctiques sovint poden ser efectives, però molts les fan servir, no com a mitjans per a un fi, sinó perquè PREFEREIXEN tàctiques masoquistes. L'odi per un mateix és la característica esquerrana.

21. Poden pretendre que el seu activisme està motivat per la compassió o per principis morals, i els principis morals juguen un paper per als esquerrans del tipus sobresocializat, però la compassió i els principis morals no poden ser els principals motius pel seu activisme. L'hostilitat és un component massa distingit del comportament esquerrà, de la mateixa manera que l'impuls pel poder. A més, molts dels comportaments esquerrans no estan racionalment calculats per servir de benefici a la gent a qui clamen estar intentant ajudar. Per exemple, si un creu que les accions afirmatives són bones per a la gent negra, té sentit el demanar accions afirmatives en termes hostils o dogmàtics? Òbviament serà més productiu prendre una aproximació diplomàtica i conciliadora que almenys faci concessions verbals i simbòliques a les persones blanques que pensen que les accions afirmatives els discriminen. Però els activistes esquerrans no prendran semblants aproximacions perquè no satisfaran les seves necessitats emocionals. Ajudar a la gent negra no és la seva veritable finalitat. En lloc, els problemes racials serveixen per a ells com una excusa per expressar la seva pròpia hostilitat i frustració per la seva necessitat de poder. Fent això ells realment fan mal a la gent negra, perquè l'actitud hostil dels activistes cap a la majoria blanca tendeix a intensificar l'odi racial.

22. Si la nostra societat no tingués cap problema social, haurien de INVENTAR problemes a fi de proporcionar una excusa per organitzar un enrenou.

23. Emfatitzem que el precedent no pretén ser una descripció exacta de tot el món que pugui considerar-se un esquerrà. És només una indicació tosca d'una tendència general.

Text de l'anarquista Unabomber traduit del castellà amb googletranslate.
FONT

NOTA: Aclareixo que condemno qualsevol actuació de violència i/o terrorisme i que només facilito els textos amb finalitats informatives com ho és la resta d'informació, en cap cas faig cap enlairament del terrorista Unabomber, ja que aquests textos corren lliurement per Internet. No em faig responsable de l'ús que en puguin fer els visitants del blog.

Treballar o fer feina?

El treball és un esforç manual o intel•lectual que generalment implica, encara que no sempre, una contrapartida econòmica o en espècies, independentment que aquest sigui útil o no. Fer feina vol dir que mitjançant el treball obtens un objectiu prefixat i desitjat, que comportarà uns guanys o beneficis.

Durant anys, l’organització del treball ens ha portat a considerar just que tothom qui fa un determinat treball sigui recompensat amb un determinat salari. Fins i tot, els sindicats estatals han defensat que per un lloc de treball equivalent hom cobrés un sou equivalent independentment de la seva vàlua personal i del lloc geogràfic – d’ Andalusia a Catalunya passant per Galícia.

Això ha portat a generar una característica de personal ancorada en el seu lloc de treball, exigint augments de remuneració d’acord amb un IPC harmonitzat per tot l’Estat, però amb unes habilitats ancorades també en un remot passat. Aquest personal, a més, fa un tap a tota promoció de gent més jove, o simplement de gent que s’ha esforçat en adquirir millors habilitats.

Els canvis d’escenari que comporta la nova economia global ens porta a millorar el rendiment del nostre treball. És a dir, treballant igual fer més feina !. D’això se’n diu productivitat. Millor maquinària, millor organització, millor finançament...

Sembla també just pensar que si el personal fa un esforç per posar-se al dia amb noves tecnologies i noves habilitats, que permetin a l’empresa ser més competitiva i guanyar mercat, sembla just que s’incrementi la seva retribució econòmica en proporció a la millora aportada, independentment de  si  vius  en  un  punt  o altre  de  la  geografia  i  de  si  vius enguany o l’anterior.

Aquest canvi de paradigma podríem resumir-lo dient que cal articular els salaris no per treballar, sinó per fer feina. Que aquesta idea tan simple ens l’hagi de venir a explicar l’ Angela Merkel, també fa una mica de ràbia, no?

Autor: Joan Rovira
Font

Emigració o globalització?

El talent jove català busca feina a fora. De fet, uns 45.000 joves catalans, per sota dels 35 anys, viuen a l’estranger. (Dades de l’IDESCAT).  És a dir, un 2 % dels joves catalans viuen fora, i la majoria d’ells tenen estudis superiors cursats a Catalunya. Des de 2005 aquesta dada ha anat evolucionant a l’alça, de fet en cinc anys pràcticament s’ha doblat.

I quan diem que han emigrat, on s’han establert? Doncs mireu, bàsicament  a Àsia, també Amèrica i només en tercer lloc a la resta d’Europa. Àsia és últimament un destí emergent.

Les professions més disposades a emigrar són les mèdiques, la biologia, l’enginyeria, l’arquitectura i la informàtica. Val a dir que aquestes dades no inclouen els estudiants d’Erasmus ja que aquests no s’estableixen fora. Més del 40 % dels joves universitaris estan disposats a emigrar, i el que els empeny és la millora de les condicions laborals. És a dir, qui està disposat a emigrar és aquell que ja té feina i que vol millorar.

Que migri el talent jove en un moment de crisi a casa nostra no és pas necessàriament dolent. És més, diu molt dels nostres joves, que no tots són “Ni Nis”, ni indignats sense futur, ni gent d’actitud “passota”. Són gent que, com s’ha fet sempre, s’enfronten a la vida, prenen compromís i li planten cara.

Que migri la gent jove és fins i tot interessant. El món s’ha fet petit i cal saber-lo acaronar. És molt bo que els joves obrin llur camp de visió, entenguin altres realitats i puguin comparar-les amb les de casa. S’enriquiran culturalment i, de passada , ens enriquiran a tots.

Algú pot dir que no està gens bé que emigrin després de rebre la formació aquí per dur-la enllà. No, en absolut.

En primer lloc constatem que la formació rebuda aquí és prou bona si l’han volgut aprofitar, malgrat no tinguem cap universitat entre les millors 200 del món. Altrament, no és malbaratar una formació, sinó incrementar la inversió en una formació molt més oberta i enriquida amb coneixements globals.

El repte per a tots nosaltres es aconseguir fer d’aquest país una destinació preferent d’aquests joves per posar a la practica els seus coneixements, la seva voluntat emprenedora, perquè el seu objectiu sigui tornar a casa i canviar aquesta terra massa sovint donada a mirar-se el melic.

També a la nostra comarca hi ha molts joves emigrats. Diplomàtics en diferents ambaixades, enginyers en centres de disseny alemanys, professors en universitats escandinaves, directors de cine a Califòrnia, dissenyadors a Londres, esportistes varis jugant arreu, models vivint a cavall del món...

Tots ells, ben propers, ho han aconseguit amb el seu esforç, el seu treball de cada dia, no pas fent fontades al mig de la plaça i queixant-se del que fan els altres.

Autor: Joan Rovira
Font

Avui fa 1300 anys

Aquest any fa 1300 anys que Tàrik ibn Ziyad, general berber, va envair la Península Ibèrica, han estat 1300 anys d'enfrontaments entre dues comunitats, els musulmans varen entrar com invasors i com a tals es varen comportar.

El revisionisme històric ens parla d'una cultura rica, d'una filosofia oberta, d'un gran llarg període de "culturització" peninsular gràcies als invasors musulmans, fent un paral·lelisme és com si volguéssim lloar el colonialisme, car uns invasors, aquest cop del nord, portaren la seva cultura als pobles que estaven àvids per rebre-la.

No ens enganyem, malgrat aquest revisionisme històric que vol lloar el període d'ocupació musulmana de la Península no ens hem d'encegar, va ser una ocupació, una tirania, una superposició d'una cultura invasora enfront d'un substrat romà-cristià-got, varen entrar a sang i a foc i amb aquestes armes s'establiren fins que foren expulsats després d'una llarga Reconquesta, i més tard amb l'expulsió dels moriscos (cinquena columna de musulmans falsament conversos que col·laboraren amb els pirates turcs i tunisians que atacaven les nostres costes als segle XVI) es va iniciar un període de recuperació dels pobles peninsulars.
El parèntesis d'ocupació musulmana no s'ha de veure com un període on les arts i la cultura fruïen pels més petits racons de les nostres contrades, en realitat va ser una època de foscor, on una exigua minoria vivia a cos de rei en palaus regats per mil fonts però on malvivia una gran majoria del poble sotmès a les ràtzies, a la por del perill "moro". En aquest espai de lluita i reconquesta Catalunya va avançar en la seva recuperació tot dignificant els espais reconquerits amb la subtilesa i espiritualitat de  l'art romànic, la Creu va ser arma per guanyar la llibertat i va esdevenir senyera abans que les nostres Quatre Barres omplissin els escuts dels nostres avantpassats.

Catalunya es va forjar en la lluita i aquesta lluita no va tenir aturada, vàrem lluitar contra l'Islam per alliberar la nostra terra, vàrem seguir lluitant contra els pirates barbarescs fins a la gran batalla de Lepant, catalans varen defensar Viena i Budapest enfront el turc i catalans voluntaris a la Gran Guerra foren crucificats als Dardanels al caure en mans dels turcs.

Catalunya i l'Islam fa 1300 anys que estem en guerra, enguany, que commemorem aquella data fatídica de l'any 711, hem de recordar que l'Islam a casa nostra sempre ha estat i serà un element d'enfrontament, d'invasió, d'odi i de lluita. Islam i Catalunya son dues identitats enfrontades, som aigua i foc, si una viu a casa nostra serà per sobre de l'altra. Recordem, fa 1300 anys ens varem envair, ho feren amb el foc i el ferro, ara ho fan amb el ventre de les seves dones i l'estupidesa dels nostres governants. O toquem novament a Sometent per foragitar aquesta nova invasió o sinó ens espera un llarg període de submissió, de lluita, de patiments.

Xavier Andreu

Unitat Nacional Catalana 

Placa commemorativa dels voluntaris catalans que varen defensar Buda (Budapest actualment) l'any 1686 enfront l'invasor turc.

Simpsons i Mao Tse Tung!

Els Mossos i la Urbana busquen carteristes en una gran batuda al Paral·lel de Barcelona

Els agents estan registrant dos locals del poble Sec i identificant persones sospitoses

MARTA CATALÀ

Barcelona | Actualitzada el 15/07/2011 21:12

Actuació dels Mossos d'Esquadra al Paral·lel / ARA

 

Els Mossos d'Esquadra conjuntament amb la Guàrdia Urbana protagonitzen en aquests  una gran batuda al Paral·lel de Barcelona a l'altura del carrer Salvà.
Els agents busquen carteristes i estan identificant a diverses persones, segons han confirmat fonts dels Mossos d'Esquadra a l'Ara. Segons les mateixes fonts, els agents han inspeccionat dos locals del Poble Sec i hores d'ara continuen identificant persones que consideren sospitoses.
Es tracta d'un dispositiu especial format pels dos cossos policials. Al lloc dels fets s'ha desplaçat també agents de la Brigada Mòbil que han acordonat la zona.

Perseguir anticomunistes

“Les víctimes del comunisme no són un grup homogeni, com ho són, per exemple, els jueus massacrats pel nazisme, cosa que dificulta la memòria dels desastres” 

 Polèmica per un article a l'Avenç del mes de novembre, on s'acusa alguns dels millors articulistes del país d'exercir d'anticomunistes furibunds. Els arguments de l'autor de l'article (el senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal) s'articulen a l'entorn d'un llibre recent, el qual, afirma, posa els punt sobre les is del comunisme nostrat, el que va articular-se al voltant del PSUC. El llibre es diu Els anys del PSUC (el publica també l'Avenç i el signen Carme Molinero i Pere Ysàs) i porta per subtítol El partit de l'antifranquisme. És en aquest últim tret (l'antifranquisme) on recolza Vilanova i Vila-Abadal per salvar la memòria del comunisme català, fustigar amb agror els intel·lectuals anticomunistes que a dia d'avui opinen a diversos mitjans de comunicació del país —també feliçment en aquest mateix diari— i deixar clara una cosa: la lluita per la democràcia va ser l'estratègia del PSUC a partir del segon tram del franquisme, a més de constituir-se aquest partit en un dels reductes més actius en la reivindicació nacional catalana.
 A la vista del llibre de Molinero i Ysàs, basat —una mica feixugament— en documentació interna del PSUC, potser podem concloure que sí, que el PSUC va fer algunes coses bé, fins i tot molt bé, però que tanmateix això no és suficient per a dia d'avui continuar militant en les idees comunistes. Ser antifranquista, antifeixista, equival a ser demòcrata? No ben bé. D'aquí que els hereus intel·lectuals o morals dels vells somnis llibertaris comunistes siguin tots antifeixistes, però no antitotalitaris. I per això molts d'ells es fan seva aquesta consigna: “la democràcia liberal és el nom de la tirania d'avui”.

Els articulistes assotats arbitràriament per Vilanova i Vila-Abadal s'han distingit, tots ells, per una posició incontrovertiblement liberal, és a dir, orgullosament antitotalitària, la qual tendeix a confondre's —des d'una mala fe enverinada de deshonestedat intel·lectual— amb allò que es diu neoconservadorisme. És ben cert que potser alguns sovint pequen d'excés i cauen, més enllà del liberalisme, en la idolatria del lliure mercat, però aquest, em sembla, ja és un altre debat.
La clau de volta d'aquesta polèmica passa per adonar-nos que la memòria del nazisme, del feixisme i del franquisme és clara, mentre que la del comunisme no ho és per tot un conjunt de raons. A l'Europa occidental no vam patir els règims conduits pels comunistes (aquí, a casa, mai tingueren el poder); no vam haver de lluitar contra els exterminadors de burgesos, o contra els buròcrates cínics, delators i arribistes, que la literatura russa i txeca ens ha presentat. Tanmateix ho hem d'admetre: on el comunisme va arribar al poder, tot han estat tortures, fam, repressió a la dissidència i assassinats de masses, sense que trobem cap país que trenqui aquesta dinàmica sinistra.

Tot i això, les idees comunistes han quedat bellament salvades per una raó: el comunisme sempre ha fet el contrari del que deia. Tampoc les víctimes del comunisme no són un grup homogeni, com ho són, per exemple, els jueus massacrats pel nazisme, cosa que dificulta la memòria dels desastres.
Una altra diferència que pot explicar per què encara podem trobar comunistes que esgrimeixen amb orgull la seva ideologia —més o menys reciclada a la llum de l'ecosocialisme pacifista— és que el nazisme va ser derrotat militarment i just després es van fer els cèlebres judicis de Nuremberg. Aquests van assentar en la memòria col·lectiva el volum d'aquella ignomínia, mentre no hi ha hagut mai un Nuremberg contra el comunisme (el més semblant a un Nuremberg contra els comunistes es farà a Cambodja contra els líders khmers rojos supervivents; i sembla que encara està en fase d'instrucció).

Pavel Stroilov és un exiliat rus que viu a Londres i que té en el seu poder més de 50.000 documents inèdits sobre la caiguda de l'URSS. També un altre dissident, Vladimir Bukovsky, ha penjat a la xarxa una gran quantitat d'informació sobre el comunisme, sense que ningú li hagi fet gaire cas, tot i que aporta molta llum sobre la fi de la guerra freda. En aquesta documentació –tal com ha estat traduïda en part per la revista nord-americana City Journal— es troben coses curioses. Per exemple, paraules de socialistes espanyols ben actius, com Fernández Ordóñez o Joaquín Almunia, que a finals dels vuitanta treballaven al costat de Gorbatxov per una soviètica i socialista casa comuna europea. Els “companys de viatge” sempre han sabut el que volien; per exemple tancar la boca als memorialistes d'aquell mal.

de Melcior Comes

FONT

Els Mossos detenen una banda de marroquins que feien assalts violents

Tot i que la notícia no ho diu per la prohibició de dir la nacionalitat del delinqüent, fonts fiables del blog fan saber que era una banda organitzada formada per homes d'origen marroquí.

Els Mossos detenen dos homes que feien assalts violents en pisos de Vic

Un moment dels registres i detencions

 

El jutjat ha ordenat l’ingrés a presó d’un d’ells i ha obert un expedient d’expulsió a l’altre.

Els Mossos d’Esquadra han detingut dos joves de 19 i 22 anys que haurien fet diversos assalts violents en domicilis de Vic. La investigació, segons fonts policials, continua oberta i no es descarten més detencions. El jutjat de Vic ha ordenat l’ingrés a presó d’un dels detinguts, Mimon El B., de 19 anys i de nacionalitat espanyola, i ha obert un expedient d’expulsió del país a Hassan El F., de 22 anys i originari del Marroc. Els Mossos també han identificat i estan cercant una tercera persona que compraria els objectes que el grup d’assaltants robava dels pisos per posteriorment vendre’ls.

La investigació va iniciar-se després d’un robatori “especialment violent” el passat 13 de maig (vegeu EL 9 NOU del 2011). En aquella ocasió, els lladres van fer l’assalt aprofitant que la dona de 74 anys s’havia quedat sola a casa quan l’home era a buscar el diari. Van amenaçar-la amb una pistola (probablement de plàstic) i van emmordassar-la i lligar-la. Els lladres es van emportar 5.000 euros en metàl·lic.

Les particularitats del cas va moure els Mossos a estirar el fil de la investigació. Els agents van comprovar com el matrimoni assaltat gestionava el lloguer de diferents immobles de Vic. Aquest fet, vinculat amb altres casos, va permetre constatar que la banda seleccionava els objectius i disposava de molta informació de les víctimes. Al final, les investigacions van determinar que un dels assaltants era un llogater d’un dels pisos del matrimoni. Un altre dels assalts que se’ls imputa és en un pis on resideixen dues dones que viuen a poca distància de l’habitatge d’un dels detinguts.
Els autors dels assalts amagaven la seva identitat amb passamuntanyes i portaven guants per tal que el seu reconeixement fos més difícil, especialment pel fet d’actuar amb persones del seu entorn proper. Durant les actuacions sempre es mantenien en silenci perquè no els reconeguessin la veu. En les entrades que es van realitzar als domicilis dels detinguts se’ls van trobar diverses joies (entre elles rellotges d’or), marihuana, estris per al pesatge de substàncies estupefaents o esprais de defensa que es podrien haver utilitzat en alguns dels assalts.

L'amagatall dels carteristes

Exhibeixen feixos de bitllets als bars i ja estan acostumats a les identificacions policials

Els lladres habituals del metro es reuneixen cada dia entre el carrer de Salvà i la plaça d'El Molino

Al final de la seva jornada laboral, bona part dels carteristes del metro de Barcelona es dirigeixen a la plaça d'El Molino, a l'avinguda del Paral·lel. Allà es reuneixen, a passar la tarda, a revisar els seus missatges de mòbil, a asseure's als bancs i a les voreres. No és cap secret per a ningú a la zona: ni per als comerciants, ni per als veïns ni tampoc per a la policia, que constantment coordina accions per identificar el grup de persones, generalment gitanos romanesos, que deambulen per aquesta zona.

El 28 de juny passat, un grup de carteristes eren sorpresos per una parella d'agents secrets dels Mosssos mentre robaven a un turista anglès a l'estació de Diagonal. La setmana passada, el mateix grup va ser detingut i un cop alliberat, una hora i mitja després, intentava tornar a delinquir, tal com va publicar aquest diari. Dilluns passat, un dels membres de la banda passejava pel Paral·lel. No buscava carteres. Anava abraçat a la seva nòvia. Minuts després un altre carterista (a la foto) que va aixafar la mà d'un vigilant de seguretat a l'estació de Jaume I la setmana passada entrava en un locutori del carrer, fumava un cigarret a l'entrada mentre esperava la seva companya de feina. Minuts després, s'asseien a la plaça. Dilluns era el seu dia de descans.

EL TRIANGLE MOLEST /
Els veïns del carrer de Salvà denuncien de forma reiterada les constants reunions dels grups de carteristes davant dels seus comerços favorits: un locutori, un bar i un colmado. «És el triangle dels carteristes», diu un veí. Allà compren begudes, es reuneixen, van i vénen i organitzen àpats al mig del carrer, gairebé sempre deixant un rastre d'escombraries sense recollir, segons els veïns. «Les dones sempre van amb els bitllets entre els pits. A vegades en reparteixen», assegura l'Antonia. «Jo he vist com es reparteixen el que roben al metro. Al mig del carrer. A vegades porten dòlars», afegeix el Luis, un altre resident del barri.
Alguns veïns han prestat les seves finestres i balcons perquè els Mossos d'Esquadra gravin vídeos del moviment del carrer. Les accions policials han inclòs la revisió dels locals freqüentats pels carteristes, però la policia no ha trobat mai cap motiu de pes per tancar els establiments. Dilluns passat, la Guàrdia Urbana identificava un home al carrer de Salvà i se l'emportava al cotxe patrulla. Pocs minuts més tard, els Mossos identificaven els clients del bar Riera Alta.
Els comerços regentats per espanyols es neguen a servir-los. Asseguren que ocasionen molèsties i que, davant alguna distracció, els carteristes també poden robar als clients de les taules veïnes. «Només els dono les coses si són per emportar-se. No els vull asseguts a la taula. Ja ho saben i no hi insisteixen», afirma l'encarregada d'un bar de la plaça d'El Molino. Els veïns asseguren que els caps de la banda viuen en un pis del carrer de Salvà on van els carteristes per repartir-se el botí.

FONT

El PSC i Hammas

Anna Balletbò i el cinisme que no cessa

"Infatigable com és, la Balletbò gestiona ara aquest hotel de luxe. No cal dir que li seria impossible fer-ho sense tenir estretes vinculacions amb el règim fonamentalista de Hamàs"

Jaume Clotet

Ja ho diuen, que la matèria ni és crea ni es destrueix: només es transforma. I de quina manera. Mentre la Casita Blanca de Barcelona queia enderrocada per les piques a l’avinguda de Vallcarca, un hotelàs de cinc estrelles del mateix color obria les portes a la ciutat de Gaza. Enmig del desastre humanitari i polític d’aquest territori palestí algú ha tingut la santa pensada d’obrir-hi un hotel de luxe. No és un hotel qualsevol; lamento informar que els turistes no hi tenen entrada, com tampoc no en tenen els habitants de Gaza. Només faltaria, què s’han cregut! Segons sembla, només allotjarà delegacions polítiques i cooperants internacionals, així com els alts jerarques del règim de Hamàs.

Aquest hotel, la primera notícia del qual vaig veure al web dels Hasbarats (no es perdin el vídeo, creguin-me), ha estat aixecat per un grup d’empresaris palestins, tot i que la gestió ha estat subcontractada al grup espanyol ArcMed. I qui apareix al vídeo en qualitat de presidenta d’aquesta empresa? Anna Balletbò, militant socialista i diputada durant sis legislatures consecutives, consellera de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), presidenta de la Fundació Olof Palme (entitat que va rebre diners de Fèlix Millet) i promotora del lliurament de la Medalla d’Or de Barcelona, precisament, per a Fèlix Millet. Tota aquesta munió de serveis a la pàtria van fer que el 2006 rebés la Creu de Sant Jordi. Sensacional. Molts periodistes també la recorden pel sarau que va muntar durant una entrevista amb Jordi Basté a RAC-1.

Infatigable com és, la Balletbò gestiona ara aquest hotel de luxe. No cal dir que li seria impossible fer-ho sense tenir estretes vinculacions amb el règim fonamentalista de Hamàs, un grup terrorista així qualificat per la Unió Europea (UE). Però com que no són de dretes, cap problema. De fet, aquest negoci té tots els elements per ser objecte d’un reconeixement públic a la propera edició de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC): és un projecte que ella barnissa de cooperació, es fa a Palestina i ella té el carnet del PSC. Sembla la combinació guanyadora del Trio d’avui de Loteria de Catalunya.

A la piscina de l’hotel, com mana la llei a Gaza, no s’hi podran banyar les dones, una circumstància que algú tan progressista com la Balletbò troba d’allò més normal i que la periodista de TVE Rosa Molló (que va ser professora meva) dissimula tot dient que és “surreal”. Surreal? A mi em sembla que és una discriminació ben real. Per cert, el nom de l’hotel és Al Mashtal, casualment el mateix nom que té el principal centre de detenció, tortures i execucions del govern de Hamàs. Espero que cap client s’equivoqui de lloc: en comptes de rebre un aperitiu de benvinguda li podrien posar uns electrodes als testicles i encendre’n l’interruptor.

Altres entrades relacionades entre el PSC i Hammas:

Saül Gordillo i el terrorisme palestí

Socialistes i islamistes radicals units a Cunit

Un dels detinguts per finançar Alqaeda és un càrrec del PSC 

PRUNE, el nou partit musulmà i espanyol