La plaça Catalunya ja és lliure

La factura de l'acampada: 240.000 euros i 75 tones de brossa 

L'Ajuntament de Barcelona xifra els danys provocats pels 'indignats' a la plaça de Catalunya. Caldrà reconstruir el terra i les zones enjardinades. El pressupost no inclou les estàtues malmeses. 650 policies i 140 operaris de la neteja han participat en l'operació

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L'Ajuntament de Barcelona ha valorat, aquest matí, en 240.000 euros els desperfectes ocasionats per l'acampada que es va instal·lar a la plaça Catalunya el 16 de maig. La portaveu en funcions del govern local, Assumpta Escarp, ha explicat que s'haurà de reconstruir part del terra de la plaça i algunes de les zones enjardinades, així com netejar a fons tota la plaça per restablir la imatge habitual de l'indret després que aquesta matinada s'hagin desallotjat els últims 150 resistents del moviment. Escarp ha matisat que en aquest càlcul no s'hi ha pogut incloure encara el valor de les estàtues que s'han malmès, atès que els responsables de l'àrea de Patrimoni encara estan valorant els desperfectes. La factura final, doncs, serà més elevada.

Les xifres dels Mossos
D'altra banda, el director dels Mossos, Manel Prat, ha confirmat que s'han fet 163 identificacions, que són de persones de 19 nacionalitats diferents; 56 dels detinguts tenien antecedents. També ha dit que es van recollir 75 tones de brossa, i que 140 operaris de la neteja van intervenir en la operació, amb 29 camions i 5 camions compactadors.
El dispositiu va començar a les 2 de la matinada i va acabar a les 5:15 hores.

56 dels desallotjats de la plaça de Catalunya tenen antecedents policials

El director dels Mossos desmarca els últims acampats del moviment del 15-M i diu que tenen un "perfil de marginalitat". Ha definit l'operació de la nit com a "neta i dimensionada" 

El director general dels Mossos d'Esquadra, Manel Prat, ha qualificat aquest matí els últims acampats que quedaven a la plaça de Catalunya, i que n'han estat desallotjats aquesta matinada, de "desvinculats del moviment del 15-M i persones amb un perfil de marginalitat". Segons ell, aquestes persones van des de sensesostre fins a persones amb problemes psíquics. De les 163 persones identificades, 56 tenen antecedents. Els 163 identificats són de 19 nacionalitats diferents.
Prat ha definit en roda de premsa la operació d'aquesta nit com a "neta i dimensionada" i ha explicat que, tot i que sabien que els acampats eren pocs, no sabien fins a quin punt podien reaccionar de forma violenta.
El cap dels Mossos també ha dit que es van recollir 75 tones de brossa, i que 140 operaris de la neteja van intervenir en la operació, amb 29 camions i 5 camions compactadors.
El dispositiu va començar a les 2 de la matinada i va acabar a les 5.15 hores. Segons Prat, estava preparat des de la setmana passada. El director dels Mossos també ha dit que l'Ajuntament va intentar mantenir el diàleg amb els acampats, però que ahir al migdia ja es va veure que no volien col·laborar.

Els quatre líders vius dels khmers rojos rebutgen les acusacions de genocidi...

Phnom Penh

Comença el judici contra els líders del khmers rojos a Cambodja

Actualitzat a les 09:29 h   27/06/2011

-

Jornada històrica per a la justícia internacional. A Cambodja ja ha començat el judici contra els quatre líders dels khmers rojos que encara són vius. Es tracta de tres homes i una dona que van formar part de la cúpula encapçalada pel sanguinari líder khmer Pol Pot. Se'ls acusa, entre altres càrrecs, de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat. Entre el 1975 i el 1979, el règim de Pol Pot va matar prop de dos milions de persones.

Els quatre dirigents dels khmers rojos que encara viuen han començat a ser jutjats pels crims comesos per l'organització maoista de Pol Pot fa més de tres dècades a Cambodja.

La cúpula encapçalada pel líder dels khmers rojos, que van causar la mort de prop de dos milions de persones, s'enfronta a les acusacions de crims contra la humanitat, crims de guerra, homicidi i genocidi. 
Envellits i abandonats per les hosts de guerrillers a les quals van ordenar polvoritzar el país, els quatre líders dels khmers rojos han rebutjat les acusacions que se'ls imputen.

El judici durarà quatre dies, i hi assisteixen també com a públic víctimes de tortures del règim i familiars. Entre 1975 i 1979, el règim khmer va matar més d'un milió i mig de persones, una quarta part de la població, als anomenats "camps de la mort".

El líder del moviment, Pol Pot, va morir fa 14 anys. Aquest és el segon judici que se celebra al Tribunal Extraordinari de Cambodja, finançat per les Nacions Unides. A l'anterior es va condemnar a 35 anys el responsable de la mortal presó S-21.

Les restes de l'Ajuntament sociata...

Al número 102 de La Rambla hi han estat fent obres de rehabilitació de la façana. Un cop retirades les bastides, ens hem trobat amb aquesta desagradable soerpresa: una establiment de tota la vida on venien bastons i paraigües ha estat adquirit per uns paquistanesos i han obert una barreja cutre entre súper i botiga de souvenirs de dues plantes... És aquest el model d'establiment que ha de permetre l'Ajuntament a Ciutat Vella?... No haviem quedat que aturariem aquests establiments cutres?...

Podeu trobar més casos semblant sobre el caos barceloní al facebook Estimem Barcelona

L'egipci Aiman al-Zawahiri escollit nou líder d'Al Qaeda

Article del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya

Una web depenent del comandament d'Al Qaeda ha anunciat el relleu al davant de l'organització terrorista

Segons aquesta, " el Xeic Dr. Ayman al-Zawahiri, que Déu el guiï, ha assumit la responsabilitat com a Emir del grup", i s'ha compromès a continuar la jihad "fins que tots els exèrcits invasors abandonin la terra de l'Islam". En aquesta mateixa pàgina ja havíem analitzat aquesta possibilitat, i també vam posar de manifest els enfrontaments que el nomenament de Zawahiri pot causar en l'interior d'Al Qaeda, especialment entre el grup dels "saudites" i el dels "egipcis", que històricament s'havien enfrontat per tenir major ascendent sobre Bin Laden, però que ara ho poden estar fent per la direcció efectiva del grup. En tot cas, Zawahiri és un "intel•lectual" sense experiència operativa, fet que determinarà en el futur proper la seva influència real en l'organització.

Per a una major informació sobre el personatge, oferim un detall biogràfic de Zawahiri, extret de l'obra, encara inèdita, de l'analista del CEEC, Guifré-Jofre Montoto, "Guia del Jihadisme internacional":

"Aiman al-Zawahiri: egipci, metge de professió. Va militar en els Germans Musulmans i va participar en l'assassinat de Sadat. Salvatgement torturat, va conduir a la detenció d'un dels caps militars de l'operació, Essam al-Qamari. Durant el judici va ser el líder dels més de 300 acusats, i va denunciar tant les tortures com la seva condició de musulmans lluitadors que no es rendirien. Va passar tres anys a la presó. En acabar la condemna va marxar a Aràbia Saudita per a la peregrinació obligatòria (hajj) i s'hi va quedar un any practicant la medicina. D'allà va anar a Pakistan, on havia treballat per a la Mitja Lluna kuwaitiana, organització per a la que es va posar a treballar de nou. Va entrar en contacte amb Bin Laden mentre es feia amb el poder absolut sobre al-Jihad. Interessat per la presa de poder dels integristes a Iran, va viatjar a aquest país per a preparar un cop d'estat a Egipte, pel que el govern d'Iran li va lliurar 2 milions de dòlars. El 1993 va viatjar als Estats Units per a fer una gira de recaptació de fons. Durant els anys noranta viu a Sudan, viatja per les antigues repúbliques soviètiques i visita Bòsnia, mentre segueix dirigint des de l'ombra i la llunyania, al-Jihad. Se'l relaciona amb els atemptats contra ministres del govern egipci i contra turistes, entre ells els atemptats de Luxor, en que van ser assassinats 58 turistes i quatre egipcis. El febrer de 1998 signa, juntament amb Bin Laden, la "Declaració de Guerra Santa contra els Croats i els Jueus", elaborada pel "Front Islàmic Mundial contra els jueus i els croats", de la que es creu que n'és l'autor material. Ocupa la posició de número 2 d'Al Qaeda, i se'l relaciona amb tots els atemptats duts a terme per aquesta organització. És autor de diverses obres jihadistes. Actualment segueix en la clandestinitat, possiblement en alguna zona de muntanya entre Afganistan i Pakistan."

Periodistes de TV3, agredits per alguns indignats

00:15 h  17/06/2011

Un dels punts més calents ha estat l'accés al Parlament per la cantonada entre els carrers Pujades i Wellington, per on han entrat bona part dels diputats. El periodista de TV3, Roger Rovira, ha explicat que alguns indignats l'han agredit, amb puntades de peu i cops, i que han tirat la càmera a terra. Mentre ho explicava, alguns dels revoltats han mostrat els cops que haurien rebut dels agents de la policia i acusaven els mitjans de no dir la veritat.

Clíca aquí per veure el vídeo

Aquestes imatges recorden molt a la de països com Corea del nord o Venezuela on en nom de la llibertat del poble es censura certa informació i es torturen periodistes.

Aixecar el campament

Article de letras libres escrit per Daniel Gascón i traduit amb Google Translate.

El moviment del 15-M ha tingut una mica de campament on s'assajava la política, com un encreuament a Twitter entre maig del 68, una granja-escola i El senyor de les mosques. S'han reunit, han fet assemblees, han fet cursos de assemblearisme i tallers de tota mena. No vull subestimar la importància política del moviment. Si es perllonga una mica més, potser tinguem la generació més ben preparada en el maneig del diàbolo de la història d'Espanya. 

Imatge de Plaça Catalunya

En les últimes setmanes, els habituals grups alternatius s'han apoderat del moviment, però, durant uns dies, les protestes van ser heterogènies i concentrar l'interès informatiu en una campanya que era simultàniament un avançament de les pròximes eleccions generals i la repetició del que portem sentint cada dia des de fa mesos. La premsa estrangera els va concedir pàgines. En una càmera de ressonàncies on el que més ressò produeix és l'estupidesa, la premsa estrangera va reproduir el que deia l'espanyola i la premsa espanyola va repetir el que deia l'estrangera. Es van establir comparacions amb les revolucions àrabs que constituïen un doble insult: contra milions de persones que han patit i pateixen una opressió terrible i contra una democràcia que protegeix els drets dels seus ciutadans. 

El moviment té coses bones: és nominalment democràtic i no violent. La participació política és positiva, i hi ha raons per la preocupació i l'enuig. L'atur juvenil a Espanya arriba al 45%. Els partits polítics semblen embarcats en una campanya permanent i de vegades fa la sensació que el que passa només els interessa quan serveix per atacar al seu contrincant. Hi ha hagut escandalosos casos de corrupció (posteriorment avalats per les urnes a la Comunitat Valenciana i castigats a Andalusia). La societat civil ha cedit massa espai als partits, en molts camps sembla que els ciutadans hem decidit que no es pot fer res sense les institucions. M'agradaria que canviés la llei electoral i que hi hagués més transparències. Però des del principi ha hagut alguna cosa inquietant en el 15-M. L'eslògan inicial era Democràcia Reial Ja, que sembla insinuar que no vivim en democràcia, que es designin com a "poble" és una arrogación intolerable i profundament antidemocràtica, i les manifestacions davant del Congrés o les Corts valencianes tenen un tuf gairebé colpista. Les solucions a l'atur eren un disbarat populista, com a bona part de les seves anàlisis i propostes econòmiques. Els lemes ("Si no ens deixeu somiar no us deixarem dormir") eren babaus fins i tot per a un esdeveniment d'aquestes característiques. De vegades a Espanya els partits majoritaris es comporten com en un sistema bipartidista, però parlar de bipartidisme al nostre país sembla exagerat. En el Congrés estan representats deu partits polítics (onze, si separem Esquerra Unida i Iniciativa Per Catalunya Verts). I, en tot cas, aquest bipartidisme és superior en els mitjans-per imposicions com en l'última campanya, però també per certa voluntat dels periodistes-que en la societat i en la vida política. A més que, com s'ha dit en aquest bloc, la classe política no existeix en democràcia, no estic segur que els polítics espanyols siguin molt pitjors que els escriptors, traductors o taxistes espanyols. 

Feia la sensació que al principi els indignats eren un grup de gent enfadada, sense gaire ideari polític més enllà de cert desencant i una mica d'eufòria revolucionària, i que havien reescalfat adànicament uns quants tòpics bastant vells de l'extrema esquerra (al final aquesta extrema esquerra s'ha apoderat del moviment). La defensa de la banca pública o de la democràcia directa xoca amb tota l'experiència històrica-fins i tot amb l'experiència dins del propi moviment-i és aproximadament tan progressista com reivindicar l'oligarquia espartana. Les manifestacions han estat curiosament faltes de referències a la llibertat i plenes de peticions de major intervenció estatal. És a dir: els polítics són corruptes i l'administració ineficient, la solució és donar-los més poder i més diners. La contradicció és tan cridanera que un podria distreure i no fixar-se que tampoc aclarien com s'havia de pagar això. Aquest detall no té molta importància, potser perquè pensen que fer comptes és de dretes o perquè la realitat és menys important que les bones intencions. Així és també com se'ls ha jutjat moltes vegades: no cal ser durs amb ells, perquè volen un món millor. Aquesta actitud és característica de certa esquerra, convençuda que totes les generacions tenen dret a una experiència revolucionària. Alguns deien que no calia estudiar atentament les seves propostes, sinó observar l'acte simbòlicament, com una manifestació d'afartament o fins i tot una espècie d'advertència sinistra de la capacitat de mobilització davant futurs retallades. És una pena que la fantasia revolucionària nostàlgica no aporti solucions per als problemes econòmics o per al manteniment de l'Estat de benestar, i és un error haver aclamat un grup autoelegido i desproveït de tota representativitat que usurpa nostres espais públics i deslegitima una democràcia imperfecta que és el millor règim de la història d'Espanya.

La policia alerta d'un possible atemptat a Barcelona

Notícia de l'e-notícies 

 

 

La capital catalana té la major concentració d'agents secrets des de la Segona Guerra Mundial

Un estudi del Sindicat de Policia de Catalunya alerta de la presència de tres grups terroristes d'ideologia comuna i diferent origen amb cèl lules assentades en territori català, segons informa La Vanguardia.

Són l'algerià-marroquí Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI) i els pakistanesos Lashkar-e-Taiba o Exèrcit dels Purs i Jaish i Mohamed (Exèrcit de Mahoma). El document policial confirma el camuflatge d'extremistes entre la ciutadania musulmana que habita a Catalunya, així com d'un "terrorisme violent" i no descarta la possibilitat d'un atemptat.

També es destaca que Barcelona és avui epicentre de la major concentració d'agents secrets des de la Segona Guerra Mundial, que tenen la missió de detectar i neutralitzar cèl.lules extremistes. Segons l'informe policial, una part substancial d'aquesta vigilància secreta se l'emporten els sospitosos de pertànyer als grups pakistanesos catalogats d'altíssima perillositat.

Igualment s'informa que les col.lectes ja no solen fer-se en les mesquites com anteriorment passava. Coneixedors de que estan sent observats amb lupa, diu l'informe, han modificat el modus operandi i extremen les mesures de seguretat.

Amb Franco erem més feliços

Article de Pilar Rahola a La Vanguardia

Cliqueu la imatge per llegir la història d'aquest escut

La primera al front. Benvolgut senyor Sandro Rosell, en quin moment va passar vostè de representar l'acord comercial del seu club amb una fundació, a ser el propagandista d'una teocràcia? El pregunto perquè hi ha moltes maneres de justificar la contaminació d'una samarreta esportiva amb el logotip d'una dictadura, però l'últim és a dir que en aquesta dictadura es viu fantàsticament. La frase que vostè va deixar anar al Àgora, "jo no sé si Qatar és una dictadura, jo sé que els seus ciutadans són molt feliços", només pot justificar-se si es tracta d'un atac d'inconsciència. Perquè ni la ignorància ho justifica. ¿O és de rebut que el president del Barça asseguri no saber si l'acord comercial que signa ho fa amb una dictadura o amb Bambi? Però a més, ignorància o inconsciència, la veritat és que sobretot denota una gran desmemòria. O no li sona la frase "jo no sé si Franco era una dictadura però en temps de Franco es vivia molt bé"? És cert. N'hi ha que en les dictadures viuen molt bé, encantats de dominar els fangars foscos on fan el que els dóna la gana, emparats per la impunitat. Els abusos en democràcia són possibles, però il.legals. Els abusos en dictadura formen part de l'ADN del sistema. I li recordo una cosa sensible, senyor Rosell: el club que representa tenir un president assassinat pels franquistes i es va significar per ser un focus de resistència contra la dictadura. O tampoc té coneixement d'això?

 De manera, senyor Rosell, que si vostè no sap si Qatar és o no una dictadura, em sembla un irresponsable. Si ho sap i ho nega, em sembla un propagandista. I si ni ho sap ni vol saber-ho, em sembla un insensible. Però en qualsevol cas, trobo terrible que no li importi i ens asseguri que es viu molt feliç. En els hotels de superluxe per als occidentals que van a busquen diners, sens dubte regna la felicitat. Però són feliços els milers de treballadors estrangers que no tenen cap dret?, Els homosexuals que han de amagar-se com rates per no ser perseguits?, Les dones que volen viure en un sistema que ens les segregui ni les degradi? Ja no li parlo de les barbaritats que diu Yusuf al Qaradaui, font d'inspiració de l'emirat, li parlo de realitats demolidors. Però què importen, veritat! Em sentia trist per l'acord que lliga el Barça a una dictadura. Però ara estic terroritzada, perquè vostè no està resignat amb l'acord, vostè està encantat!

 Una altra pregunta per finalitzar: és cert que la Fundació Qatar ha demanat explicacions perquè Piqué ha visitat el mur de les lamentacions en un viatge turístic? Perquè si ho fos, s'encendrien totes les alertes. Ja no es tractaria d'haver venut la samarreta del Barça. Vostès haurien venut la seva llibertat! És clar que per aquí es comença: primer es ven una samarreta, i després es ven l'ànima. Pur Goethe.

LLuites molt selectives

Article de FERRAN SÁEZ MATEU a l'Ara:

.........A la plaça que han ocupat aquestes persones es diuen coses del tipus "Amb els pressupostos militars es podrien fer quiròfans" i altres tòpics en la mateixa línia. Ara: algú ha vist la convocatòria "Aturem la caserna del Bruc", per exemple? Jo tampoc. També es parla dels problemes derivats de no poder pagar la hipoteca; però ¿algú ha plantejat un "Aturem els jutjats", que és on es redacten les ordres de desnonament? Massa risc, no? O algú ha vist la d'"Aturem la Subdelegació del govern"? Jo tampoc. O, tant hi fa, "Aturem la multinacional X", o "Aturem la monarquia", o "Aturem el Tribunal Constitucional". ¿Les ha vist algú, aquestes crides -i dotzenes de possibles crides semblants-? Jo tampoc. Sembla, doncs, que estem contra tot, però d'una manera molt i molt selectiva. De fet, sembla que estem especialment indignats contra coses ben concretes: el Parlament de Catalunya, el dret a l'autodeterminació, els Mossos d'Esquadra, l'ús públic del català (" así nos entenderemos todos los compañeros ") o la mateixa estàtua de Macià. Segurament és fruit de la casualitat. I també deu ser purament casual que una de les poques propostes concretes i factibles sigui una reforma de la llei electoral que multiplicaria per 10 els diputats tant d'IU com d'UPyD i deixaria gairebé sense representació al Parlament de Madrid els partits nacionalistes catalans i bascos.....

Per llegir l'article sencer heu de registrar-vos gratuïtament a l'Ara Prèmium.

Manifestació 19 de juliol

Mori el capitalisme!

Artícle a La Vanguardia de Pilar Rahola:

Manifestació dels indignats

La diferència més nítida entre una manifestació de la Conferència Episcopal i la dels indignats, és que els primers són un col.lectiu homogeni que sap el que demana. És a dir, si el lema de la pancarta és "no a l'avortament" tots els manifestants estan d'acord. A la manifestació de diumenge, en canvi, el verb que els uneix concilia passions, però no és una idea política definida. És a dir, si els milers de persones que tenen motius per considerar indignats amb la situació i surten a manifestar-haguessin de decidir un lema polític i no un sentimental, difícilment es posarien d'acord. Primer, perquè els motius de la indignació poden ser enormement diversos i segon perquè les solucions poden diferir unes de les altres centenars de pobles. Posem exemples, tots els milers que van sortir a manifestar el diumenge estan d'acord amb carregar-se el sistema econòmic? És a dir, les propostes que sorgeixen de les assemblees i que decoren les pancartes més vistoses del moviment i les idees surten dels pamflets més vells del vell comunisme ¿serien aplaudides per la majoria? ¿Estarien tots d'acord en dir "baix el capital" o "avall els bancs" o "fora la classe política"? Estarien d'acord en no denunciar els violents perquè "no creiem en la policia", tal com va dir un portaveu del moviment a Jordi Basté, en l'entrevista sobre els fets del Parlament? Potser aquest és l'èxit dels convocants, que no ensenyen massa el que pensen, perquè si ho fessin es quedarien molt sols. I quan ho fan, de vegades donen por. 

 Per exemple, no hi va haver cap adult a prop que els digués que la inefable frase de "el carrer és la nostra" que encapçalava la manifestació és un vell lema de Manuel Fraga en les seves èpoques de ministre franquista? 

 Albert Sáez deia en la presentació del llibre d'Ernest Benach que vam ser capaços d'estimar la democràcia educats en la dictadura i ara sembla que som incapaços d'estimar-educats en democràcia. Sigui com sigui, és un drama el menyspreu cap a l'Estat de dret que mostren la majoria de les idees que treuen la poteta més enllà dels tuits. És clar que si el llibre de capçalera dels líders del moviment és un pamflet abominable que no té cap proposta, que suma ximpleries i que només es mou pel camí relliscosa de les consignes, tot està més clar. 

"Mori el capitalisme", deien els vells revolucionaris inflats d'utopia. Després va arribar Stalin. "Mori el capitalisme", deia el Maig del 68. I va arrasar De Gaulle un mes després. "Mori el capitalisme", diuen ara, i el PP gaudeix de les seves millors expectatives. D'altra banda, si ens carreguem el sistema econòmic, com garantim l'Estat social? I aquest és el drama, que els indignats semblen saber totes les respostes i encara no s'han fet ni aquesta simple pregunta que les concilia totes.

Hugo Chávez "Eeeeeeeeeexpropiese!!!!"

Una mica més i expropia el seu pare

Hugo Chavez - Exprópiese


Altres entrades sobre Hugo Chavez:
http://proucomunisme.blogspot.com/2009/08/hugo-chavez-tanca-33-emissores-de-radio.html
http://proucomunisme.blogspot.com/2009/01/hugo-chvez-el-president-de-veneuela.html
http://proucomunisme.blogspot.com/2009/10/hugo-chavez-persegueix-al-golf-per.html
http://proucomunisme.blogspot.com/2009/03/guerra-santa-lamerica-llatina.html
http://proucomunisme.blogspot.com/2009/04/pilar-rahola-alerta-de-penetracio-del.html

Bentornats al barraquisme

Article de Marcel A.G. a la web d'Unitat Nacional Catalana

 Aquests dies estem assistint a una tragicomèdia mediàtica amb tot l’afer que envolta la ocupació il·legal d’un espai públic. El que va començar sent una expressió de descontentament amb la política de partits ha esdevingut un circ dels horrors en mans d’anti sistema, rastafaris i paràsits capil·lars.

Aquesta gentola que sota el nom de democràcia real es creuen legitimats per prohibir l’entrada al Parlament dels Diputats electes, aquesta gent que proposa virar a l’esquerra dies després de veure com aquesta s’estavella a la Generalitat i als Ajuntaments seguint la línia de decadència que soterra el socialisme a tota l’Europa. Són precisament ells els que haurien d’aprendre a respectar la voluntat del poble expressada pels mitjans democràtics en comptes de voler exercir des d’una irrisòria minoria una coacció sobre la opinió majoritària representada per les nostres institucions.

No parlo pas de docilitat ni de conformisme, sinó de protesta des del respecte, des de la legalitat i des del sentit comú. No s’hi val en una democràcia de saltar-se els procediments establerts, doncs ja existeixen els mecanismes propis per a canviar-los si a la majoria li escau. No s’hi val d’exercir la violència a l’ensems que es ploriqueja quan en són ells els perjudicats ni molt menys quan cínicament es demana protecció contra eventuals agressions quan hi ha aglomeracions properes com per exemple la celebració del Barça.

Aquests mateixos, els de sempre, que es dediquen a passejar esparracats i bruts al só de tambors, mentre algun gos desnodrit (i en alguns casos més net que el propietari) va pixant entre el tocaflautes que dorm i el rasta que cuina són els que han de decidir sobre la voluntat de la majoria? Per què aquesta impunitat? Es consentiria la mateixa situació per part d’un grup d’independentistes? Ells són l’excepció que confirma la regla o la resta de la població també té dret a ocupar els espais públics? És bo saber que a ple segle XXI tenim permís per tornar a la Barcelona del barraquisme. Ja que han tingut la brillant idea de proposar canviar el nom de Plaça de Catalunya per Plaça dels indignats, jo proposo que fem un petit homenatge i la rebategem com a Plaça del nou Somorrostro. Podríem fer-la un espai temàtic on la gent pogués contemplar imatges antigues de barraques amb una breu explicació del perquè persones amb tendes d’acampada de marca retorna amb més brutícia i menys dignitat i molta galta a aquell estil de vida.

Curiosament, aquests que proposen més política social i menys retallades, que critiquen el capitalisme en nom de la seva justícia social, estan lucrant-se muntant la botigueta ambulant lliure d’impostos. Molt solidaris però no pas amb llurs diners! No tenen problemes en gastar llum i aigua pagada entre tots, però caram! Els seus beneficis només per a ells, sí senyor, tot un exemple de coherència. Queda claríssima la seva postura quan després de banyar-se en una font pública compren la cerveseta a algun pakistanès per acompanyar l’entrepà de mortadel·la que han comprat al simpàtic punky que ha muntat la paradeta sobre uns cartrons trets d’algun contenidor i la tauleta de càmping que els seus pares li han deixat orgullosos de tenir un fill emprenedor i nostàlgics de quan l’empraven per fer pastissets de maria al Woodstock.

No sé quin concepte tenen per democràcia, i segurament sigui més per analfabetisme que per motiu altri quan dues mil persones impedeixen l’entrada al màxim òrgan democràtic a la gent votada per més de tres milions de catalans. Tampoc comprenc la seva impunitat. Impunitat per agredir, impunitat per ocupar, impunitat per desacatar a l’autoritat, per fer el vàndal, per tapar el monument a Macià i en definitiva per estar fent el brut en una mena de “macrobotellon” entre cerveses, orins i provablement algunes gallines ja que han convertit la Plaça de Catalunya (rebatejada amb el nom de diverses teocràcies islàmiques) en el seu “cortijo”.

I així van fent, des de ja fa massa setmanes, l’un tocant la flauta, l’altre dormint la mona a ple migdia i preguntant-se el perquè no troben feina.

Aquesta manifestació bàrbara i anti higiènica d’africanisme hispànic, creat a imatge i semblança del de Madrid, la seva capital, es solidaritza amb totes les causes del planeta però es nega a tocar la sacrosanta “unidad de España” no costa gaire de veure a qui li interessa i a qui beneficia, com també és prou evident quines són llurs motivacions.

S’hauria de procedir a la immediata desocupació, neteja i desinfecció d’aquesta plaça, amb la contundència que sigui menester, doncs per alguna cosa dipositem el nostre vot perquè entre d’altres coses una Conselleria d’interior dirigeixi als cossos d’ordre, únics i legítims dipositaris de l’ús legal de la força en qualsevol Estat de dret, així com condemnes exemplars per a tots aquells que participéssin en el “Pronunciamiento” al Parlament.

No hem lluitat tant i tant per recuperar les nostres institucions perquè ara siguin sabotejades per emuladors del General Pavia que a falta de poder entrar a les Corts espanyoles dalt d’un cavall amb un sabre a la mà pretenen ocupar el Parlament català acompanyats per un gos pataner i una flauta travessera.

Banderes espanyoles a Plaça Catalunya el 19 de juny a la concentració dels indiganos

Democràcia només n'hi ha una i a tu et vaig trobar al carrer

Article del blog Fabregas

Els "indignats" no són la materialització del malestar social provocat per la crisi econòmica sinó una nova edició dels moviments oportunistes que, de tant en tant i aprofitant una conjuntura crítica, promou o capitalitza l'esquerra més radical i residual. Només cal veure el que fan, escoltar el que diuen i llegir el que publiquen per comprovar que es tracta d'un moviment pre-democràtic en l'acció i anti-democràtic en la concepció.

El moviment dels "indignats" és pre-democràtic perquè l'ocupació d'espais publics, ja siguin places o vies de comunicació, són formes de manifestació política pròpies d'un contex de falta de llibertats, on cal jugar-se la pell per arribar a la resta de ciutadans ja que no hi ha oposició legal que vehiculi les reivindicacions socials ni premsa lliure que les difongui. És un llegat de l'antifranquisme, 'ideologia' que perviu tot i la mort del dictador, ja que en un estat democràtic i de Dret l'ocupació unilateral de l'espai públic no té cap mena de justificació. Els espais públics són de tothom i ningú pot monopolitzar-los en exclusiva. Ningú té dret a ocupar-los indefinidament per més justes que li semblin les seves queixes i reivindicacions. En una societat democràtica ningú pot defensar els seus drets legítims vulnerant, poc o molt, els drets dels altres.

A més de pre-democràtic, el moviment dels "indignats" és també anti-democràtic. En primer lloc, per atribuir-se la representació del poble sense que ningú no els hagi elegit. Pijtor encara, per la pretensió no ja d'encarnar el poble sinó de SER el poble. El "poble" sobirà que fa el que li dona la gana, votant a mà alçada i ignorant la voluntat de totes les altres persones que no van a assemblees i que pensen diferent. Aquest mesianisme se sustenta en un pensament utòpic -i com a tal, totalitari- que intenta sumar les restes del romanticisme àcrata amb les deixalles del naufragi del racionalisme col·lectivista.

La prova més evident de la irrellevància dels "indignats" ha estat el resultat aclaparador de les eleccions municipals i autonòmiques del 22 de maig. El poble, el de veritat, el que altra feina té que anar d'acampada, el que vol resoldre els problemes i no crear-ne de nous, el que tradueix el seu emprenyament en acció política a través dels seu vot i no fent psicodrames a la plaça del poble, no ha votat més esquerra i més radical, com desitjaven els "indignats", sinó que ha fet tot el contrari. El poble, el de veritat i no el succedani, ha destituit tots els governs socialistes a pràcticament totes les grans ciutats i autonomies del país, inflingint-los la derrota electoral més gran de la seva història i donant el poder a forces liberal-conservadores amb una enfoc radicalment diferent sobre com sortir de la crisi.

Si els "indignats" fossin realment un moviment de protesta contra la crisi econòmica haurien anat a manifestar-se des del primer dia a La Moncloa. Haurien demanat el cap de Zapatero, com van fer els manifestants de Tuníssia i Egipte, amb els que tan equivocadament es comparen i se'ls compara.

L'actual problema d'Espanya no és un problema de sistema -tot i que aquest sigui manifestament millorable- sinó de mal govern. El problema de la crisi econòmica espanyola no és un problema de la banca nord-americana i les subprimes, que aquí pràcticament no van afectar, sinó una crisi d'endeutament públic i privat derivat de la bombolla immobiliària i d'unes polítiques governamentals equivocades que han generat enormes dèficits i més endeutament. I el principal responsable d'aquesta situació no és cap conspiració Lugano o Trilateral sinó el govern que durant els últims 7 anys ha dirigit Espanya: el govern socialdemòcrata d'un tal José Luís Rodríguez Zapatero.

Els ciutadans així ho han entès i han respòs amb una impecable maduresa democràtica. Han respòs a aquest mal govern anant a les urnes i no a les acampades. La resposta l'ha donada el poble a través de la democràcia i no de la seva caricatura. Perquè, amic "indignat", democràcia només n'hi ha una i a tu et vaig trobar al carrer.

Més immigració: més delinqüència i més atur.

Doncs si, encara que els poders fàctics vulguin amagar la realitat amb estudis tant esbiaixats com el que publica la caixa, la realitat és tossuda i persistent.

Aquesta gràfica que enganxo l'he extret d'un estudi publicat pel sindicat CCOO:



La població estrangera aturada l'any 2009 (encara no hi ha dades de l'any passat) estava més de deu punts per damunt de l'autòctona.

http://www.ccoo.cat/pdf_documents/ocupacio_estudi.pdf (pagina 53)


Per altre banda la població estrangera reclusa a Catalunya és gairebé la mateixa que l'autòctona, això sí, representant un 15 o 20% de la població.

	2006	2007	2008	2009	2010
Font: Departament de Justícia. Direcció General de Règim Penitenciari i Recursos
(1) A 31 de desembre.
Nacionalitat espanyola	5.609	5.622	5.853	5.960	5.874
Nacionalitat estrangera	3.361	3.773	4.198	4.565	4.646
Europa comunitària	344	609	623	651	598
Europa no comunitària	380	226	250	232	296
Magrib	1.290	1.344	1.491	1.545	1.500
Àfrica	293	356	430	489	529
Amèrica Central i del Sud	866	1.031	1.188	1.391	1.453
Amèrica del Nord	11	13	18	22	22
Pròxim Orient	60	41	52	68	55
Àsia	117	152	145	166	191
Oceania	0	1	1	1	1
Apàtrida	:	:	:	:	1
Total	8.970	9.395	10.051	10.525	10.520

http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=881

Puig vol acabar amb els manifestants. La Razón ho fa amb potoshop.

Puig avança que parlarà amb els alcaldes per posar punt i final a les acampades que encara queden al territori 

Felip Puig amb una gorra de Catalonia is not Spain

El conseller d'Interior explica que parlarà amb els alcaldes per acabar amb una ocupació "que ja no té sentit". "Si l'Ajuntament demana auxili, ho estudiarem", diu Puig. Respecte a les manifestacions d'ahir, el conseller ha dit que “tant de bo les anteriors mobilitzacions haguessin tingut el mateix esperit”

El conseller d'Interior, Felip Puig, vol que s'acabi amb les restes d'acampades que encara queden disperses al territori. En una entrevista a TV3, Puig, que considera que aquestes acampades "ja no tenen sentit", vol valorar amb els alcaldes la manera d'aixecar els campaments. "Si l'Ajuntament demana auxili, ho estudiarem", ha explicat el conseller. Per Puig, "l'ocupació de l'espai públic entra en col·lisió amb el dret del ciutadà a utilitzar-lo" i fora del període de campanya electoral, en què es va buscar un "punt d'equilibri", cal solucionar aquest assumpte.

"Quan s'utilitzen les regles democràtiques, la protesta és molt raonable", ha dit Puig, que ha lamentat, però, que "en altres moments no ha sigut així". "El que és evident és que ahir no m'haurien insultat tant si no hagués assumit la meva responsabilitat com a conseller", ha reblat Puig. Segons el conseller, "hi ha gent a qui no agrada que la policia hagi de fer ús de la força" i això provoca que "l'exercici de l'autoritat pot fer que el conseller d'Interior no sigui el més ben valorat del Govern".
“Tant de bo les anteriors mobilitzacions haguessin tingut l'esperit de la d'ahir”. Aquest ha sigut l'argument de Puig l'endemà de les grans manifestacions que han recorregut Barcelona i altres ciutats catalanes per donar suport als indignats. Puig ha reiterat, en una entrevista a TVE, que les càrregues policials del dia 27 de maig durant “l'operació de neteja” de la plaça de Catalunya i les que hi va haver a l'entorn del parc de la Ciutadella el passat dia 15 van ser correctes, tot i que ha reconegut que “les intervencions policials sempre desperten reaccions contradictòries”.

Puig ha negat que hagi pensat a dimitir, tot i que ha reconegut que una “responsabilitat fràgil i difícil” com la de la conselleria d'Interior obliga a estar “sempre disposat a presentar el càrrec” al president. El conseller ha defensat la “contenció” que la policia va aplicar en aquelles actuacions i ha explicat que en cas que s'hagués produït més violència, “la reacció hauria estat molt més visceral”. Tot i així, Puig ha dit que lamenta les imatges que poden donar a entendre que l'ús de la força va ser desproporcionat.

Puig també ha parlat de la polèmica que ha sorgit a internet amb un vídeo en què es veuen uns suposats policies de paisà infiltrats entre la gent que es manifestava al voltant del Parlament. “Totes les policies tenen agents d'informació”, ha admès Puig, que ha negat “categòricament”, però, que cap d'ells hagi participat en els aldarulls. Pel que fa als acampats que encara ocupen la plaça de Catalunya, Puig ha insistit que “no es pot permetre més temps l'ocupació de l'espai públic de la plaça”.

 ARA.CAT

 Aquest és el vídeo, la única prova dels Indignaos que els provocadors són Mossos d'Esquadra on no es veu que els agents siguin els que provoquen avalots. És trist veure com un moviment que diu demanar una democràcia real constanment manipulen fotos, vídeos, votacions i tot el que els hi molesti.



Per altra banda  veiem com  Espanya i els seus mitjans de comunicació segueixen manipuant tot el que no els agrada, com ja vam veure amb els Barça Madrid. El diari La Razon s'ha dedicat a eliminar gent de les fotografies fins a deixar sense cap un home. Això és un insult a la veritat, haurien de tancar tots els diaris que fan aquest tipus de trampes

Els “indignats” i la privatització de l’espai públic

"La història ens ensenya moltes altres coses i una d’elles és que la voluntat de controlar el carrer i excloure’n una part de la ciutadania és un símptoma habitual dels moviments antidemocràtics i totalitaris"

Jaume Clotet

Quan el ministre espanyol de la Governació Manuel Fraga Iribarne (president d’honor del PP, per cert) va decidir prohibir la manifestació del Primer de Maig del 1976 va esgrimir un argument de pes: “La calle es mía!”, va vomitar en una demostració de profund esperit democràtic. Trenta-cinc anys després, alguns milers de persones “indignades” es van manifestar ahir pel centre de Barcelona rere la pancarta “El carrer és nostre: no pagarem la seva crisi”. Casualitat? Voldria pensar que no coneixen la història, però alguna cosa em diu a cau d’orella que potser la coneixen massa.

La història ens ensenya moltes altres coses i una d’elles és que la voluntat de controlar el carrer i excloure’n una part de la ciutadania és un símptoma habitual dels moviments antidemocràtics i totalitaris. Precisament per no haver de estar a la intempèrie fa molts anys que es va inventar la democràcia per tractar entre tots els afers comuns dins un recinte habilitat específicament, que normalment rep el nom de Parlament. A Anglaterra fa dos segles que el fan servir, amb resultats excel·lents.

La privatització que els indignats fan de l’espai públic té un impacte real sobre la gent. La meva tieta Leonor, sense anar més lluny, ja no passa per la plaça Catalunya quan vol anar a la FNAC a comprar CDs. Diu que li fa una mica d’angúnia i que no estaria tranquil·la. És comprensible. Jo mateix hi vaig passar fa uns dies i, sincerament, el lloc no convida a passar-hi i encara menys a passejar-s’hi. “El carrer és nostre”, bramaven ahir. Efectivament, alguns carrers ja són seus i la gent que els mantenim amb els nostres impostos hem de canviar de vorera. Nosaltres hem perdut uns metres quadrats de llibertat i ells han guanyat uns metres quadrats de totalitarisme.

Vull deixar clar que quan dic que són grups no democràtics no ho dic pas per provocar. Un dels lemes d’ahir era “No ens representen”, en clara referència als partits parlamentaris i al Govern. I doncs, no se senten vinculats per una votació democràtica en la qual va participar més de la meitat del cens? També van cridar “TV3 manipulació”. Tenint en compte que la televisió pública catalana ha contribuït com ningú a fer-los publicitat, la cosa té nassos. En fi. Com deia Salvador Cardús, és bo que tot això ho anem sabent, per veure el caràcter real del fenomen que ha pres el carrer.

Nota: Llegeixo que volen un referèndum sobre les retallades. Han pensat a recollir signatures per fer una ILP, tal com nosaltres vam fer amb les corrides de toros? Ah no, clar, que ells no creuen en les urnes. Res res, oblideu-ho. Perdó

La por fabrica indignats

Article de Salvador Cot al NacióDigital

Com en tots els moments de crisi, el moviment dels indignats es veu amb més o menys simpatia depenent de la situació personal en què es troba cadascú. Per exemple, els treballadors que han perdut la feina o perceben un risc imminent de perdre-la ho veuran com un possible detonant per canviar d'escenari. El mateix passa amb els que van comprar un pis que no val el que encara deuen i amb els funcionaris que conviuen amb la degradació del servei en el qual treballen o els ciutadans que depenen en alguna mesura d'aquests mateixos recursos públics.

A l'altra banda hi ha les capes de població que, més o menys, han anat mantenint un nivell de vida assumible i els que tenen una menor dependència del diner públic. Igualment, els que tinguin més possibilitats de sortir-se'n o, almenys, pensin que les tenen. Tots aquests, necessàriament, han de veure amb recel uns indignats que reclamen el retorn a una disponibilitat de diner públic del nivell de la bombolla immobiliària.

Però el cas més curiós és el de la intel·lectualitat. Els catalanistes estan indignats amb els indignats perquè se salten olímpicament el dèficit fiscal, sense que els importi que s'estigui construïnt una estació del TGV a Loja (Granada) mentre es tanquen quiròfans a Catalunya. I els de l'esquerra més artrítica estan bojos de contents perquè creuen que els nois de plaça Catalunya els treuran del sarcòfag. És més, s'ha vist alguna mòmia -amb risc de perdre el mòmio- per allà, fent discursos que feia temps que ja no li aguantava ningú.

salvadorcot@naciodigital.cat

La dictadura dels pollosos

Article de Quico Sallas al NacióDigital

Vivint de lluny i de prop -qui tingui pebrots d'aguantar la pudor ho entendrà-  la turba concentrada als voltants del parc de la Ciutadella aquest dimecres de cendra es podia posar en pràctica l'art oblidat de l'observació i comprovació. Els resultats, esfereïdors.

Primer, i evident, no són dels nostres: enraonaven en espanyol. Segon, no val a dir que no eren tots, perquè cridar durant dos dies "Sí, sí, sí, tanquem el Parlament" és un missatge molt clar, claríssim. Tercer, l'alegria i la generositat que mostraven a l'hora d'utilitzar el terme feixista -algun professor indignat d'història els podria fer alguna classe-. Quart, la facilitat que tenien per escopir, només assimilable al Dragó de Komodo. Cinquè, lluïment d'una habilitat prodigiosa per a l'insult. I cinquè, veient algunes de les pintes que corrien -diverses i nombroses- no m'estranya que no trobin feina.

Conclusió: els que es dedicaven a sacsejar i dir el nom del porc a diputats, cambrers i uixers del Parlament, policies o periodistes, són els mateixos que al Berlín de 1939 haguessin fet cua per opositar com a guàrdies a Dachau. Fins i tot, crec que quan l'Alemanya de Hitler hagués caigut demanarien triennis a Stalin a canvi de prestar serveis experimentats a qualsevol gulag de Sibèria.

Dit això, la pregunta seria: què hi feien dues mil persones aplegades als voltants del parc de la Ciutadella amb la consigna de tancar el Parlament, conseller Puig? La democràcia és feble per naturalesa i amb la mediocritat com a matèria primera de govern és fàcil que esdevingui la dictadura dels pollosos. El dimecres de cendra en va ser un exemple.